Memòria històrica

La defensa nacional contra els Borbons

Valencians i balears lluitaren colze a colze amb els catalans per  defensar Barcelona el 1714, i els morts foren enterrats al Fossar des  les Moreres.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Al Fossar des les Moreres se soterraren el 1714 els cossos de part dels que moriren defensant la ciutat de Barcelona de les tropes borbòniques.  És sabut que entre els defensors figurava un contingent important de  valencians, una part dels quals acabà soterrada al fossar. El que era  desconegut i només comença ara a ser sabut és que mallorquins i  eivissencs també participaren activament en la defensa barcelonina i que  els morts compartiren el mateix lloc d’enterrament.

Els valencians
La presència valenciana en la defensa de Barcelona va ser el resultat de  la derrota austriacista al País Valencià. En efecte, a la batalla  d’Almansa, el 25 d’abril de 1707, la major potència de foc dels canons  del Borbó destrossà les bateries aliades. Després, aprofitant la seva  majoria d’efectius, els esquadrons de cavalleria filipistes carregaren  contra el centre de l’exèrcit lleial, que no pogué resistir l’envestida. 

Als flancs les coses no anaren millor. Al cap de dues hores de combat el  destí del País Valencià quedava segellat. La derrota a la batalla d’Almansa obrí les portes del país a les forces  borbòniques. Xàtiva fou el primer objectiu. Queia el 5 de juny i, tot  seguit, els invasors la incendiaren per ordre de Felip V. La salvatjada  quedà gravada als cors dels valencians que l’han recordada a través de  les generacions. Com és prou conegut, un quadre del brutal monarca està  penjat cap per avall al museu municipal de Xàtiva, en senyal de condemna  per la seva perversitat. D’aquells fets venen dites populars valencianes  com “de ponent, ni vent ni gent”.

Després de Xàtiva la repressió borbònica al País Valencià no aturà.  Caigueren sota l’odi invasor Alcoi, Alacant, Dénia, València,  Vila-real... Les autoritats austriacistes que pogueren fugiren cap a  l’exili, la majoria a Barcelona. El general Joan Baptista Basset  s’encarregà de reorganitzar el que quedava de l’exèrcit lleial i  aconseguí articular un cos que marxà a defensar la capital catalana. Es  calcula que entre soldats i familiars foren uns 5.000 els valencians que  se n’anaren.

Una vegada instal·lats a Barcelona, crearen una unitat de cavalleria  només formada per exiliats, sota el comandament del capità Josep Marco. Més tard, les antigues autoritats austriacistes valencianes, com Manuel  Mercader i Josep Vicent Torres, organitzaren, ja el 1713, dos regiments  d’infanteria també exclusivament formats per valencians: el de la Mare  de Déu dels Desemparats i el de fusellers de Sant Vicent Ferrer. El  primer el comandava el mateix Torres i el segon un alacantí, Josep Ortiz.

Els dos regiments participaren en la defensa de Barcelona el 1714, en  especial ho feren al baluard de Santa Clara, que fou brutalment  bombardejat entre el 12 i el 14 d’agost. La mortaldat d’aquells dies va  ser enorme, en aquest indret. Pocs defensors quedaren vius després de la  massiva caiguda de bombes.

Els morts valencians caiguts aquells dies, i durant tot el setge, foren  enterrats al Fossar de les Moreres.

Placa d'Acció Cultural del País Velencià al Fossar de les Moreres



Els mallorquins i els eivissencs
 

Bartomeu Mestre (Felanitx, 1952), conegut popularment pel seu mal nom de  Balutxo, és un escriptor mallorquí autor de llibres com Crònica de la  cançó catalana (publicat el 1987), Balada de Guillem d’Efak (1997), La  identitat reeixida (2002), El darrer manuscrit (2010), entre d’altres,  que ha estat investigant els darrers anys sobre la guerra de Successió a  Balears i en relació amb la participació de mallorquins i eivissencs en  la defensa de Barcelona. Ha estat membre de la Comissió Cívica del  Tricentenari 1715-2015, ha fet conferències sobre el particular —a  Mallorca i, també, a Barcelona: el 2014 en feu una a l’Ateneu Barcelonès  titulada “1715, Pólvora i farina: Mallorca, el rebost de Barcelona”—, ha  escrit Petites històries de la guerra de Successió ­—publicades a Vilaweb.cat— i ha prepara un llibre sobre aquell esdeveniment històric.

En conversa amb aquest setmanari, Mestre explica que la seva  “investigació es basa en la documentació que aporta Pere Oliver i  Domenge, a partir de la qual he anat trobant altres fonts”. Oliver  (Palma 1886- Felanitx, 1968), farmacèutic de professió, fou batlle republicà de Felanitx durant la Segona República, i va ser autor, entre  més obres, de La catalanitat de les Mallorques, publicat el 1916. Oliver  s’interessà per la guerra de Successió quan va viure i estudiar a  Barcelona. Allà, explica Mestre, formava part —en va ser el portaveu— 
del grup de joves nacionalistes que es deia Els néts dels Almogàvers,  que va ser el que posà la celebèrrima placa (“Al fossar de les moreres  no s’hi enterra cap traïdor; fins perdent nostres banderes serà l’urna  de l’honor”) al famós fossar.

Gràcies a la documentació d’Oliver, Mestre ha pogut constatar que la  presència de mallorquins i eivissencs en la defensa de Barcelona durant  el setge de 1713 i 1714 fou important, si bé no és tan coneguda com la dels valencians. Si es pondera la demografia illenca d’aquell moment  s’entén aquesta importància. L’investigador, doncs, explica que “entre artillers i mariners [que traginaven els aliments i municions] foren més  d’un miler, segur, i podrien haver estat fàcilment uns 1.500 o més”. Són  xifres modestes, però sobre una població total d’unes 74.000 persones  que aleshores vivien a Eivissa i Mallorca —Menorca, amb uns 16.000  habitants, estava sota domini britànic—, “són molt significatives”, diu  Mestre. Evidentment no tots combateren. De fet la majoria eren mariners  dels vaixells que portaven aliments i munició a Barcelona des d’Eivissa  i Mallorca.

Els que sí que lluitaren de veres van ser els artillers de  les dues illes que anaren a defensar Barcelona. El nombre exacte, 538

Quants d’ells moriren? Diu Mestre que, segons els papers d’Oliver  Domenge, 120, “però no he pogut confirmar la dada, no he trobat cap  altre document que s’hi refereixi, a la xifra de morts”. El que sí que coneix és que els artillers baleàrics participaren, sobretot, en la  sagnant batalla del baluard de Santa Clara juntament amb els valencians  i els catalans. Algunes cròniques que recolliren testimonis dels fets,  segons explica Mestre, parlaren de verdaderes pluges d’explosius sobre  els caps dels defensors d’aquell indret. Molt pocs aconseguiren sobreviure.

Després de la batalla, com en totes les altres, els ciutadans  s’encarregaven de donar sepultura als morts. Diu l’investigador que “els  barcelonins soterraven el seus familiars al cementiri parroquial  respectiu, perquè cada parròquia tenia el seu propi  —i així fou fins  entrat el segle XIX—, tal com manava la tradició; però, és clar, què  passava amb els altres que no eren barcelonins, amb els defensors  catalans que havien arribat de fora de Barcelona i els que havien vingut  des del País Valencià i Balears? Doncs els soterraren al Fossar de les  Moreres”.

Bartomeu Mestre, durant la conferència a l'Ateneu Barcelonès, el 2014



L’Escola d’Artilleria de Mallorca

La participació armada d’illencs en la defensa de Barcelona anà a càrrec  d’artillers, com s’ha dit. Més de mig miler. Una xifra important. Ja el  12 de març de 1705 un total de 100 artillers mallorquins i eivissencs hi  viatjaren per enfortir la defensa de la ciutat. El 8 de maig de 1707, el  mateix dia que València claudicava i només dues setmanes després de la  derrota d’Almansa, cent cinquanta més seguiren la seva estela. En els sis anys posteriors diversos grups de guerrers illencs partiren amb la mateixa missió.

Per què la participació balear fou artillera i no de tropes de terra, més fàcils i menys costoses de preparar? La resposta, segons explica  Bartomeu Mestre, cal buscar-la en l’Escola d’Artilleria mallorquina. Va  ser creada l’any 1559 amb la intenció de formar bons artillers per fer  front als atacs pirates, entre d’altres feines. “En tota la Corona  d’Aragó només hi havia l’escola de Barcelona, però aviat els illencs  agafaren fama arreu d’Europa per tenir una habilitat especial en els  quatre oficis derivats: artillers, minadors, bombarders i enginyers. 

Destacaren [també] com a teòrics amb publicacions com ara el Tractat del  bon artiller o a l’any 1640, coincidint amb la guerra dels Segadors, el manual Theoria i Practica del Art de Artilleria que seguexen y uzan los Artillers de la Universitat del Regne de Mallorcas. Resulta interessant llegir les condicions que havia de tenir un bon artiller: ‘Ha de ser un home condret de mans i peus, de bona vista i bon judici per a saber usar compte, raó, pes i mesura, que són les quatre coses que conté l’Art d’Artilleria’”, explica Mestre.

La fama adquirida feia que molts artillers formats en aquesta escola mallorquina fossin contractats per exèrcits d’arreu d’Europa durant els segles XVI i XVII. A Barcelona ja se’ls detecta el 1683, quan un grapat 
d’artillers mallorquins hi anaren a enfortir les defenses atesa “la previsió d’un possible atac de l’armada francesa”, explica l’investigador; si bé, afegeix, “la gesta més destacada va ser en la guerra de Successió, on demostraren una gran destresa i on s’implicaren fins a la mort”. Justament aquest destacat paper “va ser la causa principal que se suprimís l’escola després de caure Mallorca el juliol de 1715”.

Seguint les explicacions de Mestre, tots els artillers illencs estaven sota el comandament directe del general valencià Joan Baptista Basset, el qual, tot i ser de cavalleria, va estar al capdavant de l’artilleria catalana des del començament del setge. L’estructura militar de l’artilleria austriacista estava formada per deu companyies d’artilleria i tres de bombarders. “De les primeres, quatre estaven integrades i comandades totalment per mallorquins i eivissencs”. Hi ha moltes fonts —d’espanyoles i franceses incloses— que lloen les habilitats dels artillers illencs. Quan, de nit, s’intuïa que les tropes borbòniques volien avançar les trinxeres, els valencians disparaven focs artificials que il·luminaven les línies enemigues i els illencs les bombardejaven. 

Manifestaven estar en condicions de contenir els invasors mentre no superassin en cinc vegades els defensors. Els dietaris de guerra dels filipistes són clars: ‘de cada vint trets almenys setze feien explosió a  l’altura deguda per obtenir major eficàcia mitjançant unes espoletes de temps fetes amb tubs de fusta’. Al llibre Histoire de la dernière révolte des catalans s’explica que les espoletes de les bombes barcelonines eren curtes per rebentar abans de tocar en terra i que això feia molt més mal als assetjadors”, narra l’investigador.
Entre tots els artillers illencs destacà l’eivissenc Francesc Costa, que es formà, com tots els baleàrics, a l’Escola Mallorquina, i que és descrit per la documentació coetània com “el més hàbil artiller conegut en aquest segle”. Va sobreviure al setge. En entrar a Barcelona, els francesos li demanaren “que s’incorporàs al seu exèrcit i li oferien 4 doblons al dia, però ell va refusar la sol·licitud, perquè se n’anà a Nàpols. Altres fonts asseguren que se’n va anar a Mallorca o a Eivissa i, posteriorment, a Viena”.

Mallorca, rebost de Barcelona
Més enllà de la participació armada, el gran suport que donaren els illencs als defensors i a la població de Barcelona fou l’avituallament de queviures, armes, munició i tot altre tipus de productes que serviren 
per aguantar el setge.

Conta Mestre que centenars de barques del bou sortien dels molls illencs, principalment d’Alcúdia, d’Eivissa, de Felanitx, de Palma, de Pollença i de Sóller, per posar rumb cap a Barcelona. “Sovintejaven tant que els barcelonins, en veure arribar a port les naus, carregades de pólvora, d’armes i de teies, però també de farina, de vi, de llegums i d’altres productes bàsics, feren popular la dita: ‘arriba el rebost de 
Mallorca!
’”.

La col·laboració illenca arribà fins al final. Literalment. “Dia 9 de setembre, només dos dies abans de caure Barcelona, dues naus mallorquines esquivaren el setge marítim filipista. La gent, entusiasmada, atribuí el coratge dels mallorquins a un miracle. Després de descarregar aliments i municions, els 54 mariners d’aquells dos vaixells es posaren a les ordres de Joan Baptista Basset, per lluitar durant dos dies al costat dels barcelonins, dels valencians i dels  altres artillers eivissencs i mallorquins, a carn!, fins al final”.

Els artillers illencs, i els mariners que se’ls afegiren, juntament amb  els soldats valencians d’infanteria i de cavalleria ajudaren a aguantar les envestides borbòniques fins que l’11 de setembre de 1714 la capital es rendí. Una part dels defensors illencs, igual que passà amb els valencians i els catalans, partí a l’exili, d’altres intentaren continuar amb la seva vida tant a Barcelona com a València, Eivissa, Mallorca, Alacant… i els caiguts quedaren per sempre allà, soterrats al Fossar de les Moreres.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.