Els Crítics

Amics, crisi i distàncies letals

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Un grup d’amics de la universitat —Olívia (Alexandra Jiménez), Eloy (Bruno Sevilla) i Guille (Isak Férriz), més la parella d’aquest darrer, Anna (María Ribera)— viatgen a Berlín per donar una sorpresa a un membre de la colla a qui fa temps que no veuen, en Comas (Miki Esparbé). El motiu, la celebració del seu 35è aniversari, aquella edat-frontissa convertida en abisme des que la crisi del 2008 va fer acte de presència a les nostres vides de manera irreversible. Passat el temps, tot sembla indicar que la crisi ­—“recessió”, en digueren, carregant diabòlicament l’eufemisme— té, per fi, una sortida. Però res més lluny de la realitat: els fets, la misèria, la incertesa i la precarietat enquistada són part del dia a dia d’una generació de joves que no veu futur a allò que havia de ser la seva vida, per molt que els altaveus de l’actualitat i l’abundant camp de la desinformació s’entestin a explicar el contrari. Joves que han perdut la il·lusió i, el que és pitjor, que han perdut la capacitat de ser alguna cosa. O, simplement, de voler-ho ser. Adéu plans, adéu desig, adéu prosperitat. Joves al llindar de la maduresa i que no saben què fer ni quan creuen que són ells mateixos, protagonistes d’un cruel descens a la realitat, amb parada final a la decepció més absoluta.

Això és i mostra Les distàncies, el darrer film d’Elena Trapé, una obra amb una sinopsi que no pot escapar d’una sensació de déjà vu —amb Berlín de nou com a escenografia­—, però que aconsegueix sorprendre’ns lluny de la comèdia predictible, del costumisme encarcarat i del melodrama ple de tics simpàtics que pretén dibuixar un retrat generacional amb regust agre. Però Les distàncies no és res d’això. És un molt bon film, dirigit amb pols i intenció, capaç de capgirar prejudicis i expectatives —com, per exemple, allò que esperem de Jiménez o Esparbé, emmarcats en l’imaginari de la comèdia i aquí traspuant obscuritat—; un film més proper al thriller i a la cruesa de les obres que es recreen en l’atmosfera espectral d’una localització, fent que aquesta n’acabi esdevenint protagonista, de manera pràcticament literal: és la dissolució dels amics allò que fa que l’espai sigui l’essencial d’una història que parla, no ja de nosaltres, sinó del temps que ens ha tocat viure. Sense pretensions espellifades, convertint-se en un bon exemple de cinema de cambra, amb les estances de parets altes i exteriors gèlids d’un pis de solter, escenari teatral que té el contrapunt en els carrers i els pulcres plans que ens parlen de la manera de viure en una ciutat cosmopolita, moderna i atípica en la seva concepció urbanística, tan allunyada de les nostres capitals, mediterrànies, coloristes i amb un passat antic com a identitat immaterial. Res millor que Berlín pel to greu que necessita la història, convertida en l’espai indòmit d’una desaparició que acaba sent una fugida.

Vet aquí el gran què d’aquesta pel·lícula d’ànima i ambicions modestes, però capaç de crear un gran vincle d’empatia amb l’espectador, tant com per haver triomfat al festival de Màlaga amb els premis a millor pel·lícula, direcció i actriu. Amb Alexandra Jiménez, vertadera atracció de mirades, qui més es creix en una funció feta de silencis i de destruccions, de distàncies letals amb el passat i amb un mateix, amb les pors com a divisa i amb una interpretació que ens sorprèn i ens gela, convertida en l’ariet de tot el garbuix emocional que representa. Rostre de la incapacitat de saber afrontar els problemes en aquest cul-de-sac generacional on la crisi, la “recessió”, ens va instal·lar.

Les distàncies
Direcció: Elena Trapé
Catalunya, 2018
Durada: 100 minuts
Guió: Elena Trapé, Miguel Ibáñez Monroy i Josan Hatero
Fotografia: Julián Elizalde
Repartiment: Alexandra Jiménez, Miki Esparbé, Isak Férriz, Bruno Sevilla, María Ribera
Gènere: Drama. Amistat

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.