Els Crítics

I què hi ha quan arribes a Ítaca?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“Ha tornat, Ulisses, per fi ha vingut i és a casa”. Però què hi ha quan tornes a casa? Què hi ha després d’anys de periple, de superar entrebancs, de veure’s atrapat sense possibilitat d’escapar? Què hi ha quan per fi toques allò que tant has desitjat? És com havies imaginat, la utopia? L’anhel que et corsecava queda saciat per sempre més? Són preguntes que ressonen, ja d’entrada, quan la veu en off de Penélope et posa en situació, amb preguntes que et remeten, per analogia, a l’ara i l’aquí, al petit lloc de món on Ítaca ha esdevingut el símbol perenne de la lluita per la llibertat. Un topònim com a consigna dels anhels d’un poble avesat a l’empara moral d’una il·lusió que l’interpel·li, entre els agents externs i el seu propi somni, i que furgui en la consciència col·lectiva. D’Homer a Kavafis, de Carles Riba a Lluís Llach. I també —ja em permetreu— Oleguer Presas, prescriptor avant-la-lettre del full de ruta —”continuarem caminant cap a Ítaca!”, va esgaripar en un Camp nou ple a vessar, any 2006—, quan Catalunya encara ni sospitava que arribaríem a l’1-O o al 27-O, a les llibertats escapçades, a l’empresonament d’activistes, artistes o polítics, o a l’auge de l’odi atiat pels ultres —qui no voldria davallar a l’Hades, en aquestes condicions? Ítaca, com a bé immaterial d’una consciència col·lectiva que és un anar-hi anant perpetu i que prefereix el moviment de construcció —i l’espera que ho impregna— que no pas arribar-hi.

Perquè, què hi ha quan hi arribes, a Ítaca? Això és el que Penélope mostra, mentre seguim el retorn a casa de l’heroi, després d’anys de no ser-hi. De ves a saber què ha fet. Però res d’això importa. Ara només importa el moment, la sensació de dislocació espai-temps, de no saber-se’n avenir, de no trobar-s’hi, malgrat ser-hi, del pas dels anys que han deixat arrugues, de la incertesa de no saber repetir rutines que acabaran esfumant-se. Perquè el món del Ramon —Ulisses, Ramon Clotet Sala— i la Carme —Penélope, Carme Tarté Vilardell— és un món que desapareixerà amb ells. Eva Vila, que ja ens havia mostrat altres mons que són fora del focus a B-Side (2010) i Bajarí (2017), es val del temps per parlar del temps. Ens mostra el lloc i vol que nosaltres, espectadors, dotem d’ànima cada emoció que intuïm, a través d’una rellotgeria perfectament planificada, amb plans estàtics i que avancen al ritme que necessiten, lluny de l’excés o l’estridència, amb una atmosfera musical que, a l’inici, recorda la lletania d’un monestir gregorià, fent mística l’experiència de veure i de resseguir les passes de qui torna, de qui espera.

Penélope se centra en l’astorament de dos personatges —actors no professionals—, en el detall de les mans, ungles, rostres, la màquina de cosir, a fer punxa al llapis. En la incredulitat d’allò que s’esfondra. Matèria primera d’una pel·lícula que apama les pulsions d’aquest nou cinema català que fa del documental creatiu el motor d’una ficció contemplativa. I, amb aquestes eines, Vila ens presenta una obra amb el paisatge —com en són, d’impressionants, les muntanyes de Santa Maria d’Oló, els pobles, la vida— i la fotografia com a vehicles per bastir un cant on el diàleg és prescindible, on el silenci és fonamental, on el so d’ambient és tan important com la veu en off que recita L’Odissea, amb passes, branques, vent, respiració i, també, Elena Francis. Penélope és el pas del temps, un rostre i una teranyina, un lloc que desconcerta, mentre la gent pregunta “saps que ha arribat el Ramon?” i la Carme enfila una agulla, concís substrat de l’obra d’art que remet a la vida.

 


Penélope
Direcció: Eva Vila

Catalunya, 2017
Durada: 90 minuts
Guió: Eva Vila i Pep Puig
Fotografia: Julián Elizalde
Música: Juan Sánchez ‘Cuti’
Repartiment: Carme Tarte Vilardell, Ramon Clotet Sala
Gènere: Drama


 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.