El títol de la novel·la fa referència a Hiroshima, mon amour (1959) una pel·lícula d’Alain Resnais que comparteix dues coses substancials amb el text de Torner: la incidència de la brutalitat de la guerra —la bomba atòmica al Japó, la invasió russa a Ucraïna— en la vida dels protagonistes, i una tècnica narrativa en què es juxtaposen el present quotidià, els records del passat, i algunes reflexions que, en Torner, són estètiques, polítiques i religioses. Aquest entramat temàtic afavoreix que les experiències que es narren tinguin la complexitat de les experiències reals i s’afavoreixi així l’empatia del lector sensible amb el relat. Però també dona opcions a la dispersió. D’ambdues coses n’hi ha rastres a Ucraïna, mon amour.
La novel·la és la història de la decisió de la protagonista —Rosalia, catalana, de 54 anys— de tornar a Ucraïna en plena guerra. Ella havia viscut, com a becària, a la Residència de traductors de Lviv fins que la invasió russa la forçà a tornar a Catalunya. Tanmateix, sis mesos després, decideix tornar a la Ucraïna devastada per la guerra. La novel·la explica aquest procés.
El contrast entre els dos contextos —l’ucraïnès i el català— conformen la novel·la. A Catalunya es troba, de fet, sola: divorciada d’un marit irreductiblement obtús, allunyada de la seva filla que, per raons humanitàries i cristianes, viu al Senegal, i amb els seus antics companys encastats en aquell pacifisme doctrinari que, de fet, abandonava els ucraïnesos a la seva sort: «som partidaris», deien, «que David triomfi sobre Goliat, però voldríem que no ho fes amb la seva fona sinó tocant l’arpa». Ho afirmaven com si ser enginyós, en aquells moments, tingués gens de gràcia. A Rosalia, li sortia «foc pels queixals», i al lector, si reacciona com jo, també.
D’altra banda, la protagonista constata la decadència política de Catalunya i, més exactament, la dels seus dirigents: «No queda rastre d’aquella llibertat de l’octubre de 2017, ni se sap què se n’ha fet d’aquells àngels que van arribar de matinada carregats d’urnes». Per explicar-ho, Torner fa que ho expliqui en primera persona un diable —un recurs que, diu, ha après de l’autor que tradueix— que ha ideat el millor pla imaginable per fer «que el país es vagi fent més petit, més esclau». Diu, «arruïnaré patrimonis i crèdits, paralitzaré el país, faré que els espies infectin els mòbils, [...i] que, des de la presidència fins a l’últim dels bidells», generin «divisió». El capítol és magnífic.
Rosalia és més feliç a Ucraïna i potser, val la pena explicar per què. Ella hi ha anat per traduir una novel·la d’Isaac B. Singer —jueu polonès—que ha persistit a escriure en ídix, la llengua del país que «Hitler va esborrar del mapa». I hi ha persistit amb una obra literària que, com es diu en la concessió del Premi Nobel (1978), «dona vida a la condició humana universal». Aquest és un motiu vertebrador de tota la novel·la: la capacitat d’una llengua emmordassada per parlar al món. Les traduccions són el pont que ho fa possible. Carles Torner, que ha estat president del Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics del PEN Internacional, sap de què parla.
Tot aquest material el llegim en una mena de dietari que Rosalia escriu al pare que ha perdut, un discretíssim però fonamental personatge de la novel·la. Malgrat que les paraules de Rosalia no tenen la força expressiva que mereix la seva determinació, i que el seu estil oscil·la entre l’excel·lència i la discreció, l’opció d’adreçar l’escrit al seu pare crea el clima confidencial i càlid en què Rosalia pot explicar el que pensa i el que sent.
I hi ha, encara, una imatge reveladora: Rosalia compra, al principi de la novel·la, un gran puzle—com ho feia amb el seu pare—que no acabarà de construir fins al desenllaç. Aquest construir peça a peça una realitat que no té sentit fins a completar-la és una excel·lent imatge de la creació artística i, en el fons, de la vida. La imatge que el puzle reprodueix és la del fresc Noli me tangere del Giotto dedicat a la Resurrecció de Crist, i és Olena, una refugiada ucraïnesa, la que ajuda a completar-lo, pensant, potser, en la resurrecció de la pau i de la llibertat a Ucraïna.
