Sharp objects ja havia estat declarada sèrie de l’estiu abans d’estrenar-se. I de noms per esperar coses bones d’aquesta minisèrie no en faltaven: Amy Adams com a protagonista, Jean-Marc Vallée com a director i un guió basat en una novel·la de Gillian Flynn. Si els astres s’alineen, què pot sortir malament? Doncs moltes coses. La qualitat indiscutible de Sharp objects en aspectes com l’ambientació, la fotografia o la banda sonora no poden amagar els problemes d’un guió que ha posat a prova la paciència fins i tot dels més entusiastes amb episodis tediosos on les trames, més que avançar, s’han arrossegat. S’ha confiat massa en el talent d’Amy Adams, impecable en el paper de Camille, i en l’efecte de l’inquietant muntatge del director com a motor perquè els espectadors quedessin hipnotitzats per la sèrie. Sharp objects ha controlat un imaginari d’imatges pertorbadores molt efectiu potenciat per una tècnica narrativa desconcertant consistent a introduir bruscament fragments del passat en escenes molt breus. Aquest mètode, marca del director, ha estat particularment confús a Sharp objects, tenint una funció més anticipatòria que no pas explicativa (com a Big little lies). Però queda justificat per l’estat mental de la protagonista, que també s’ha reflectit, d’una manera força original, amb paraules escrites discretament en diversos espais del paisatge.
Amb tot, no s’ha pogut evitar crear certa sensació d’artifici. (A partir d’ara spoilers!) De vegades feia la sensació que es buscaven motius per mostrar imatges desagradables, com per exemple el detectiu arrencant els ullals d’un cap de porc per concloure que l’assassí era un home... erròniament. L’estil narratiu intencionadament confús ha servit per amagar que la història era més previsible del que volia aparentar. Explicada de forma tradicional, a Sharp objects se li veurien més les mancances: excés de metratge, idees inversemblants (el terra de la casa de nines) i conveniències de guió impròpies d’una ficció de categoria (en Currie arribant al poble en el moment just per treure-la de l’atzucac). Com a estudi de personatge, amb una protagonista caient en una espiral d’autodestrucció formada per ampolles d’aigua i visites a la botiga del poble per comprar agulles, Sharp objects ha estat punyent, tot i que a la novel·la s’expliquen molt millor les angoixes i motivacions de la Camille, particularment quan decideix deixar-se enverinar per la seva pròpia mare: a la novel·la s’entén que ho fa per comprovar si la mare és culpable i en canvi a la sèrie sembla una idea (absurda) per salvar l’Amma.
En altres facetes la minisèrie queda per sota d’altres amb idees similars. Com a retrat de l’Amèrica profunda em quedo amb True detective (que intenta emular) i com a sèrie criminal em quedo amb The Killing. Justament la resolució dels assassinats és la part més fluixa, com també ho era a Big little lies. En tots dos casos és previsible i els espectadors saben qui és el culpable abans que els protagonistes. En realitat l’interès de totes dues és explorar relacions tòxiques (de parella i maternofilials respectivament). Big little lies va tenir l’encert d’acabar amb un final catàrtic que, emès en un moment en què el feminisme tenia especial rellevància, va ressonar en l’audiència d’una manera molt emocional. En canvi a Sharp objects es limita a fer un gir sobre el gir. Depèn de cadascú decidir si un impacte a l’últim minut, ben bé als crèdits, és suficient per compensar els problemes. Opinis el que opinis, no l’hi expliquis a la mama.
Sharp objects
Creador: Marti Noxon
(adaptant la novel·la de Gillian Flynn)
Repartiment: Amy Adams, Patricia Clarkson,
Eliza Scanlen
Minisèrie
Canal: HBO