Jihyun Park diu que quan se sent més feliç és quan s’asseu cada vespre a la taula de la cuina. Així ho fa en aquest dia de novembre. Fora bramen els cotxes que circulen per l’autovia que va a Manchester, a dins el seu marit, també nord-coreà, para la taula amb especialitats coreanes. Salmó marinat, carn amb salsa de soja i verdures al vapor, a més de kimtxi i arròs blanc.
De jove a Corea del Nord, aquesta dona, que ara té 55 anys, arrancava l’escorça dels arbres per fer-ne brou. Veia que la mainada pescava grans d’arròs de les aigües residuals i que hi havia gent morint a les voreres dels carrers. Park va patir fam i fred, tortura i camps de treballs forçats a Corea del Nord. Però va aconseguir fugir a la Gran Bretanya. Cada sopar amb el seu marit i els seus fills és el seu triomf diari sobre un passat d’opressió.
Park viu a Bury, una petita ciutat al nord de Manchester. A Anglaterra ha sabut què significa una vida en llibertat: formar-se, viatjar i implicar-se políticament.
Human Rights Watch ha qualificat Corea del Nord com la presó més gran del món, i és que no és possible sortir del país. Gairebé tots els habitants de Corea del Nord que aconsegueixen reeixir en aquesta perillosa fugida queden traumatitzats. Segons els càlculs, desenes de milers viuen a la Xina, on en gran part són explotats, i pocs aconsegueixen fugir a països democràtics. El més freqüent és que arribin a Corea del Sud, on realment se senten segurs, però al cap dels anys acaben sentint-s’hi exclosos i estranys. L’índex de suïcidis entre la població refugiada nord-coreana és tres vegades més alt que en la resta de la població de Corea del Sud.
Tot el que li va ser prohibit en la dictadura de Kim, sembla que Park ho està recuperant a Anglaterra. És professora de llengua, política i activista pels drets humans. Sobre aquest darrer aspecte, viatja per Europa i explica la seva fugida i la situació a Corea del Nord, i recorda el privilegi que és viure en una societat lliure. Li sorprèn que a Europa no es defensin els drets democràtics de manera tan apassionada com ho fa ella. “Són ciutadans lliures des que neixen”, diu durant l’àpat. “La democràcia aquí es dona per descomptada. Però això mai no és així.”
D’aquesta manera, la seva història és la del valor d’una llibertat que algú es va haver de guanyar. Una llibertat que possibilita moltes coses, fins i tot que una refugiada com Jihyun Park s’arribi a trobar personalment amb el rei.
L’inici d’aquesta història es remunta a l’any 1968 a la ciutat nord-coreana de Chongjin. Explica que a les cinc de la matinada es despertaven les persones que vivien al seu bloc de pisos per anar a treballar, i al vespre tothom apagava la llum a la mateixa hora. El règim determinava el ritme de la vida i agents infiltrats vigilaven que es complís. Quan estudiava, Park havia de confessar faltes en “l’autocrítica” setmanal i delatar altres nens. El poble, així se li va ensenyar, ha de ser treballador i amatent, i estar preparat per un possible atac de l’enemic, els EUA.
A Corea del Nord, diu, l’individu no importa mai, la política és l’important. Li agrada que la gent a Anglaterra es trobi per prendre un te i parlar de la vida. Tanmateix, hi ha vegades que es demana com deu estar lluitant la gent al seu país. Amb la caixa buida, un sistema sanitari esgotat i una cohesió social que s’esfondra. Park no està descontenta amb el seu nou país. Davant de casa onegen les banderes del Regne Unit i Anglaterra.
Una mena de sistema de castes determina tots i cada un dels aspectes de la vida a Corea del Nord: el lloc de residència, la formació i la professió exercida. Malgrat tenir un bon expedient acadèmic, Park no va ser acceptada a la Universitat de Pyongyang perquè una part de la seva família no era considerada fidel al règim. Va evitar el treball al camp perquè la seva mare va subornar funcionaris. El 1991 Park va aconseguir ser professora de matemàtiques.
La població depenia del racionament dels aliments, les existències s’esgotaven ràpid. Park va veure morir infants a les voreres dels carrers. La seva germana va instar la família a emprendre la fugida. Sota l’abric de la nit, el 1998 creuaven amb l’ajut d’un traficant de persones el riu Tumen gelat que marca la frontera entre Corea del Nord i la Xina. Quan van arribar a l’altra riba, van sentir trets, però ja eren fora de l’abast dels soldats nord-coreans.
Actualment, Park té la ciutadania britànica i pot viatjar a on vol. Al principi, aquest fet l’aclaparava. Poder decidir això lliurement, diu el seu marit, “era una mica massa”. Però, diu Park, l’arribada el 2008 a Anglaterra, la van percebre com “si de sobte poguéssim respirar”.
És un matí de novembre i camina de pressa per Bury, passant per davant de l’església anglicana i les cases d’estil victorià. Plovisqueja i li’n protegeix la boina que porta. Passa pel costat de l’estàtua de Robert Peel, antic primer ministre i fundador dels tories.
Fa anys que Park és membre del Partit Conservador. D’aquí poc, es tornarà a presentar a la reelecció com a regidora municipal. Afirma que vol tornar-li quelcom al país. Quan la crisi del coronavirus va irrompre a Anglaterra, va coordinar la recollida de màscares i aliments per a persones necessitades. “Hi havia persones morint cada dia. No volia sentir-me tan poc vàlida com a Corea del Nord.”
Park esquiva els tolls d’aigua i enfila unes escales per anar a la trobada de dones del partit a Bury. “Els conservadors parlen de la família, la justícia, que l’individu pugui assolir objectius. El Partit Laborista no és el meu enemic, però sempre parla de la classe treballadora. Això em recorda a Corea del Nord.”
És la visió d’una dona que durant dècades va patir en l’autoproclamat “paradís” socialista. Ella va veure com executaven un home per haver robat una vaca. S’afusella la gent per mirar pel·lícules estrangeres. Fer oposició política és impensable. No hi ha eleccions lliures.
Hi ha persones que pregunten a Park per què, com a antiga refugiada, es va implicar en un Partit Conservador que cada cop tracta amb més rigidesa la qüestió migratòria. Ella respon que considera un error els plans d’expulsar els sol·licitants d’asil en avió cap a Ruanda perquè aquests facin allà la sol·licitud i no a la Gran Bretanya. Recentment, el màxim organisme judicial del país ha declarat il·legal aquesta pràctica. “En aquest país, però, podem dir pel seu nom les coses que no funcionen”, opina Park. I creu que és correcte combatre els traficants de persones. Massa gent desesperada moriria en embarcacions per arribar a Anglaterra.
“El tràfic d’éssers humans no només pot tenir conseqüències físiques”, diu Park. “Pot matar l’ànima.” Ella ho ha viscut en primera persona i s’ho ha guardat per a ella mateixa durant molt de temps.
El seu fill gran, Chol, és la raó per la qual és capaç de parlar-ne. Ja feia uns anys que vivien a Bury quan un dia eren asseguts en un banc d’un parc sota l’ombra d’un roure. Els seus altres dos fills més petits jugaven a l’herba.
De sobte, Chol li va demanar: “Per què em vas abandonar en aquell moment?”. En l’intent de trobar les paraules, va començar a plorar. Va entendre que era l’hora d’explicar als seus fills la fugida de Corea del Nord creuant un riu gelat i el que després succeiria a la Xina.
L’inici va ser una traïció, de la qual Park es va assabentar poc després d’arribar a la Xina. Per pagar la fugida a tota la família, la mare l’havia venut a un ciutadà xinès per concertar un matrimoni forçat. Park tenia llavors 29 anys. Havia estat entregada a un home addicte a l’alcohol, havia de treballar tot el dia en camps de blat de moro i al vespre l’home li pegava. Es va convertir en una esclava, segons va escriure en l’autobiografia que va aparèixer publicada l’any passat sota el títol The Hard Road Out.
L’any 1999 naixia el seu fill Chol. Sols l’amor pel seu fill li feu suportable aquesta vida, diu Park.
Moltes dones nord-coreanes són venudes a la Xina per obligar-les a casar-se o són forçades a prostituir-se. No poden acudir a les autoritats xineses perquè són considerades migrants il·legals. Si són captades, són empresonades i enviades de nou a Corea del Nord.
La vida de Park a la Xina era marcada per la por de ser descoberta. Un vespre, agents de la policia van picar a la porta de casa. En Chol, de cinc anys d’edat i mig adormit, va veure com s’enduien la seva mare emmanillada.
El vailet es va quedar a la Xina i Park fou expulsada a Corea del Nord. Quan tornen, als fugats els esperen tortures, violacions i treballs forçats. A ulls del règim, són traïdors i la propaganda els qualifica d’“escòria humana”. Park va ingressar a una presó i després va ser internada en un camp de treballs forçats de la seva ciutat natal, Chongjin. Era obligada a treballar 15 hores diàries en un magatzem. Pensava en el seu fill per seguir vivint, diu.
“Moltes dones no poden explicar el que els ha passat”, diu Park. “Potser puc parlar jo per elles.”
Al cap de tres mesos, una ferida al peu se li va infectar i Park va caure greument malalta, per la qual cosa fou alliberada. “Aquí no et pots morir”, li van dir els vigilants del camp. Tentinejava de la febre per Chongjin i hauria acabat morint si no hagués estat pel director d’un orfenat que en va tenir cura. Va començar a planificar una nova fugida a la Xina i el segrest del seu fill.
Park sabia que vivia amb el pare a la ciutat xinesa de Harbin i es recordava del número de telèfon. Així és com va aconseguir establir-hi contacte. Un dia gèlid de març de l’any 2005 el va trobar jugant amb altres nens a la vora del riu. Ella s’hi va apropar i el va trobar molt prim, amb la roba bruta i els cabells fets un garbuix. Park li va agafar la mà i se’n va anar amb ell a l’estació.
Van intentar abandonar la Xina per Mongòlia, però no se’n van sortir. Però Park va conèixer el seu actual marit, Joo Kwang-hyun. Van tenir un fill i van viure els quatre a Pequín. Un missioner americà els va informar que mitjançant l’ONU podria demanar asil en un altre país. Es van decidir per Anglaterra, un país del qual Park havia après a l’escola que “els homes porten capell de copa alta i les dones, llargs vestits”.
Com molta altra gent, Park plany totes les persones que no han aconseguit ser lliures. Com la seva millor amiga de l’escola, que no tornarà a veure mai més. Troba a faltar el seu pare, que va haver de deixar a Corea del Nord greument malalt. Amb la mare, no hi té contacte. Park té, encara avui, malsons. Però no està sola.
Quan, de bon matí, deambula pel mercat de Bury, Park s’agafa fort del seu marit. Si va de viatge, ell li prepara menjar. El que podria sonar com una vida normal de parella, per a ella és una victòria personal diària sobre l’opressió. Els seus fills van anar per primera vegada a l’escola a Anglaterra. La parella va tenir una filla en terres britàniques, l’únic dels seus fills que té un certificat de naixement.
Quan la filla tornà una tarda de l’escola i digué: “Mare, t’estimo”, Park se sentí desconcertada. A Corea del Nord, la paraula amor estava reservada al dictador, calia tenir més estima per ell que ni pels propis pares. Llavors, ella li va contestar: “Jo també t’estimo.”
Park diu que ara se sent “una persona realment lliure” i, mentre que en la seva anterior vida temia els governants, en la seva nova vida pot mantenir una conversa amb el cap d’estat de tu a tu.
Dimarts al vespre, Park entrà amb un vestit de nit al Palau de Buckingham. El rei va organitzar un banquet en honor a la visita del president de Corea del Sud. “I tant que la conec”, digué Carles en saludar-la, “benvinguda”. Al febrer, Park li havia explicat la seva història en el marc d’una recepció. Ara es trobava entre els convidats d’honor. I, segons Park, va sentir com si fos un missatge adreçat a les persones oprimides d’arreu del món.
Traducció d'Arnau Ferre Samon