A Alaró, un poble de menys de 6.000 habitants (2022), situat als peus de la serra de Tramuntana de Mallorca, operen catorze empreses immobiliàries, bona part de les quals especialitzades en venda de cases a estrangers. A Pollença, amb 17.000 veïns, al nord de l’illa, només en un dels carrers cèntrics se succeeixen fins a una dotzena d’aquestes empreses. A Sineu, un poble mallorquí d’interior, amb 4.200 habitants, s’hi compten setze immobiliàries...
Per tot apareixen aquestes botigues fruit d’una molt intensa pressió compradora estrangera. El fenomen és general a les Balears. Les xifres del negoci immobiliari a les Illes són contundents: 1.443 empreses —amb uns 6.000 treballadors— que aporten el 14% del PIB, sense comptar la construcció. No tot el volum de negoci és imputable als estrangers, per descomptat, però és prou important: el 34,4% de les adquisicions d’immobles a les Illes durant el 2022 van ser protagonitzades per ciutadans d’altres països.
Hi ha zones que ja han canviat la seva fesomia perquè el fenomen fa temps que s’hi esdevé. Com són els casos d’Eivissa, el nucli antic de Palma, indrets litorals de Mallorca... Però des de fa deu anys s’ha generalitzat i ara afecta molts indrets que n’estaven a estalvi: pobles mallorquins d’interior, barriades antigament populars de Palma, Menorca...
Aquest setmanari ha visitat dues zones de Palma que en aquests moments estan sotmeses al fenomen: Santa Catalina, a l’eixample de la ciutat, i Establiments, un antic municipi independent situat al nord del nucli urbà.
Santa Catalina. Durant el segle XIX fou un barri —situat a la part oest exterior de la murada de Palma— de veïnatge modest, molt del qual és pescador. Amb l’esbucament de les murades —a partir de 1902—, va progressar: s’hi feren fàbriques, tallers, comerços... Durant les dècades següents i gràcies a la bonança econòmica, alguns dels veïnats —incloent-hi els retornats de l’emigració amb possibles— s’hi construïren cases d’estil modernista, de les quals encara en queden algunes, i el 1920 s’hi va aixecar l’edifici de l’actual mercat, vertader cor de la barriada.
La fesomia de la zona no s’alterà substancialment fins als anys setanta i principis dels vuitanta del segle XX, quan s’hi instal·laren cada cop més bars, restaurants i negocis d’oci nocturn. En els noranta, les cases tradicionals començaren a ser objecte del desig de joves professionals que hi arribaven des d’altres barris de Palma. Al mateix temps hi creixia l’oferta nocturna.
A partir de la segona dècada de l’actual segle, entre els compradors sovintejaren cada cop més els estrangers. De llavors ençà, han adquirit nombrosos pisos i plantes baixes, aprofitant els preus que eren baixos per a ells. Ara han crescut molt. El pis més “modest” que aquest setmanari ha pogut trobar a les ofertes d’internet es ven per 4.090 euros el metre quadrat. Els més cars, dos àtics que s’ofereixen a 14.748 i 15.384 el metre quadrat. Els que es troben entre uns i altres estan a l’abast de qui pugui i vulgui pagar entre 5.000 i 9.000 el metre quadrat, com aquests: un primer pis de 59 m2, sense ascensor, interior, en un edifici antic, a 5.915 el metre quadrat; un segon de 52 m2, també en un immoble vell, sense ascensor, per 5.730, o un sisè reformat en una finca moderna que surt a 9.000 euros per a cada un dels 200 m2 que té.
A pesar dels preus alts se segueix adquirint tot el que surt a la venda. I sobretot són els estrangers els que compren. «Els preus s’ajustaran un poc l’any vinent per l’evolució mateixa del mercat, però si els mires en períodes de cinc anys seguiran pujant perquè la demanda seguirà essent alta», explica Mario, un venedor immobiliari autònom. Quin resident diguem-ne tradicional pot pagar aquests xifres? «Com vols que qualcú normal pugui pagar això? Impossible», sentencia Maria, veïnada de la barriada de tota la seva ja llarga vida. És ben conscient que, quan ella mori, els fills vendran el seu pis modest: «I saps que te dic? Bé que faran. Els estrangers paguen molt bé». La gentrificació no és una teoria a Santa Catalina. És una quotidiana realitat.
No pareix que els problemes derivats dels renous que cada nit del cap de setmana pateix la zona degut a la proliferació de bars, restaurants, discoteques... afectin els preus ni la demanda estrangera. L’associació de veïns ha reclamat que es posi fre a la sobreocupació de terrasses, que la policia controli l’enorme afluència de gent que omple el barri cada divendres i dissabte a la nit... Sense èxit. Exemplifiquen molt bé la situació actual del barri els cartells penjats en dos balcons veïnats: en un s’exigeix silenci i respecte per als residents —tota la zona està farcida de cartells iguals— i en l’altre una immobiliària de nom estranger informa que el pis ja està venut.
Establiments. És avui una barriada de Palma, però fins al 1920 va ser un municipi independent. Durant els anys vuitanta i noranta, hi hagué un intens moviment veïnal a favor de recuperar la independència, tot i que no tingué èxit. Establiments avui forma una conurbació amb Palma a través d’una altra barriada tradicional, es Secar de la Real, que ha crescut moltíssim durant les quatre últimes dècades.
Fins fa una quinzena d’anys es podien adquirir cases a la barriada a uns preus encara a l’abast dels residents. La gentrificació no havia arribat. Avui és la norma. L’enorme pressió compradora dels estrangers, en especial alemanys, n’és la causa.
El panorama començà a canviar amb el boom del lloguer vacacional. Com que la major part dels habitatges són unifamiliars —molts amb piscina— i la barriada es troba a prop del centre palmesà —l’entrada a l’antic municipi dista 6 quilòmetres de la plaça de Cort, la de l’Ajuntament de Palma—i està ben comunicada, les plataformes d’aquesta activitat la posaren a l’abast d’un nombre creixent d’estrangers que descobriren el seu potencial.
Ràpidament, tota la zona s’anà convertint en un mercat irresistible per als no residents. No hi ha dades, però els veïnats no dubten que, «de cada 10 compres, ben segur que 7 o 8 són d’estrangers», diu Antoni, un seixantí que viu en el barri des que es va casar i hi va regentar un bar. «Devora ca meva les tres darreres cases que s’han venut les han comprades alemanys».
Just a l’entrada del barri, a l’esquerra de la creu de terme —que dona fe que fou un municipi— s’obri el carrer del Molí del Comte, on es veu l’edifici que ocupava el bar referit i la casa annexa —amb un jardí antic, protegit pel Pla general d’ordenació urbana—; tot el conjunt, que requereix rehabilitació i que estava a la venda per 900.000 euros, l’ha adquirit recentment un alemany. Poc més enllà una casa tradicional que es venia per 650.000 euros fou adquirida el juny passat per una família alemanya que la reformà integralment. A dues cases més de distància el solar fou adquirit el 2018 per un empresari immobiliari germànic que s’hi ha fet una mansió d’uns 450 m2 que, segons els veïnats, li va costar uns 3 milions...
Els preus a la barriada creixen sense parar. Els pocs pisos que es venen en els escassos edificis plurifamiliars que hi ha s’ofereixen al voltant dels 6.000 euros per metre quadrat si es tracta d’àtics amb vistes i totalment reformats, i si són més modestos estan sobre els 4.000 euros per metre quadrat.
En el cas de les cases unifamiliars, les més antigues imodestes —de 70 m2 a 100 i busques, sense terreny o amb un petit pati o corral— que necessiten una reforma intensa són les més assequibles i surten al mercat al voltant dels 200.000-250.000 euros. Per l’estil o un poc més grans, amb bon estat, estan entre els 300.000 i 400.000 euros. Les que ja tenen entre 150 i 250 m2 i disposen de terreny més gran que el simple pati s’ofereixen almenys per mig milió. Per sobre es troben les que gaudeixen de mitja hectàrea, una... i més metres quadrats construïts i que se situen per sobre del milió. I pel que fa a les grans extensions rústiques amb cases de 400, 500 m2... els preus pugen fins als quatre, cinc, sis milions...
«Quan un establimenter mor, els seus hereus venen la casa i els únics que poden comprar-la, amb els preus actuals, són els rics, sobretot alemanys», diu un client del bar Sa Creu, mentre es beu un cafè amb llet. La gentrificació també ha arribat a aquesta barriada del nord de Palma, que fa una dècada i mitja estava a estalvi del procés: «Estam venent ca nostra», resumeix el parroquià.
