La vila de Montblanc, punt d’inici d’aquest periple, s’assenta al vessant nord de la serra de Prades. La població viu el present des de l’anacronisme que li atorga la seua estructura medieval. A l’interior, la vitalitat del carrer Major i la plaça del mateix nom conviuen amb la solitud ombrívola de carrerons i placetes que colonitzen el promontori de roca blanquinosa que va donar nom al poble. Som al Mons Albis, d’on no hauríeu de marxar sense almenys recórrer-ne part de la muralla; atansar-vos al pont Vell, al carrer dels Jueus —memòria històrica del call, amb un característic arc d’entrada—; visitar l’església de Sant Miquel, del segle XIII, o escalar fins al pla de Santa Bàrbara, amb restes de l’antic poblat ibèric i del castell de Montblanc, i talaia imprescindible sobre el poble, amb l’església de Santa Maria en primer pla.
Abandonem Montblanc en direcció a ponent, per la carretera N-240. Aviat ens trobem a l’Espluga de Francolí. Ens rep el seu celler cooperatiu, modernista, d’estructura noble, obra de l’arquitecte vallenc Cèsar Martinell. El contenidor, d’unes dimensions hiperbòliques i d’una bellesa excepcional, va provocar l’admiració d’Àngel Guimerà, que va batejar-lo com la catedral del vi, denominació emprada posteriorment per designar els cellers cooperatius modernistes. L’Espluga posseeix la font del Francolí, origen —controvertit— del riu homònim i les coves que varen servir de refugi prehistòric i de santuari durant el paleolític. Però sobretot es troba a un parell de quilòmetres del Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, una de les joies del Cister, declarada Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. Us aconsellem que arribeu al complex monàstic per la carretera secundària que transcorre entre aquest i l’anomenat bosc de Poblet, passant per les Masies: el quadre del monestir al bell mig de les vinyes és únic.
L’ascensió a Prades
Des de Poblet continuem per la carretera T-700, sempre fregant la falda de la serra. Aviat deixem a l’esquerra la vall de Castellfollit: una estreta llengua d’asfalt hi penetra fins a la casa forestal del mateix nom, on una minúscula àrea d’esbarjo regala pau i tranquil·litat al foraster. El bosc adopta, en aquest microcosmos, una densitat magnífica que arriba a velar la llum solar.
La T-700 no triga a escalar la muntanya, i ho fa a ritme compassat. La via és panoràmica, regirada, i va descobrint, a mesura que hom guanya alçada, la bellesa rural de la Conca de Barberà. Superat el coll de la Mola, a poc més de 1.000 metres d’altitud, una suau baixada desemboca a Prades. Aquesta és una vila closa, o parcialment; una vila roja, totalment. La pedra sorrenca atorga a l’arquitectura local una calidesa cromàtica que s’encén quan el sol hi entra en contacte.
La porta d’entrada a la plaça Major oculta aquest espai íntim, aïllat, proveït de terrasses relaxants sota els porxos, d’una font renaixentista en forma de globus terraqüi i de l’església dedicada a Santa Maria, gòtica d’origen, amb elements renaixentistes a la façana.
La immersió en el Priorat
Prades pertany, per un malabarisme administratiu, a la comarca del Baix Camp, tot i que poc té a veure amb els territoris costaners i prelitorals d’aquesta terra. Més enllà, hi ha el Priorat, dominat, en matèria muntanyosa, pel massís del Montsant. Ens hi immergim deixant-nos guiar per la carretera que mena al coll d’Albarca i d’aquest a Cornudella de Montsant. A la nostra esquerra, si alcem la vista, un majestuós penya-segat defensa un poble ubicat en una posició arriscada. És Siurana. Caldrà anar-hi; amb els anys ha esdevingut un indefugible per a qui visita aquesta terra. Haureu de saber, abans d’enfilar la desena de quilòmetres tortuosos que separen aquest poble de la vall, que fins al 1996 la carretera era de terra i no apta per a tots els vehicles. S’hi arriscaven gent del lloc i escaladors vinguts d’arreu del planeta, seduïts per la qualitat de la roca i la bellesa de les seues parets. En l’actualitat, el trànsit és intens i s’hi han habilitat zones d’aparcament, les quals, per més que n’hagen minvat l’encant, no han anul·lat la força tel·lúrica indescriptible de Siurana.
Desfem el camí i arribem a Cornudella de Montsant. El poble ha esdevingut capital d’aquest extrem del Priorat. Posseeix celler cooperatiu —signat, com és d’esperar, per Cèsar Martinell—, bars i restaurants, i comerços de venda de productes locals. Durant els caps de setmana, Cornudella se sotmet a l’afluència de motoristes, ciclistes, turistes en general i l’omnipresent col·lectiu d’escaladors estrangers i de proximitat.
El viatge el fem continuar cap a Poboleda. Poc després arribarà Escaladei i les ruïnes de la cartoixa de Santa Maria d’Escaladei —fundada el segle XII per Alfons el Cast, va ser la primera a establir-se a la península Ibèrica—, el prior de la qual va dominar aquestes terres. El cenobi ocupa el fons d’una valleta sobre la qual desplomen els cingles de la serra Major del Montsant. La composició és claustrofòbica i alhora vertiginosa.
Al poble d’Escaladei, que fins fa cinc anys congregava mig centenar d’ànimes, hi trobareu els cellers de producció vinícola local. En matèria de vins, és ben sabut que aquesta comarca produeix uns dels caldos més apreciats pels paladars sensibles, els quals pertanyen, o bé a la DO Priorat —corresponent aproximadament a l’àrea del Priorat històric—, o bé a la DO Montsant.
La carretera que mena a Torroja del Priorat és estreta i no precisament apta per a qui circule amb autocaravana. Seguirem, doncs, per la T-702, en direcció a la Vilella Alta i Baixa. La segona mereix contemplar-la a una certa distància: les façanes amuntegades, excepcionalment verticals, se sumen a un caos de teulades que remeten als paisatges ceretans de Picasso i a l’atapeïda volumetria de les formes d’un cubisme primigeni, creat i compartit per l’artista malagueny i Georges Braque. Josep Maria Espinàs va batejar, encertadament, la Vilella Baixa com el Nova York del Priorat.
Gratallops és, com tots els nuclis de la comarca, marcadament vinícola. Alguns cellers fan ostentació d’una arquitectura contemporània desconnectada del territori, autista enmig d’un paisatge tradicional de bancals i elements de pedra seca. Apropeu-vos a l’ermita de la Consolació, a poc més d’un quilòmetre del poble per una pista de terra practicable: des del darrer revolt tancat abans d’arribar-hi, es desplega una vista de la muralla del Montsant, amb les vinyes meticulosament voltades arrenglerades que produeixen l’excel·lent vi de l’Ermita. L’estampa és, sense cap mena de dubte, equilibradíssima.
Falset, la capital
Una desena de quilòmetres separen Gratallops de Falset, que, com correspon a una capital de comarca, és una vila amb una relativa agitació. Comerços i restauració, i una rica vida associativa en són els principals motors. Del seu recinte medieval —del qual queda ben poca cosa— mereix atansar-se fins a la plaça Vella, porxada, escenari de les execucions públiques. Al centre d’aquest espai encara és visible l’indret on s’instal·lava la forca.
Una altra plaça porxada i en acusat pendent, la de la Quartera, és encapçalada pel palau dels Ducs de Medinaceli, del segle XVI, convertit en seu consistorial. A la porta hi ha la quartera, que servia per a la mesura del gra. Si hi passeu un dimarts, hi viureu la cridòria del mercat setmanal. A Falset, encara, hi ha per visitar el castell, que acull el Museu Comarcal d’Història, Patrimoni i Paisatge; l’església de Santa Maria, seu de l’Arxiprestat del Priorat, o el palau dels Comtes d’Azara, gòtic, seu actual del Consell Comarcal del Priorat.
L’Ebre i la Terra Alta, en fi
El viatge obre el darrer capítol. La carretera N-420, ampla i principal, busca l’Ebre, el travessa a Móra d’Ebre i enfila cap a terres d’Aragó. A Móra, l’abandonem i ens deixem portar, a una certa distància, pel riu. Travessarem Benissanet i arribarem a Miravet, que caldrà passejar o, si més no, contemplar-ne el nucli antic arran d’aigua, enfilat sobre un rocam i a recer del castell. A banda del patrimoni històric, que és abundant, Miravet compta amb l’últim pas de barca tradicional, sense motor i practicable per a vehicles, que connecta ambdues ribes de l’Ebre.
Podríem finalitzar el viatge ací, però reclamem de vosaltres un darrer esforç: des de Miravet pugeu al Pinell de Brai per un portet encantador. La compensació serà màxima: a més dels revolts, la visita al celler cooperatiu del poble, una de les grans catedrals del vi modernistes, posarà fi a aquest periple per geografies vinícoles. Des d’ací, podríem explorar la Terra Alta i el massís del Port, però dissortadament, per manca d’espai, això no serà matèria d’aquest capítol.
GALERIA D'IMATGES, ací.
MAPA I TRACK
Feu clic sobre el logo de Wikiloc de la imatge per a descarregar el track.