Margarida Xirgu i Subirà (1888-1969) és, sens dubte, una de les actrius catalanes més universals. La seva projecció a l’escena espanyola i llatinoamericana va consagrar-la com un mite vivent. A l’Uruguai, Xile i l’Argentina, per exemple, el seu nom encara és reconegut per la professió teatral. Aquí, on no hi ha ni un trist teatre que dugui el seu nom, cada vegada és més oblidada entre les noves promocions. A la majoria els costa d’associar l’actriu amb el nom de la gran plaça que hi ha entre l’Institut del Teatre i el Lliure de Montjuïc.
Al voltant de la Xirgu, com de les figures preeminents, hi ronden una colla de tòpics difícils de desfer. La historiografia teatral del país veí s’ha fet seva l’actriu i l’ha vinculada indissolublement a Lorca i a l’escena espanyola. Però les darreres recerques permeten afirmar que Xirgu mai no va perdre el contacte amb la catalanitat. A les repúbliques sud-americanes on va treballar, Xirgu va mantenir una relació permanent amb l’“exiliada” i fins i tot va presidir tres edicions dels Jocs Florals de la Llengua Catalana (Santiago de Xile, 1943; Mèxic, 1957, i Montevideo, 1963).
Per consens entre el nucli d’expatriats, l’actriu també va acceptar de presidir la Delegació a l’Uruguai de la Generalitat de Catalunya a l’exili, constituïda per Josep Tarradellas el 1959. Com a delegada general, va dur a terme una important acció diplomàtica. Entre altres iniciatives, el 1961 Xirgu va signar una carta adreçada a J. F. Kennedy, president dels EUA, en què reclamava una rectificació de la política internacional nord-americana que permetés que el poble espanyol i el català recuperessin la democràcia.
El 1949, Xirgu ja es va plantejar el repatriament, però una furibunda campanya de desprestigi a la premsa franquista li ho va impedir. A l’Uruguai de l’època, àvid de democràcia i cultura, hi va trobar un indret idoni —feina, èxit, prestigi— on fer realitat molts dels projectes que tenia pensats per a l’escena del seu país. Als darrers anys de la vida, allunyada de la voràgine del teatre, s’enyorava molt de Catalunya i tenia sempre una porta oberta al retorn.
En el 50è aniversari de la mort de la Xirgu, l’Associació ADB (Agrupació Dramàtica de Barcelona) organitza de primavera a primavera (2018-2019) tot un ventall d’actes: taules rodones, lectures i recitals, xerrades, tallers, exposicions... N’és el nucli el lliurament del premi de teatre Memorial Margarida Xirgu, un guardó simbòlic —un anell exclusiu, d’inspiració isabelina, que duu el nom gravat de la guanyadora— concedit a la millor actriu de la temporada. Com a complement, es planta una placa amb el nom de la premiada a la “Ronda de les actrius” que hi ha a la plaça de Margarida Xirgu. Amb tot l’encert i els mèrits, la llorejada d’enguany ha estat Imma Colomer.
Xirgu, l’última diva del segle XX, és un mite indeleble. Actriu excepcional, va destacar també com a empresària, directora d’escena i pedagoga. Va saber assumir riscos estètics i ideològics —va estrenar Lorca, Alberti o Camus— en un temps convuls. L’aurèola mítica que l’envolta canalitza de manera difusa el reconeixement de l’herència inestimable que ens ha deixat. A l’escena catalana, la seva memòria ha de ser reivindicada des del voluntarisme cultural que empeny les institucions a col·laborar-hi. El TNC, sense anar més lluny, encara és hora que es plantegi dedicar una de les seves sales —la gran!— a la Xirgu. A l’Europa culta, com apunta Steiner, els llocs públics són batejats amb els noms i cognoms més rellevants de l’herència cultural i artística. Aquí, no hi pensem gaire.