L’històric impacte d’una selecció dels dietaris de Guillem Simó n’esperona l’edició íntegra

La recepció assolida fa onze anys per l’edició fragmentària dels dietaris d’un autor recentment desaparegut, gairebé desconegut i poc llegit, anomenat Guillem Simó (Palma,1945-2004), recollits en un sol volum, En aquesta part del món(1974-2003) (2005), va ser excepcional, històrica, fins al punt que l’entusiasme de la crítica i dels lectors va animar l’Institut d’Estudis Baleàrics dirigit per Gabiel Janer Manila a editar un volum, Contra tots els mals: Recepció de l’obra de Guillem Simó (2007) que aplegava els quaranta-cinc articles commemoratius que trenta-dos autors havien escrit en vint-i-nou mitjans.

El mateix entusiasme, gens refredat pels anys, ha fet possible l’edició completa i definitiva dels dietaris en un volum que ara passa a titular-se  En aquesta part de món. Dietaris, 1974-2004).

Editats a cura de Carme Vidal, vídua de l’escriptor, i D. Sam Abrams, i publicats per l’editorial Acontravent, conformen el volum número 1 del que serà l’Obra Completa de Guillem Simó.

Abrams hi reitera que es tracta d’un dels dietaris més importants de la literatura catalana moderna i contemporània, amb una nota d’originalitat que no té  cap altre dietari del segle XX: l’autenticitat fins a les darreres conseqüències. “És un dietari escrit sense maquillatge; implacable, despietat amb ell mateix”, diu Abrams. Amb una autenticitat a ultrança, Simó, considera Abrams, volia alliberar el dietarisme català de la seva càrrega de pudor, seny i retraïment, allò que ell anomenava “beateria” d’una manera irònicament descarnada. I, per altra banda, es volia alinear amb el front antinoucentista i antineonoucentista a partir de Josep Pla i, més tard, a partir de Josep Palau i Fabre i Bartomeu Fiol −i de Joan Fuster, caldria afegir-hi.

Aquesta autenticitat, aquesta “veritat”, és paral·lela a la veritat d’un estil que li permet trobar “el punt just de tensió que veritablement electrifica el text entre espontaneïtat i naturalitat expressiva”, diu Abrams. I també el punt just expressiu que l’allunyi tant de l’egocentrisme reconcentrat i fatigós com de la impersonalitat distant, intel·lectualista i gèlida.

Una autoexpressió, conclou Abrams, que mai no s’utilitza en benefici propi sinó en benefici de la vida, la llengua, la literatura, l’art, la cultura i l’entorn. I sense cotilles ni males consciències −la seva és una vida de qualitat de consciència, segons Abrams−, com la joiosa descripció reivindicativa que fa de l’erotisme professional, que nosaltres hem llegit bo i escoltant una bella cançó adient, Il cielo in una stanza, de Gino Paoli.