Ho ha hagut d’aguantar tot. La dona jove que l’insultà al crit de “feixista” perquè feia campanya a favor de Javier Milei. Professors de la universitat que l’advertien que el candidat llibertari ultradretà a la presidència provocaria una situació de fam generalitzada. Companys seus implicats políticament que estriparen i cremaren els volants propagandístics amb la foto de Milei que Thiago Latrille distribuïa al carrer.
“Els enemics de Milei han dut a terme una campanya de la por”, diu l’estudiant de 20 anys de ciències empresarials. “Però sentia que guanyaríem.” Assegura que la major part dels seus companys haurien votat l’autoproclamat “anarcocapitalista” en les eleccions presidencials de diumenge passat. “Però no s’atrevien a dir-ho per por dels seus rivals.”
Milei va guanyar la cita electoral amb un avantatge de prop d’un dotze per cent. Fou una victòria rotunda per a aquest economista de 53 anys, que va aterrar al món de la política tot just fa dos anys i que des d’aleshores s’ha presentat com un rebel antisistema. El seu ascens marca l’inici d’una revolució de dretes que podria sacsejar tot Llatinoamèrica. La seva propagació als altres països del continent actualment governats per les esquerres dependrà de si Milei pot aplicar les seves promeses de dur a terme reformes radicals. Pretén reduir l’estat a la mínima expressió, desarticular el banc central i introduir el dòlar americà com a divisa nacional. A més, és un home creient i rebutja l’avortament. El seu programa ha atret sobretot joves activistes com Latrille. Aparentment, Milei els ha pogut convèncer que ell és qui els podrà alliberar de l’antiga “casta política”.
L’estudiant va seguir el recompte juntament amb altres seguidors de Milei en un bar i la celebració fou efusiva, però la por que tenen dels rivals de Milei no s’ha dissipat. Diu que els seus pares pateixen per ell i el seu negoci. És per això que el lloc triat per conversar ha estat davant d’un restaurant i no a casa.
La família té un petit forn de pa a Almirante Brown, un enorme barri de l’empobrida perifèria sud de Buenos Aires que fa dècades que governen els peronistes. Els polítics d’aquest moviment populista, que pren el nom del dictador temporal i president Juan Domingo Perón i la seva llegendària segona dona Evita, han marcat l’Argentina d’ençà dels anys quaranta. Els peronistes han governat el país, amb alguna interrupció, des de finals dels anys vuitanta. Gran part dels seus veïns i clients del forn són peronistes, diu Latrille, segons el qual haurien votat el candidat governamental Sergio Massa. Afirma que ara senten decepció i ràbia i que la seva mare té por que es produeixin actes de venjança.
En altres cites electorals, en aquest barri els peronistes solien guanyar amb més del setanta per cent dels vots. Almirante Brown té uns 600.000 habitants, un conglomerat d’onze ciutats que s’encavalquen les unes a les altres. Aquí, on la capital es desfà en un interminable dibuix quadriculat direcció la Pampa, batega el cor industrial de l’Argentina. Casetes humils amb jardí a l’entrada es combinen amb barris pobres i fàbriques. Per protegir-se dels lladres, gairebé totes les cases han posat reixes a les finestres. Els índexs de criminalitat són alts. Els eterns herois argentins llueixen a les parets que s’esfondren: imatges del difunt ídol del poble Diego Maradona, que simpatitzava amb els peronistes, retrats del líder guerriller d’esquerres Ernesto Che Guevara i del papa Francesc.
Tanmateix, en aquestes eleccions no es podia comptar amb la força dels peronistes. L’aspirant, que pocs anys enrere gairebé ningú no coneixia, va aconseguir en la segona volta de les eleccions el 41 per cent dels vots a Almirante Brown.
A l’Argentina, el dret a vot es pot exercir a partir dels 16 anys d’edat, “això ha fet guanyar molts vots a Milei”, diu l’activista Latrille. L’estudiant acudeix a la cita amb pantalons curts i samarreta sense mànigues, i al rostre s’hi poden trobar fins a tres pírcings. És un jove tranquil, reflexiu, que coneix les injustícies que el sistema argentí ha infligit a la seva generació. Des de quarts de sis del matí fins a les deu reparteix el pa que fan els pares al forn, i de dotze a sis de la tarda assisteix a les classes d’una universitat pública d’una ciutat veïna. En el futur vol prendre les regnes del negoci dels pares.
Fins llavors, però, caldria deturar l’alta inflació de més del 140 per cent anual que amenaça d’arruïnar molts petits negocis, diu Latrille. Ell en viu la materialització cada dia al forn de pa. “En intervals de dies, la farina s’encareix, de manera que nosaltres hem d’apujar el preu del pa.” El quilo costa actualment 650 pesos i el seu pare n’apuja el preu 50 pesos cada una o dues setmanes. Gairebé al mateix ritme perd valor la moneda nacional. Si Latrille aconsegueix d’estalviar uns quants pesos, com la majoria d’argentins els canvia immediatament per dòlars. Per això, ell està a favor que el dòlar americà esdevingui el mitjà oficial de pagament tal com ha anunciat Milei. “M’encantaria estalviar sense haver de canviar els meus diners.”
Com molts joves argentins, durant molt de temps Latrille somiava a immigrar per escapar de la que sembla que és una eterna crisi econòmica al país, i no pas a Europa o als EUA, sinó a la veïna Uruguai, on la moneda és estable i els salaris són més alts. Després, fa cinc anys, va sentir per primera vegada Milei. “Vaig veure un discurs seu a YouTube.” El seu tarannà obert i genuí li va agradar. “Ell és autèntic”, diu Latrille. “Milei parla sense filtres, no com un polític.” Ell deia les coses que Latrille pensava i sentia: que la “casta”, com Milei denomina l’establishment polític, no havia de ser reelegida; que la influència de l’estat és massa gran; que la corrupció generalitzada erosiona la societat.
Latrille es va unir a les Forces del Cel, així s’anomenen les joventuts activistes que donen suport a Milei. Aquest nom prové d’una cita bíblica de l’Antic Testament i que Milei sol utilitzar: “Perquè la victòria en el combat no rau en la quantitat de tropes, sinó en la força que prové del cel.”
Tanmateix, ha estat sobretot la força terrenal de TikTok, Instagram i WhatsApp la que ha portat Milei al poder. L’estudiant Latrille va començar a cercar persones afins a les xarxes socials. És així com va anar a parar al grup de WhatsApp de Juan Pedro Aquino.
Aquest professor d’història de 62 anys va crear fa dos anys la primera seu de La Llibertat Avança, el partit de Milei, a Almirante Brown i avui dia n’és representant a la corporació municipal. “Ho faig pels meus fills i nets”, diu. En el passat donava suport al partit de l’expresident conservador Mauricio Macri, però diu sentir-se decebut perquè no va combatre la corrupció amb prou decisió ni va aprimar l’estat.
Llavors va sentir per primer cop a Milei. En va llegir els llibres i es va trobar amb la seva gent. “El seu triomf és un trencament històric amb el sistema establert”, diu Aquino. “Milei té un pla per als pròxims 35 anys, no planifica amb l’horitzó de la pròxima cita electoral en ment com fa la majoria de polítics.”
Fins fa un any, el partit de Milei no disposava a Almirante Brown d’un punt fix de trobada. Ara ja es troben cada divendres en una petita oficina. Uns 60 seguidors formen part ja del grup. Adversaris de Milei han fet una pintada, encara fresca, a la porta d’entrada de l’oficina d’una creu gammada i un símbol anarquista. Damunt, crida l’atenció un cap de lleó de color groc, el símbol del moviment de Milei. No fa al·lusió a l’artística cabellera del president electe, sinó de nou a un motiu bíblic: “No he vingut a guiar anyells, sinó a despertar lleons”, diu Milei a cada ocasió.
És un grup ben colorit el que va seguir la seva crida a Almirante Brown. Un divendres al vespre abans de la primera volta electoral, unes 30 persones s’amunteguen en aquest petit espai: estudiants, acadèmics, petits empresaris i treballadors. La majoria són nous en política, alguns havien votat prèviament pels partits conservadors tradicionals, d’altres eren seguidors dels peronistes. Circula un recipient amb mate, tothom parla a la vegada, la necessitat de comunicar-se és enorme.
“Milei ens ha donat una veu”, diu Florencia Colman, una logopeda de 28 anys. Molts altres pensen igual aquí. Aquesta dona jove prové d’una família peronista, però ara sembla que tots donen suport a Milei.
Malgrat tot, aquest triomf electoral no es deu únicament als vots de peronistes decebuts o d’aquells que volien treure’s de sobre precisament els peronistes. Sobretot, Milei ha d’agrair la seva victòria a aquells que en la primera volta van votar per la candidata de dretes Patricia Bullrich i que va quedar en tercer lloc. Juntament amb el seu mentor, l’expresident Mauricio Macri, va reclamar als seus seguidors que votessin per Milei. Es podria dir que la majoria va respondre a aquesta crida.
Ara els dos reclamen la seva part de culpa en el triomf. Poc més de 24 hores després de l’elecció, Milei va rebre la visita de Macri, que pretenia negociar sobre una possible participació en el govern. Segons les enquestes, l’expresident és un dels polítics més impopulars de l’Argentina. Durant el mandat del 2015 al 2019, va concertar un polèmic préstec de milers de milions de dòlars del Fons Monetari Internacional. Els crítics l’acusen d’haver desencadenat d’aquesta manera l’actual crisi econòmica, però això no afecta aquest polític de carrera, de 64 anys i fill d’un multimilionari. Sembla que veu en el triomf de Milei una via per al seu retorn polític.
Abans de la primera volta, Milei va desqualificar Macri titllant-lo de membre d’aquella “casta” que ell se suposa que detesta. Ara, previsiblement, les seves persones de confiança ocuparan llocs clau del govern. Irritarà així el “rebel antisistema” els seus seguidors que el que esperen és un inici radical de zero?
Thiago Latrille, fill de forners i activista pro Milei d’Almirante Brown, busca la calma. “És una gran contradicció respecte del que Milei va prometre en la campanya electoral”, admet. “Però no ho considero una traïció.” Ho justifica dient que no disposa d’una majoria al congrés i que Milei depèn del suport del partit conservador.
Diu que és optimista que l’Argentina pujarà finalment a la lliga dels països més desenvolupats del món, com ha promès Milei. Ja no vol marxar del país, sinó acabar aviat els estudis universitaris i dedicar encara més temps al negoci dels pares.
Assegura que no busca fer carrera política. Però si Milei el necessita, pot comptar amb ell. “Si cal, per ell tornaré al carrer.”
Traducció d'Arnau Ferre Samon