- Markus Feldenkirchen, Julia Amalia Heyer, Peter Müller, Ralf Neukirch, Christoph Pauly, Jan Puhl, Christian Reiermann i Christoph Schult © Der Spiegel
En l'últim sopar se serveix amanida de guatlla. Són dos quarts de vuit, dimarts al vespre, i els líders dels 27 països de la Unió Europea -sense el primer ministre britànic, David Cameron- tenen previst reunir-se l'endemà al matí. Es respira un deix de nostàlgia, encara que tots estiguin enfadats amb Cameron, el qual, per una lluita de poder al seu partit, no tan sols es va jugar la pertinença del seu país a la UE sinó que en darrer terme pot haver desencadenat una crisi a l'orgullós Regne Unit.
Cameron és optimista i fa tot el que pot per evitar semblar la tràgica figura que s'ha tornat. Els seus homòlegs de la resta de la UE tenen prou tacte i no diuen el que realment pensen del primer ministre sortint. Parlen dels èxits històrics del Regne Unit, en un moment en què el país, després de 40 anys de pertinença europea, sembla que deixarà el bloc.
Taavi Roivas, el jove primer ministre d'Estònia, que sempre seia al costat de Cameron en les reunions del Consell Europeu, expressa el seu agraïment pel fet que els soldats britànics van refermar la independència del seu país cent anys enrere. El president francès, François Hollande, recorda com els soldats britànics i francesos van lluitar colze a colze a la Primera Guerra Mundial. El primer ministre irlandès assenyala que el seu país va estar en guerra amb Anglaterra durant gairebé mil anys i que no va ser fins a l'entrada a la UE que es va aconseguir una pau duradora.
I què diu Cameron? Doncs que no canviaria res si pogués tornar-hi. No va ser pas un error fer el referèndum, explica als presents, desconcertats, però els líders europeus s'abstenen de contradir-lo. Potser un element important del projecte europeu és que no es veu necessari respondre a qualsevol disbarat. Només just al final de la reunió, quan pregunten a un diplomàtic de la UE si Cameron havia rebut un regal de comiat, l'home contesta lacònicament: "Se li ha donat un àpat calent".
L'endemà al matí ningú ja no pensa en Cameron. Ha fet història, si bé involuntàriament, però ara la història ha deixat enrere el primer ministre britànic. Al capdavall, el vot en favor del Brexit no tan sols ha trastocat la política britànica, també ha creat l'escenari per a la següent lluita de poder en el si de la UE.
D'una banda, aquesta lluita gira entorn de la contundència amb què la UE hauria de fer sortir el Regne Unit de la unió. Per als favorables a una UE forta i poderosa, per als qui sempre havien vist el Regne Unit com un obstacle molest al seu camí, el procés de sortida britànic ha d'anar de pressa. A més a més, el president francès, François Hollande, i altres líders volen fer servir el Regne Unit d'exemple perquè la resta d'Europa vegi fins a quin punt és inhòspita i desgradable la vida quan un surt de la casa d'Europa. Hollande, evidentment, té un bon motiu per actuar així: el partit populista de dreta Front Nacional ha amenaçat de seguir els passos de Cameron en cas que la líder del partit, Marine le Pen, guanyi les pròximes eleccions presidencials.
Lluita de poder a la UE
Però hi ha més en joc a banda del tracte amb el Regne Unit durant les negociacions del Brexit. Una qüestió més important és quina fesomia tindrà Europa d'aquí a 10 o 15 anys; perviurà la pregunta de si cal avançar en el projecte d'una "unió cada cop més estreta", com es va formular de manera optimista al Tractat de Lisboa. O Europa farà un pas enrere cap a l'Estat-nació, possiblement fins i tot amb el retorn de poders i competències de Brussel·les als Governs dels Estats membres?
És una lluita de poder entre dos sectors oposats, que veuen el Brexit com una oportunitat per canviar finalment Europa i adequar-la a la visió que fa temps que tenen per al conjunt. Els protagonistes d'una Europa institucionalitzada són el president de la Comissió, Jean-Claude Juncker, i el president del Parlament, Martin Schulz. A l'altre costat, hi ha la majoria dels caps d'Estat i de Govern d'Europa, encapçalats per Angela Merkel, que ha creat una aliança en aquest aspecte amb els Governs de l'est d'Europa amb qui estava tan enfrontada per la crisi dels refugiats fa només uns mesos.
La batalla pel futur d'Europa comença divendres al matí, a penes dues hores després de saber-se el resultat del referèndum. A dos quarts de vuit, Schulz parla per telèfon amb Sigmar Gabriel, líder del Partit Socialdemòcrata alemany (SPD, en les sigles alemanyes), del qual Schulz és membre, i amb Frank-Walter Steinmeier, ministre d'Exteriors alemany i també membre destacat de l'SPD. Schulz comença dient que el vot britànic li ha trencat el cor, però després deixa clar què hi ha en joc: "Si ara permetem que els britànics juguin amb nosaltres, tota la UE se n'anirà en orris", declara.
Aquesta declaració marca el to. L'estratègia no és impulsada només per la por que altres Estats membres segueixin l'exemple britànic. L'esperança és desempallegar-se dels britànics tan de pressa com es pugui, ja que el país fa temps que és un dels opositors més acèrrims a totes la formes d'una major integració europea.
A un quart de nou, Merkel agafa el telèfon a la cancelleria. Ha passat el matí seguint el recompte del referèndum des de casa i està atònita pels resultats. No té un pla B i ara vol guanyar temps i pensar una estratègia. A diferència de Schulz i Juncker, no creu que la sortida del Regne Unit sigui una conclusió inevitable. Per a Merkel, els britànics sempre han sigut un aliat importat en la lluita contra una UE massa poderosa i contra les polítiques fiscals massa toves afavorides per França i els països del sud d'Europa. A l'altre cap de la línia hi ha Horst Seehofer, el poderós governador de Baviera i cap de la Unió Social Cristiana (CSU, en les sigles alemanyes), el partit bavarès germà de la Unió Cristiano-demòcrata (CDU) de Merkel. Seehofer té una visió semblant a Merkel: tractem els britànics amigablement, no els manem la pressa i guanyem temps. I tallem immediatament totes les iniciatives destinades a "més Europa".
Una UE més forta i més independent
A tres quarts de nou l'SPD penja un document de síntesi a la seva pàgina amb el títol "Refundar Europa". L'havien escrit Schulz i Gabriel abans que els votants britànics es dirigissin a les urnes per al referèndum. A la cancelleria s'interpreta amb el significat que té: com un desafiament a les polítiques de Merkel. Ara Europa necessita el coratge per "arriscar-se a una cosa més gran", fa el document. A Merkel li agradaria que el lideratge d'Europa passés pels Estats membres. Schulz, però, igual que Juncker, voldria transformar la Comissió en un "verdader Govern europeu". "Necessitem una empenta ambiciosa i potent i no tan sols un mosaic tímid", se sosté en el document.
Schulz i Juncker ja fa temps que treballen per limitar la influència dels caps d'Estat i de Govern en la Unió Europea; volen, per contra, desenvolupar una unió més forta i més independent. Aquest és el nucli d'un paquet que van acordar un dia a altes hores de la nit el maig del 2014. L'acord va arribar després de mesos de campanya per les eleccions al Parlament Europeu, amb Juncker com a candidat conservador i Schulz com a candidat socialdemòcrata. Juncker va guanyar i va acabar essent president de la Comissió mentre que Schulz va continuar essent president del Parlament. Aquella nit de maig, tots dos es van prometre deixar de treballar l'un contra l'altre per unir les forces i assegurar més poders per a la UE, i assegurar-se que el Consell Europeu, format pels líders dels Estats membres, perdés influència. Va ser un pacte contra Merkel, a qui hauria agradat impedir que Juncker arribés a president de la Comissió.
A la una del migdia del divendres després del referèndum pel Brexit, Merkel fa unes declaracions als periodistes de Berlín en què, a diferència de Schulz, no exigeix una sortida britànica ràpida. No s'haurien d'"extreure conclusions ràpides i simples del referèndum britànic que puguin dividir encara més Europa", deia Merkel.
Des del punt de vista de Merkel, aquesta és una crisi que han d'abordar els líders dels Estats membres. Merkel considera que la idea de "més Europa" ha de significar la intensificació de la col·laboració entre Governs de la UE, no pas transferir encara més autoritat a Brussel·les.
Després de la conversa entre Merkel i Juncker aquell cap de setmana, la idea de Merkel que el president de la Comissió és més part del problema que part de la solució, no canvia. La cancellera creu que la fam de poder de Juncker és un dels motius pels quals els britànics han girat l'esquena a Europa.
Merkel coordina el seu enfocament amb el poderós ministre de Finances, Wolfgang Schäuble, que sempre s'havia presentat com un europeu apassionat a diferència de Merkel, la tecnòcrata. Però ara tots dos estan d'acord. Demanar simplement "més Europa" va a favor dels euroescèptics, diu Merkel en una reunió fixada prèviament amb líders de la CDU i la CSU a Potsdam. Els qui ara demanen més integració, sobretot a l'eurozona, no han entès el missatge del Brexit, creu Schäuble.
Gens de pressió per al Regne Unit
Schäuble vol presentar un pla sobre com els 27 membres restants de la UE poden millorar la col·laboració i reforçar la cohesió. A la seva llista de mesures hi ha la compleció del mercat únic i el moviment de capitals transfronterer i sense obstacles. Schäuble creu que també és necessari establir procediments a escala europea per a les empreses que fan fallida. Els Estats membres haurien d'arribar a un acord sobre com aconseguir un major creixement econòmic, diu, a més de millorar els controls de les fronteres externes de la UE i crear una política comuna d'asil. Si no tots els 27 Estats membres estan disposats a aplicar aquestes mesures, Schäuble diu que els que estiguin disposats a avançar plegats ho haurien de fer.
Diumenge Merkel es troba amb alguns confidents, entre ells el cap de personal de la cancellera, Peter Altmaier. El grup analitza moltes possibilitats diferents, incloent-hi un segon referèndum britànic i eleccions anticipades al Regne Unit. Merkel i Altmaier volen fer tot el possible per impedir que el Regne Unit se'n vagi, i Merkel diu que la UE hauria d'evitar exercir massa pressió. "Els polítics de Londres haurien de tenir la possibilitat de reconsiderar els efectes de marxar", diu Altmaier en una entrevista.
El mateix dia, Merkel manté una llarga conversa amb François Hollande. El president francès insisteix en el fet que el Regne Unit es decideixi ràpidament: vol desempallegar-se'n tan de pressa com es pugui. La UE, diu Hollande, ha de ser extremadament clara respecte a què comporta sortir del bloc. Hollande també creu que la sortida del Regne Unit representa una oportunitat tant per a ell com per al seu país. El Brexit faria augmentar la influència de França a la UE.
A diferència de Merkel, Hollande s'estimaria més una estratègia encaminada a una integració europea més gran. Abans de ser elegit, va prometre remodelar la UE i donar-li un "rostre més amable i cordial". En aquell moment, Merkel va entendre que el missatge era: "Deixa'ns endeutar-nos més!".
Part 2: "Ens esteu mentint!"
Dilluns, Merkel i Hollande es van reunir a Berlín, a la cancelleria, juntament amb el primer ministre italià, Matteo Renzi. Apareixen els seus enfocaments divergents respecte al Brexit i al final arriben a un acord: caldria presentar propostes per a un major desenvolupament de la UE en els àmbits de la seguretat, l'ocupació, els joves i la cooperació a l'eurozona abans del setembre, es diu en la declaració conjunta. L'esperança és que el pla com a mínim els permeti passar les pròximes setmanes.
Quan Merkel pronuncia el comunicat del Govern al Parlament alemany dimarts al matí, just abans de l'inici de la cimera de la UE, el seu to respecte a com s'ha d'abordar la qüestió britànica és una mica més sever que els dies anteriors. Merkel destaca que no hi pot haver negociacions secretes amb els britànics abans que el país no sol·liciti oficialment la sortida i que a Londres no se li permetrà de "remenar les cireres". Es manté fidel, però, a la seva màxima preocupació: donar al Regne Unit el màxim de temps possible.
A Brussel·les també s'ha fet evident la vehemència de la batalla entre els qui anhelen una UE més forta i els favorables a una Europa dirigida pels Estats nació. El front s'estén per tots els països i tots els partits. A dos quarts de nou del vespre, es troben els membres alemanys del Partit Popular europeu, el grup de centre-dreta del Parlament Europeu. El debat se centra en la resolució que ha d'aprovar el Parlament sobre el Brexit, i l'atmosfera està caldejada.
Herbert Reul, cap del grup alemany, lamenta que l'esborrany de la resolució l'ha redactat un petit grup encapçalat per Schulz i el membre de la CDU Elmar Brok. Brok forma part de l'establishment de la UE i durant dècades ha defensat que s'han d'aprofitar les crisis europees per aprofundir en la integració. Els participants en la reunió es queixen que ara no és el moment d'avançar cap a una unitat europea més estreta amb un nou tractat.
En el document, objecta Brok, no es diu res d'un nou tractat. "Però sí que fa referència a l'esmena de tractats", diu el membre de la CSU Markus Ferber, i per fer aquests canvis, afegeix, cal un tractat. "Només ens expliquen la meitat de la història", diu Ferber fulminant. "Ens esteu mentint!".
Dimarts al vespre, els caps d'Estat i de Govern es troben en el que podria ser el seu últim sopar amb David Cameron. L'endemà al matí deixen clar a Juncker que assumiran el lideratge en les negociacions de sortida del Regne Unit. "Però aquesta responsabilitat és de la Comissió", protesta Juncker. "Jean-Claude, a nosaltres ens han elegit, a tu no", repliquen diversos primers ministres i caps d'Estat.
Esperar amb calma
És l'antiga batalla europea sobre qui té més legitimitat democràtica; i de moment no sembla que les forces vagin en favor de la Comissió de Juncker i del seu company Schulz, al Parlament. Els caps de Govern d'Europa van acordar dimecres que no es farien canvis als tractats europeus i que definitivament no se'n faria cap de nou. Tampoc no es farà cap modificació fonamental a la UE i no s'aprofundirà en la integració. "No és l'hora d'aquestes coses", diu Merkel. Sembla com si Merkel hagués guanyat la batalla contra el tàndem Schulz-Juncker i que el concepte d'Europa com a conjunt d'Estats nació hagués vençut aquesta ronda.
El tracte sever al Regne Unit exigit per alguns tampoc no es durà a terme inicialment. Per contra, la UE esperarà amb calma, pel cap baix fins al setembre, per veure com es desenvolupa la situació a Londres. Europa fa una pausa per reflexionar en comptes d'afanyar-se a implementar una major integració.
Encara queda, però, molt de marge per a l'acord. Jaroslaw Kaczynski, líder del partit nacional-conservador polonès Llei i Justícia, que actualment ocupa el Govern al país, no vol "menys Europa" en tots els àmbits. Pel que fa a la política exterior i de seguretat, fins i tot li agradaria que la UE hi tingués un paper més destacat. Kaczynksi està a favor d'un exèrcit europeu i li agradaria que hi hagués un president europeu fort amb més autoritat. Aquesta és una demanda en què estan d'acord molts Governs de l'Europa central i de l'est.
En canvi, els Governs d'esquerres, sobretot al sud d'Europa, voldrien més inversió pública. Una idea per fomentar aquesta inversió seria l'establiment d'un pressupost de l'eurozona, que automàticament conferiria més poders a la Comissió i al Parlament Europeu, perquè un pressupost així l'hauria de gestionar la Comissió i hauria d'estar subjecte al control parlamentari.
Finalment, la crisi dels refugiats ha generat un tercer grup amb interessos compartits: països com Suècia i Alemanya van acollir un alt nombre de refugiats el 2015 i demanen que es creï un sistema conjunt d'asil, que inclogui la distribució justa de refugiats per tota la UE. Això essencialment també donaria com a resultat "més Europa".
Un Juncker irascible
És veritat que en la majoria d'Estats membres la gent s'ha tornat més escèptica respecte a la UE, però també és cert que aquest escepticisme té moltes causes diferents. Si tots els membres de la UE estiguessin disposats a fer concessions a les preocupacions dels altres, tothom en sortiria beneficiat.
A mitjan setembre, els caps d'Estat i de Govern es reuniran a Bratislava per debatre quines seran les futures prioritats de la UE. Eslovàquia ocuparà la presidència rotatòria de la UE i el primer ministre del país, Robert Fico, és un defensor d'una UE composta d'Estats nació forts, igual que el primer ministre hongarès, Viktor Orbán. Fico promet ser el proper adversari difícil de Juncker, si bé sembla com si la situació a Europa ja hagués deixat petjada en el president de la Comissió Europea.
Sempre que aquests dies fa una aparició, Juncker sembla que estigui estressat. S'ha esvaït la jocositat i la tranquil·litat que traspuava. Ara Juncker està irascible i de mal humor.
Abans d'acabar-se la cimera, una periodista de la cadena pública austríaca ORF es converteix en el focus de la frustració de Juncker. La dona fa una pregunta sobre el CETA, l'acord de lliure comerç que ja s'ha negociat amb el Canadà. El dia abans, Juncker ha dit als líders europeus que voldria aplicar el tractat sense la involucració dels parlaments nacionals dels Estats membres; cosa que ha alimentat tots els estereotips d'un Brussel·les autocràtic i elitista.
Des d'un punt de vista purament legal, l'enfocament de Juncker és defensable, però el ritme demostra un nivell sorprenent de falta de tacte. A Juncker "li és igual", diu en resposta a la pregunta de la periodista d'ORF sobre el caràcter legal del tractat. "Prou de queixes austríaques. Jo no em poso pas amb la democràcia austríaca".
El seu amic Martin Schulz sembla més serè davant els contraatacs a la seva visió d'Europa. Dimecres a la tarda, just després que els líders dels Estats membres de la UE marxessin de Brussel·les després de la cimera, Schulz es pren un moment per recuperar l'alè. Està assegut en una butaca de pell negra al seu despatx del novè pis de l'enorme edifici del Parlament Europeu a Brussel·les. En un pedestal darrere seu hi té una bandera de la UE i una estàtua de Willy Brandt.
En referència al Brexit, cita George Bernard Shaw: "Els homes vells són perillosos: no els importa què li passarà al món". Llavors parla sobre l'euroescepticisme amb què ell i Juncker han topat els últims dies. No el desconcerta pas, diu. Va entrar al Parlament Europeu fa 22 anys, afegeix Schulz. Ara, la UE s'arrossega d'una crisi a una altra, i se suposa que s'ha abstenir de pensar en el futur d'Europa? A Schulz la idea li sembla absurda. "Tothom sempre pregunta: quins projectes hi ha per a Europa? Però després, quan els en presentes un, et diuen: ara no toca. Així doncs, quin projecte sí que toca?".
Si vols gaudir abans que ningú dels textos més interessats de The Economist o Der Spiegel, subscriu-t'hi!