Els crítics

El viatge de Vian al fons de l’amargor

L’escriptor Boris Vian deixà com a última novel·la, abans de morir, l’esplèndida ‘L’arrencacors’, un llibre que no va tenir una bona recepció en el seu moment però que ens mostra una de les millors versions del polifacètic autor de ‘L’escuma dels dies’ o ‘Aniré a escopir damunt les vostres tombes’. Una obra claustrofòbica, asfixiant i sorprenent. Amb un final devastador.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quan, en algun moment, l’editorial Club Editor va tenir la bona pensada de demanar una traducció de Boris Vian (Ville-d’Avray, 1920, París, 1959) a l’escriptor de la Catalunya Nord Joan-Lluís Lluís, aquest va escollir L’arrencacors, publicada originalment el 1953. Es tracta d’una elecció assenyada i pertinent, atès que és una de les poques obres importants de Vian que encara no tenia versió en català. Per sobre de tot, però, la qualitat d’aquesta esplèndida novel·la mereixia la traducció.

Comptat i debatut, amb la curosa i expressiva traducció de Joan-Lluís Lluís —un treball magnífic—, s’amplia el catàleg Vian en la nostra llengua. I no amb un llibre qualsevol: parlem de la darrera novel·la de l’autor, que deixà de banda aquest gènere després de l’acollida gèlida de L’arrencacors. Potser en el fons d’aquell fracàs hi havia la immensa amargor que destil·la, la incomoditat que genera en el lector, per la seua visió desesperançada, per una galeria de personatges que fan que et preguntes pels abismes de la condició humana. Tal vegada fou bandejada pel seu final desesperançat. O per haver estat publicada en la petita editorial Vrille. El ben cert és que, com apunta Joan Lluís-Lluís al postfaci que acompanya aquesta edició, Vian no va gaudir en vida, ni de lluny, de l’actual consideració d’autor de culte. Ni L’arrencacors ni un altra de les seues obres primordials, L’escuma dels dies, aconseguiren reconeixement. La seua escriptura, àcida i brutal, sense concessions, era difícil de digerir per la societat de l’època, que ja havia rebut amb escàndol i prohibicions la cançó “El desertor” o la tremenda Aniré a escopir damunt les vostres tombes, publicada amb el pseudònim Vernon Sullivan. Vian morí, curiosament, el dia de l’estrena de l’adaptació cinematogràfica del llibre, una pel·lícula que l’escriptor no aprovava i que l’havia enfrontat als promotors. 

Aquesta novel·la convertí Vian en un autor referencial, però segurament té raó Joan-Lluís Lluís quan mostra la seua preferència per L’arrencacors. L’humor negre, la mala bava i la mirada ferotge sobre els personatges hi són presents, però hi ha un punt de profunditat, la visió despietada conté una càrrega simbòlica i metafòrica més gran, ofereix al lector la possibilitat de construir significats i interpretacions més enllà del text. En part, gràcies a la introducció d’elements màgics i fantàstics que atorguen al llibre densitat i nombroses possibilitats de lectura. Llibre amarat d’una prosa directa i lírica alhora, i d’uns diàlegs eixuts però pertinents, com perfilats amb el fil d’una navalla.

L’arrencacors bufeteja el lector des dels primers fragments. Jacquemort, un psiquiatre que arriba a una població costanera buscant un racó tranquil per poder fer un experiment, ha d’assistir el part d’uns tressons. Clémentine, la mare, ha expulsat de la seua vida el pare, l’Angel, un poca-solta. Malgrat la duresa del part i l’alletament, dibuixats amb una cruesa plena de versemblança, Clémentine s’aferrarà als nounats com una criatura a la seua llepolia. Amb un zel desfermat i malaltís. Mentrestant, el pare restarà com una mena de fantasma que vagareja per les estances de la casa, un habitatge aïllat en el límit d’un penya-segat. Un dels nombrosos elements simbòlics del text.

Jacquemort, el nouvingut, entra a formar part d’aquella família disfuncional, alhora que descobreix un petit món, el del poble proper, regit per regles inhumanes, en el qual està permès el maltractament dels vells, els aprenents o els animals. Un microcosmos hostil i malcarat que genera en el psiquiatra rebuig i fascinació. Una nova vida que amenitza amb les escaramusses sexuals amb una mainadera ignorant, marcada per les violacions a càrrec del seu pare i que sols permet ser penetrada a quatre grapes per Jacquemart. A banda d’aquella relació venèria i insatisfactòria, el protagonista fa amistat amb un personatge, Gloriös, que carrega amb les vergonyes de tot el poble, d’una manera impossible d’explicar en unes quantes línies. I també té relació amb un singularíssim capellà amant del luxe que mostra un menyspreu absolut per la brutalitat dels seus parroquians però a qui tracta d’entretenir amb espectacles com ara un estrambòtic combat de boxa amb el seu sagristà. 

Gairebé tots els personatges es resistiran a ser psicoanalitzats per Jacquemart. Barrada la possibilitat de fer el seu experiment, finalment troba quefer satisfent les obsessions de Clémentine pel que fa a la seguretat i el benestar de la seua ventrada, els quals sotmet a un grau de sobreprotecció malaltís que anirà creixent en una progressió literalment embogida. Fins ací hauríem de llegir.

Aquest maldestre resum sinòptic conté algunes pinzellades de la història, però el text amaga múltiples racons, derivades i fils narratius sorprenents i una història troncal, la de la relació dels nens amb la mare, que ens atrapa i ens arrapa amb ferocitat. Relat sobre la sort dels tressons que Vian sotmet a un gir insospitable, d’un indubtable poder poètic i evocatiu. I que conté un dur final, proper a la devastació moral, que ens enganxa de nou a la realitat, a martellades i colps de falç. Una novel·la viscosa i penetrant, que es penja durant dies del nostre cervell. Un superb viatge literari al fons de l’amargor.

L’arrencacors
BORIS VIAN
Traducció de Joan-Lluís Lluís
Club Editor
Barcelona, 2018
285 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.