Els crítics

Fer pop amb l’argot capitalista

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En l’era de Youtube, els temes escoltats en streaming i les llistes de favorits, reconforta veure que no pocs artistes pensen encara en un àlbum com una unitat de sentit, com un vehicle per generar discurs en el qual no sols hi ha cura de la música, sinó també del contingut de les lletres de les cançons i, fins i tot, hi ha un nexe que uneix les composicions. En podeu dir conceptual, que no passa res i ja fa temps que hauríem d’haver-nos espolsat determinats prejudicis. En el fons, però, és el mateix: també podem parlar d’un disc treballat, pensat i concebut amb sentit de la cohesió.

Aquesta és la gràcia de L’oferta i la demanda, el nou disc de Joan Colomo, membre també de The Unfinished Sympathy i posseïdor d’una considerable carrera en solitari. Colomo, qui ja havia emprat terminologia econòmica per batejar àlbums anteriors (el dos volums de Producto Interior Bruto), bé que amb una intencionalitat menys pensada i refinada, gasta una expressió d’argot per fer-li la volta, emprant el capitalisme com una metàfora de la quotidianitat i, fins i tot, de les relacions personals. 

Això és present des del tall inicial, l’enganxosa “La redistribució de la riquesa”, una lloa dels plaers petits en l’era neoliberal, però també una reclamació per aconseguir “la mateixa renda per càpita / a Sant Cugat que a Sant Carles de la Ràpita”. El joc també es veu en “Consum intern”, en realitat la reflexió sobra algú superat pels vaivens existencials. “El meu nom el sap tothom / sóc el diner i acabaré amb el vostre món”, canta Colomo en “El diner”. Ara bé, en “Contra la propietat”, modela la lògica capitalista i el seu llenguatge per parlar d’una relació amorosa “al marge del mercat i fora de la llei”, en la qual es comparteix tot i es lluita contra l’acumulació.

“Ritme pervers” parla també de “lleis del mercat” i “imperialisme cultural”, però en realitat tracta el primera persona d’algú que surt del pou a còpia de ball i desinhibició rítmica.

Exemples textuals d’un disc alhora molt compacte en l’aspecte musical, amb temes molt breus que inciten a tornar a reproduir-los o anar al següent, amb més treball de sintetitzadors que en àlbums precedents, però la mateixa solidesa, potser més afinada encara, a l’hora d’armar les cançons que Sistema (2016) o La fília i la fòbia (2015), els discos que afermaren la validesa de la proposta en solitari de l’artista. 

Alguns dels talls esmentats funcionen com un canó, destil·len una estranya facilitat per connectar amb l’oient, per la naturalitat de veu i melodies i per l’eficiència dels arranjaments, sotmesos a un procés que s’endevina igualment conscienciós. També hi trobareu matèria en el soft-pop de “Guerra freda”, estranyament vuitantera i contemporània alhora, com un creuament entre Roxy Music i el Josh Rouse refundat de Love in the modern age. Rèdits similars a les obtingudes per la més rugosa “Ritme pervers”, que acosta l’operatiu al rock. Tot i que també extrau suc del buidatge d’elements, sobretot en el minimalisme pota negra d’“Èxtasi permanent”, que invoca l’esperit juganer de Joan Miquel Oliver o Joan Pons. “Fantasma”, mentrestant, no necessita invocacions, és una petita joia pop amb el segell de Colomo, perfectament reconeixedor per la veu i per la manera de construir la melodia. Alerta, a més, amb la història que conté. Afegiríem a la llista de favorits (ui!) la deliciosa “Esclat etern”, o l’estupenda i una mica marciana “Comitè de benvinguda”, un tema que parla d’esperar al futur “sense recança”. 

Fermall optimista i vital d’un disc, per continuar el joc terminològic capitalista, amb molts actius. Un dels valors segurs en la borsa musical.
 

L’oferta i la demanda
JOAN COLOMO
BCore Disc, 2018
Pop d’autor

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.