—Amb La fada negra va guanyar el Premi Josep Pla 2017. Volia ressuscitar el capità Llampades, l’antiheroi de La fada negra, per barrejar-lo amb les guerres carlines?
—Quan començo a documentar-me per a La fada negra, cap al 2014, m’adono que és igual de difícil documentar aquella època per a una novel·la que per a més. Per tant, abans de començar, ja vaig planificar un cicle amb deu novel·les, que és el que faré si tinc vida per fer-les.
—Deu novel·les com a mínim?
—Com a màxim! He, he. Cobriran des del 1843 fins al 1868. Vaig fer deu carpetes i en cadascuna vaig posant la documentació que pertoca a cada novel·la. De manera que, quan va aparèixer La fada negra, jo ja sabia que el capità Llampades tindria continuïtat. Ja hi ha personatges secundaris, tant de La fada negra com de Tothom ha de morir, que han aparegut poc, però s’aniran desenvolupant en posteriors novel·les.
—Per tant, ja té situades temporalment totes les novel·les. La fada negra a la Jamància; aquesta, a les guerres carlines...
—Normalment, buscant episodis poc coneguts de la història de Catalunya. Ara estic escrivint la tercera, que ja estic amb ella, que passa a Sants. Descriu com foten fora de Barcelona totes les indústries del Raval, per insalubres, i les instal·len a Sants, que era un barri amb molt bon clima i molt bona aigua. Hi haurà una novel·la posterior que passa a la Barceloneta —amb tot el tema dels capitans esclavistes que s’hi instal·len— i una altra sobre l’obertura del carrer Princesa, que va ser l’assaig de Via Laietana (s’hi van tirar un munt de cases a terra per obrir el carrer), etc.
—Al final de Tothom ha de morir el capità Llampades diu tantes vegades que no marxarà a Cuba que no sabem si refiar-nos.
—No, no marxarà a Cuba. De moment, no està previst. Però és veritat que els personatges tenen més autonomia del que et penses.
—La fada negra el va publicar Columna. Com és que publica la segona part a La Campana?
—Em van fer ofertes i al final vaig decidir tornar a La Campana, on ja havia publicat La sisena flota a Barcelona, amb el qual vaig guanyar el Premi Huertas Claverías. Són motius purament econòmics.
—Per què va optar per un capità Llampades antiheroi?
—Perquè, volia un personatge tan convuls com el període del segle XIX que retrato en aquesta sèrie. Una llampada, en català antic, és algú que té canvis sobtats d’humor. I d’alguna manera representa aquesta època frontissa entre un món que s’està acabant i un món que encara no ha començat, que és el món industrial de després. En aquell moment, la burgesia no és la que coneixem per la literatura catalana, la de les últimes tres dècades del XIX, sinó que és la burgesia que està fent els calers. Sempre dic que la millor història per comprendre la història de la burgesia universal és la trilogia d’El padrí (The godfather): n’hi ha un que guanya calés no vulguis saber com; una segona generació que els inverteix en negocis legals, i una tercera que et mira per damunt del nas com si ells haguessin estat tota la vida la classe benestant —quan fa dues generacions eren pirates.
—Pensava que la tercera generació era la que dilapidava la fortuna.
—En aquest cas, la tercera generació és la que se’ls gasta en cases del Gaudí.
—Bé, alguna cosa positiva hem aconseguit.
—Sí, però estaria bé que, quan passem per davant d’un edifici d’aquests, recordem que allò ho van pagar esclaus africans, treballadors cubans i treballadors catalans sotmesos a les mateixes condicions.
—És cert que hi havia espectacles amb rates per veure quin gos en caçava més?
—Sí, va ser una moda que van introduir els anglesos, perquè en aquesta època fan una llei per acotar els espectacles amb animals. S’acaben els espectacles amb ossos, lleons, etc., però el text no deia res de gossos ni de rates...
—I reuneixen gossos i rates en el mateix espectacle...
—Sí. I tot el que explico d’espectacles amb rates a Nova York ho he tret de la premsa.
—Són històries bèsties.
—És clar, perquè era una societat salvatge. Si és una societat frontissa, és pel fet que és una societat que comença a prohibir espectacles que ja considera de mal gust, però un dels espectacles més populars continuen sent les fires de monstres. A Barcelona Freak Show de l’Enric H. March, que explica això: una fira amb nafrats, siamesos, nans, la dona barbuda... També estan començant les primeres ordenances de neteja. Barcelona era una ciutat de 150.000 habitants tancada per una muralla i sense recollida d’escombraries.
—És possible que hagi volgut explicar tantes coses de la Barcelona de l’època que l’aventura del capità Llampades trigui una mica a sortir de la ciutat?
—Hi ha un primer capítol que és presentació de personatges i de l’època, perquè la gent tingui una idea de com n’era, de diferent, aquell món al d’avui dia, i després és el pròleg de l’aventura que comença al segon capítol i ocupa tota la resta. Però no podia començar aquesta novel·la, que és Els dotze del patíbul, sense presentar els personatges.
—És exactament Els dotze del patíbul, la pel·lícula de Robert Aldrich: una colla de sentenciats a mort que són reclutats, en aquest cas, per la guerra dels Matiners. És veritat que, en determinants moments d’intensificació d’aquella segona guerra Carlina, les forces liberals van reclutar presoners?
—A totes les guerres del XIX hi havia lleves a les presons. Era habitual. Era el moment que et podien concedir una amnistia si jugaven bé les seves cartes. Si estaves tancat a cadena perpètua, t’oferien anar-hi i lliurar-se si tornaves. I per al Govern era una manera de tenir una tropa que no cobrava i per a la qual no calia patir.
—Estan molt bé les cròniques que, des de Barcelona, escriu la vídua de Niubó al capità Llampades. Donen un altre punt de vista, femení, del que passa a la ciutat i al país.
—Clar, em serveixen per a diverses coses. Primer, introdueix el punt de vista d’una dona. Jo no volia fer una història només d’homes, però si parles d’una guerra al mig de la muntanya, era difícil. Segon, introdueix un conflicte personal entre el capità Llampades i la vídua, que acaba sent una doble història de banyes. I, tercer, volia que Barcelona tingués un cert protagonisme i ella li explica les coses que conten els diaris de la ciutat.
—Quins autors l’han influït a l’hora d’escriure aquesta novel·la?
—En el cas concret d’aquesta novel·la, n’hi ha dos. Un ho és per totes les novel·les, perquè crec que és la font més fidedigna per entendre com era, sentimentalment i emocionalment, aquella època. Joan Amades és un drapaire que es converteix en folklorista i es dedica a entrevistar les seves veïnes del centre de la ciutat buscant llegendes i històries antigues. El fresc que dibuixa de la Barcelona del XIX ja té una força literària que no entenc com no hem aprofitat més. L’autor que m’influeix és Marià Vayreda. No només toca el tema de les carlinades (escriu Records de la tercera carlinada, que passa aquarterat al castell de Montesquiu i parla d’aquella zona), però, a més, és un autor d’una gran modernitat: La punyalada pot equiparar-se a la novel·lística que es feia en aquell moment a Europa.
—Què tenen les guerres carlistes que són tan literàries?: Les històries naturals de Perucho, La Companyia Nòrdica d’Albert Villaró, en Garrigasaït amb Els estranys...?
—Que són molt poc conegudes i són l’antecedent directe de la Guerra Civil. D’alguna manera, la Guerra Civil és la culminació de tot el segle XIX, que és una guerra civil darrere l’altra (no només les carlines). Vicens Vives i el pujolisme ens han convençut que Catalunya sempre ha sigut un lloc de pactisme i mercadeig, però no és cert: mires el segle XIX i és estrany l’any que no hi ha cap revolta.
—Les bullangues, els rebomboris...
—Hi ha la primera vaga general de l’Estat, dues o tres revoltes per les quintes, les que vulguis. Tot aquest segle tan violent, quan el 1870 arriben les idees de la Primera Internacional, això es convertirà en el moviment obrer. Aquesta violència no s’aturarà, però tindrà un contingut ideològic que abans no tenia. Es podria dir que és Rosa de Foc durant tot el XIX fins a la Guerra Civil. Però també cal dir que la violència no estava estigmatitzada com avui dia. Si llegeixes els bàndols dels capitans generals de Catalunya o els de Cabrera i els carlins, tothom està apel·lant a la violència. La solució és alçar-se en armes, etc. La violència era molt quotidiana. Les apel·lacions al diàleg no existien.