Internacional

Clinton i Ieltsin, les relacions entre els qui volien dominar el món

Aliats entre si: els registres indiquen que el president d’EUA Clinton va intervenir en la campanya electoral russa i que el president Ieltsin somiava en un gran imperi.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El 23 d’octubre del 1995 el president rus Boris Ieltsin i el seu amfitrió nord-americà Bill Clinton van donar una conferència de premsa al poble de Hyde Park, a l’estat de Nova York. Ieltsin es va burlar dels periodistes, perquè van escriure que la cimera nord-americana i russa fracassaria; ara és evident que no només la cimera era “un desastre”, els periodistes, també. 

Però Clinton va rebufar rient-se com si fos un adolescent. S’aguantava la panxa per no riure més fort, les llàgrimes li corrien per les galtes. El somriure burleta de Ieltsin també s’anava fent més gran i va començar a riure entre dents fins que es va assecar una llàgrima de l’ull. Quin missatge donaven al món? Que els dos homes més poderosos s’entenien perfectament, tot funcionava de meravella entre Rússia i els Estats Units.

D’allò ja fa 20 anys, i sembla que fos fa més d’un segle. Avui dia hi ha una nova Guerra Freda entre Rússia i Occident i, en molts llocs, periodistes, científics o estrategues militars discuteixen sobre com va ser possible arribar fins aquell punt. Què anava tan mal perquè Rússia torni a veure un enemic en Occident i l’OTAN inverteixi milers de milions de dòlars en bombarders, panzers i soldats per armar-se per a una guerra al Bàltic?

Hem de parar atenció a la William J. Clinton Presidential Library a Arkansas, on es guarden documents importants sobre els temps del mandat de Clinton. Fa poc es van posar en línia quasi un miler de pàgines de documents confidencials, entre els quals hi ha 74 notes de converses entre Ieltsin i Clinton, tant al telèfon com cara a cara. James Goldgeier, professor de Ciències Polítiques que llavors treballava per a Clinton, va avaluar primer tots els documents. Els diàlegs mostren les relacions d’amistat que existien entre ells dos. Però també com, a vegades bastant grossers i d’altres durament, lluitaven per la reorganització del món després de la caiguda del Teló d’Acer. 

Aquests documents són només un fragment de les comunicacions que mantenien; durant els seus mandats conjunts, entre el 1993 i el 1999, Clinton i Ieltsin van quedar en total unes 18 vegades, es telefonaven freqüentment, a vegades a diari, i s’enviaven cartes. Encara segueix oculta molta informació al respecte, però el material de què disposem ja és bastant impressionant.

Com, per exemple, les notes d’una conversa del 19 de novembre del 1999 al marge de la cimera de l’OSCE (Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa) a Istanbul. Els dos presidents conversaven sobre qüestions de desarmament. Llavors Ieltsin va clavar un nou tema. Un treballador de Clinton anota:

“President Ieltsin: Voldria demanar-te un favor. Cedeix Europa a Rússia. Els Estats Units no estan a Europa. D’Europa, se n’ocupen els europeus. I Rússia és meitat europea i meitat asiàtica.

El President: També vols tenir Àsia?

President Ieltsin: Clar, Bill, sens dubte. En algun moment haurem d’arribar a un acord sobre tot això.

El President: No crec que els agradi, als europeus.

President Ieltsin: No a tots. Però jo soc europeu. Visc a Moscou. Moscou està en Europa, i m’agrada. Tu pots tenir tots els altres països i preocupar-te de la seva seguretat. Jo em quedo amb Europa i em preocuparé de la seva seguretat. Bé, jo personalment no, Rússia [...] Bill, ho dic de debò. Dona Europa als europeus [...] Nosaltres a Rússia tenim el poder per protegir tots els europeus, també els qui tenen míssils.”

Amb això, s’hi referia a les potències nuclears de França i Regne Unit.

Afortunadament Clinton no va acceptar la petició. Pel que sembla va sortir bé la seva tàctica de veure com una broma les pretensions de Ieltsin de deixar Europa Occidental en la zona d’influència de Rússia.

Les converses mostren confiança entre els caps d’Estat de les dues nacions, una familiaritat que avui dia seria inimaginable. A més, les diferències quant a contingut sovint no eren tan fortes com ara. Ieltsin i Clinton discutien sobre l’ampliació de l’OTAN cap a l’Est i la guerra de Kosovo o sobre la relació amb Iran i Corea del Nord. Però totes dues bandes s’esforçaven per tractar d’atreure l’altre al seu propi punt de vista, destacar allò que tenien en comú.

Junts es van assegurar que els països de l’antiga Unió Soviètica abandonessin les armes nuclears, van cooperar en el final de la guerra de Bòsnia i van impulsar la integració de Rússia en l’economia mundial.

Però això no va ser tot. Igual que en la passada campanya electoral dels EUA entre Donald Trump i Hillary Clinton, quan aparentment Rússia va intentar manipular les eleccions, un país va intervenir en la campanya de l’altre. Només que aquesta vegada van ser els nord-americans, amb el marit de Hillary, Bill. A petició del president Ieltsin.

Tenia les eleccions molt a prop i les enquestes no li auguraven res de bo. Al febrer del 1996 Rússia va rebre un crèdit de més de 10.200 milions de dòlars del Fons Monetari Internacional, per pressió dels nord-americans. El govern alemany amb Helmut Kohl també va ajudar amb tres mil milions de marcs. La connexió entre les eleccions i l’ajuda financera era evident. El 7 de maig Ieltsin va cridar Clinton. A continuació, el so original de la transcripció nord-americana:

“Encara tinc alguna pregunta. No em mal interpretes, Bill. Necessito urgentment un crèdit de més de 2.500 milions de dòlars per a Rússia per a la meva campanya electoral [...] Necessito els diners per pagar pensions i salaris. Si el problema no se soluciona, ho tindré molt difícil durant la campanya.”

El prometedor candidat de l’oposició era comunista. Clinton va prometre que se n’ocuparia.

Suposadament el govern de Clinton també estava darrere d’aquell equip de campanya nord-americà de sis persones que el 1996 residia en secret a l’Hotel President de Moscou i que va organitzar la campanya electoral de Ieltsin. Almenys un dels integrants anteriorment havia ajudat Clinton en la campanya electoral.

“Tu saps, Boris, que els dos treballem en quelcom històric”, va dir Clinton el 1998 en una trobada, “estic convençut que en 20 anys, quan l’economia russa prosperi, la gent mirarà enrere i dirà que vam fer el correcte.” Aquell era l’esperit d’aleshores.

En les anotacions disponibles sols s’hi pot observar una vegada en la qual es van posar més seriosos. El 25 d’abril del 1999 Ieltsin va telefonar a Clinton indignat. Feia setmanes que l’OTAN bombardejava Iugoslàvia, aliada de Rússia, perquè deixés de massacrar la minoria albana a Kosovo. Poc abans de la telefonada havien destruït l’edifici de la ràdio sèrbia a Belgrad. Ieltsin va exigir que s’aturessin els atacs de seguida. Quan Clinton s’hi va oposar, ell va amenaçar: “No fiques Rússia en aquesta guerra. Saps què és Rússia. Saps quin equipament tenim, no la fiques.” Això va ser tot.

Als presidents de les dues superpotències, els van unir les experiències que van tenir fins arribar al càrrec més alt d’un país. Ieltsin, 15 anys més major, enginyer, fill d’un camperol, va créixer entre molta pobresa. Quan era més jove un dia estava jugant amb una granada de mà, va explotar i li va arrencar part de la mà esquerra. Per un altre costat, el jurista Clinton, procedent de classe humil, quan era un nen va sofrir la violència a mans del seu padrastre alcohòlic.

Li agradava Ieltsin, malgrat els seus trontolls entre atacs furiosos i cordialitat, va contar Clinton més endavant. Ieltsin, d’altra banda, pensava que els nord-americans haurien d’elegir Clinton com “l’heroi nacional”.

Ràpidament van passar a parlar-se de “Boris” i “Bill”. Les telefonades sovint començaven dient com s’alegraven de parlar i quasi sempre acabaven amb “una abraçada” de Ieltsin que Clinton agraïa.

Entremig parlaven del menjar i les famílies, feien acudits de veterans i Ieltsin es vanagloriava per èxits de caça (“em vaig trobar cara a cara amb un os. Va ser emocionant. El tenia a només 20 metres”).

Els crítics van recriminar Ieltsin que era un populista ignorant. Però almenys en les notes existents pot seguir la conversa quan es tracten temes com “armes de destrucció massiva” a Iran o Iraq, el conflicte fronterer entre l’Índia i Pakistan, controls d’armament estratègics o el terrorista Osama Bin Laden. Clinton requeria a Afganistan que expulsés Bin Laden i va demanar ajuda a Ieltsin, indirectament.

El nord-americà pensava que Ieltsin era l’home que podria consolidar la democràcia i l’economia de mercat a Rússia. Quan el cap del Kremlin es va haver de sotmetre a una operació de cor, va demanar a Clinton que enviés metges nord-americans, i ell va enviar experts en economia que facilitarien al país el pas cap al capitalisme.

Clinton també es va assegurar que els excessos del seu amic alcohòlic romanguessin ocults durant molt de temps. Així, fins que Ieltsin no va morir no es va saber que el 1995 havia estat de nit borratxo i amb només uns calçotets a la Pennsylvania Avenue, a Washington, un avinguda gran que porta fins a la Casa Blanca. Volia demanar un taxi perquè li abellia pizza, tal com va explicar balbucejant als agents del servei secret nord-americà.

No obstant això, en els documents també es pot veure que entre les dues bandes hi havia una diferència de poder enorme, que, al pro-occident Ieltsin, li costava acceptar. El 1994 ja va advertir: “hi ha oficials a la Casa Blanca i al Congrés que pensen que Rússia ha perdut el seu estatus de superpotència. És clar que tu no, Bill.”

Alguns polítics alemanys llavors també van observar preocupats com de despectiu tractava el representat d’EUA moltes vegades el seu interlocutor rus i com alimentava així el dolor imaginari per la pèrdua de l’Imperi Soviètic.

Les queixes de Ieltsin s’acumulaven: hi hauria hagut agents nord-americans infiltrats en el banc central rus, uns submarins desconeguts haurien entrat en aigües russes, la flota nord-americana hauria aturat les maniobres de Crimea o Rússia es convertiria en Orient Pròxim.

Però l’economia russa estava en la ruïna, Ieltsin havia de demanar ajuda econòmica contínuament per telèfon i en reunions. El seu únic mitjà de pressió consistia a amenaçar amb la pròpia ruïna i, d’aquesta manera, utilitzar l’estesa por per un caos a Rússia amb els seus milers d’armes nuclears. En una telefonada durant la crisi econòmica russa del 1998, Clinton va insistir que el Fons Monetari Internacional tenia una setmana per prendre una decisió i ell va poder assegurar que “si no, seria el final de les reformes i, bàsicament, el final de Rússia”.

Una qüestió molt controvertida és quin altre camí de l’economia planificada hauria d’haver pres Rússia com a teràpia de xoc utilitzada per Ieltsin. En tot cas, per a una gran part de la població el seu resultat va ser espantós i desprestigiava no només l’era liberal de Ieltsin, juntament amb la llibertat de premsa i de reunió, sinó també l’ajuda dels EUA.

A diferència del seu successor, Clinton va respectar la sensibilitat de Moscou i va intentar ocultar la diferència d’estatus. Parlava de “col·laboració a drets iguals” i no discutia quan Ieltsin deia que els dos estaven més units que en una amistat, que més bé era un “co-lideratge”.

Només uns anys després de la caiguda del mur de Berlín l’herència de la Guerra Freda pesava sobre els agents de totes dues bandes de l’Atlàntic. Clinton estava sotmès a una gran pressió perquè els republicans de l’oposició li recriminaven que era massa flexible amb Moscou. Aparentment, per a molts representants dels EUA la suposada oportunitat de consolidar l’estatus com a l’única superpotència era massa temptadora.

Abans d’apropiar-se de l’ampliació de l’OTAN a l’est, Clinton havia dubtat de l’expansió pas a pas de les aliances defensives occidentals fins a la frontera de Rússia. Però s’hi va afegir tan prompte com els republicans van treure el tema el 1994 durant la campanya electoral al Congrés. Li va confessar els seus motius a Ieltsin obertament: aquests estats dels EUA eren “la clau” per a la seva victòria electoral, però els “va guanyar per poc”, i llavors els republicans guanyarien amb l’ampliació de l’OTAN.

Per endolcir el mal trago a Ieltsin, Clinton va prometre que Rússia pertanyeria a l’OTAN. Però Ieltsin estava espantat. L’ampliació cap a l’est era una “humiliació per a Rússia”, va advertir. Si hi estigués d’acord, seria una “traïció al poble rus”. Estava disposat a donar una garantia de seguretat a tots els candidats a l’adhesió de l’OTAN, Rússia no seguia “pretensions hegemòniques”.

Quan Clinton s’hi va negar, el cap del Kremlin va proposar un “gentlemen agreement” secret i oral, que almenys els republicans soviètics de l’OTAN d’aleshores no s’hi haurien d’adherir, “especialment Ucraïna”. Això seria com dividir Europa de l’Est en zones d’influència.

Una cosa així infringeix l’esperit de l’OTAN, va contestar Clinton. Un acord en la “intendència” no es quedaria en secret. Ieltsin va explicar explícitament que es resignava a l’expansió “per força”.

De tota manera, l’ambient a Rússia no es va alleugerir quan es van donar a conèixer els plans de l’OTAN. Malgrat tot, Ieltsin (el candidat d’Occident) va guanyar les eleccions el 1996.

No obstant això, seguien les preocupacions que l’occidentalització de la societat russa fos un projecte amb possibilitats d’èxit que anaven disminuint. Segons els nous documents, al final de la presidència, Ieltsin, qui millor coneixia el seu país, era cada vegada més escèptic.

Durant la guerra de Kosovo va apel·lar el 1999 a Clinton amb paraules dramàtiques a parar el bombardeig de Iugoslàvia: “En nom del futur, en nom de nosaltres dos, en nom del futur dels nostres països, et demano que desisteixis a atacar.”

Clinton no va cedir. I Ieltsin va profetitzar:

“Des d’ara endavant el meu poble rebutjarà els EUA i l’OTAN. Et recordo com de difícil va ser per a mi convèncer la gent i els polítics del meu país que miressin cap a Occident, cap als EUA. Ho vaig aconseguir, i va ser en va.”

Ieltsin va dimitir nou mesos després i Vladimir Putin el va succeir.

Traducció de Mar Sanfèlix

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.