-Vostè té d’una llarga trajectòria en el món de la ciència ficció. D’on prové la seva forta afecció per aquest gènere?
-Sóc una lectora totalment omnívora, no llegeixo només ciència ficció. En un determinat moment, durant la meva joventut, vaig decidir de començar a escriure ciència ficció perquè em va enganxar i em va fer descobrir nous mons que per aquella època eren inimaginables.
-Quina creu que és la diferència entre fantasia i ciència ficció?
-El gènere fantàstic es caracteritza per situar-se en mons imaginats, (per exemple la 'Terra Mitjana' d’El senyor dels anells) i generalment en societats preindustrials on no existeix la tecnologia. En canvi, hi tenen cabuda la màgia i els éssers mitològics com a elements quotidians. Raó per la qual és factible en les històries d'aquest gènere que la gent pugui viatjar d'un lloc a un altre sense utilitzar cap tipus d’aparell, que faci servir una porta màgica. No obstant això, la ciència ficció es pot desenvolupar tant en mons imaginaris com en el nostre planeta Terra. Això sí, sempre dins d'un marc físic en l'univers conegut i generalment en un futur relativament proper com en 2001 Odissea a l'espai de Arhur C. Clarke i Stanley Kubrick.
-Còpernic, planeta habitable és la seva primera novel·la, de ciència ficció i juvenil, publicada el 1985. Què me’n pot explicar?
-És ben curiós perquè en aquell moment no era conscient d’haver escrit una novel·la juvenil. Sense intenció de penjar-me una medalla, Copèrnic, planeta habitable és homologable a un Isaac Asimov o Margaret Clair, per exemple. En aquell temps no hi havia col·leccions de ciència ficció i la tradició no era la mateixa que l’anglosaxona. La vaig presentar al premi de novel·la juvenil Joaquim Ruyra on també es va presentar Maria Barbal amb Pedra de tartera. En la novel·la no explico com els protagonistes van arribar a Copèrnic (que és el que marquen els cànons) sinó com és la gent que hi habita i per què es troben constantment en guerra. La intenció no era la d’especular sobre el per què de la guerra a Copèrnic, al contrari, sinó reflexionar sobre les guerres que patim a casa nostra. Vaig quedar finalista i a partir d’aquí se’m va quedar l’etiqueta de literatura juvenil.
-Vostè que té una àmplia experiència en el món de literatura juvenil i ha estat docent durant gairebé tota la seva vida professional. Quines mesures adoptaria per apropar la literatura als més joves?
-És molt difícil. Jo havia fet cursos a Rosa Sensat i al col·legi de llicenciats de com traslladar la narrativa de ciència ficció a l’ensenyament. Sostinc que és un gènere que pot atraure lectors a través de la vessant fílmica del gènere. Plantejo la qüestió tot usant el cinema com a esquer per atraure nous lectors. També hi afegeixo la gran qualitat que té la ciència ficció de ser adaptable a tot tipus de matèria escolar. A partir d’un llibre del gènere es poden fer infinitat de propostes. Les ciències socials encaixen si parlem d’una utopia. La ciència i la matemàtica s’adeqüen al marc mental dels infants i adolescents quan parles de robots, per exemple. Ho he estat predicant durant molts anys i encara ho faig perquè realment hi crec.
-Per quina raó la desconnexió entre la literatura i el públic jove és tan gran?
-Crec que les AMPA haurien de repensar el projecte de socialització dels llibres de lectura perquè d’aquesta manera l’alumne no es fa seu el llibre. Consegüentment, l’alumne difícilment arribarà a crear-se una petita biblioteca personal on hi pugui consultar dubtes i gaudir-ne.
-Amb quines dificultats es va trobar?
-El professorat no estava gens interessat en la ciència ficció, per la qual cosa ja xocàvem frontalment. Si no hi havia una persona amb inquietuds, era molt difícil fer arribar els llibres a les escoles.
-Considera que hi ha un cert rebuig a la ciència ficció? I si és així, per quina raó?
-Sí, i a més crec que existeixen diverses raons per les quals el rebuig envers el gènere no és pas petit. En primer lloc, el gènere de la ciència ficció tracta temes abstrusos i científics que sovint costen d’entendre. En segon lloc, hi ha la creença que el gènere és més propi dels americans i ràpidament es relaciona amb els mutants i els ovnis. En darrer lloc, la novel·la de ciència ficció planteja més problemes que resol. Per contra, la novel·la policíaca dóna una resposta i desemmascara el culpable. M’he trobat un cert refús per la literatura de ciència ficció en clubs de lectura i, fins i tot, en jurats de premis. Quan vaig guanyar el premi Joaquim Ruyra per Somnies, estimada? un membre del jurat em digué: “Ha guanyat malgrat ser una novel·la de ciència ficció”.
-Què busca un lector de ciència ficció?
-Hi ha una gran part del públic del gènere que és acèrrim seguidor de les conquestes galàctiques. Star Wars creà un subgènere amb una forta tradició. N’hi ha que adoren els super-herois, és a dir, figures humanes amb condicions extraterrestres. També hi ha una gran part de lectors que s’interessen per la reflexió i l’especulació. La utopia i la distòpia estan molt de moda a hores d’ara. S’està tornant a la dinàmica de George Orwell i d’Aldous Huxley.
-Fa por als escriptors l’etiqueta de ciència ficció?
-Sí i molta. Hi ha autors que prefereixen dir que fan literatura especulativa, però no deixa de ser ciència ficció.
-Ara la tendència és a la distòpia?
-Sí. Molts autors que no es dediquen al gènere de ciència ficció trien la distòpia perquè és un subgènere amb moltes possibilitats de seducció que permet adaptar la ficció a la realitat del ciutadà. Podria ser una opció el succés d’una catàstrofe humanitària deguda a una plaga en el marc de la ciutat de Barcelona. Em costaria molt d’imaginar el Marc Pastor escrivint una novel·la on els protagonistes viatgen a la lluna. En aquests moments és molt més atractiva la línia Pedrolo.
-Podria recomanar un autor clàssic?
-De Ray Douglas Bradbury,¡ val la pena llegir-ho tot.
-Si hagués de descriure l’estil narratiu de Montserrat Galícia com ho faria?
-Intento cenyir-me a l’estructura de la novel·la de ciència ficció tot evitant floritures literàries i desviar-me del fil principal. Com a resultat d’això, l’acció predomina per sobre de la descripció o la reflexió. Crec que el meu estil tracta d’apropar-se als mestres anglosaxons de la ciència ficció.
-Què ens pot dir de la seva darrera i premiada novel·la Estirant el fil escarlata?
-Considero que l’element fantàstic és un pilar que fonamenta la novel·la, però també em serveix d’ham per relatar l’ambient de l’època. Estirant el fil escarlata és, per sobre d’una novel·la de viatges en el temps, un retrat de l’Anglaterra victoriana. Cambres de te, les xerrades sobre espiritisme i les tafaneries. És palpable la meva ferma admiració per Virginia Wolfe. També de Conan Doyle i de Jack l’esbudellador, els assassinats dels quals troben el seu moment de glòria en la novel·la. Estirant el fil escarlata es converteix en un fil, que si l’estires et transporta per un seguit de gèneres diferents: de la fantasia a la novel·la de fulletó, a la de misteri, a la costumista…
-La ciència ficció pot incloure crítica social?
-Sí. I és que la novel·la ha de ser més versemblant que la vida mateixa. Aquesta és la dificultat més gran. La versemblança. Els fets han de ser explicables i sobretot raonables i en la ciència ficció aquesta condició s’accentua fortament. A les meves novel·les el paper de la dona sempre ha estat rellevant.
-Lluita feminista?
-La lluita feminista sempre ha estat present en la literatura de ciència ficció. Ursula Le Guin i Doris Lessing en són bons exemples.
-Què me’n diu de la literatura de ciència ficció en català?
-Abans fins i tot les famílies castellanoparlants compraven llibres en català. Això es reflecteix a les llibreteries on la predominança del llibre del castellà és clara. Estem fent una regressió en matèria lingüística. Mica en mica tot allò que s’havia aconseguit s’ha anat perdent. Si parlem de l’escola, la immersió lingüística és amenaçada. Així doncs, hi ha una voluntat d’atacar la llengua. Voldrien el català regional i residual. Com a resultat d’això, el ventall de possibilitats dels autors que escrivim ciència ficció en català és escàs.