Modernitat inapropiada

L’esperança per aconseguir la Modernitat a Espanya sembla sempre una perpètua tendència cap al no-res al llarg de la seva història. Una esperança permanent que enfoca un lloc de millores socials i reajustaments seguidistes de la realitat internacional. El persistent camí, tantes vegades fracturat en la cerca d’expressió artística, tal vegada es va anticipar, com a avís de les tragèdies i ruptures de segle XX, en les temptatives creatives de finals del XIX. És desorientador aproximar-se a les dinàmiques pictòriques d’aquesta època entenent-les com un viatge premodern. Qualsevol esforç d’implicada comprensió, per contextualitzada que puga estar, es despenya des dels penya-segats de Carlos de Haes o, igualment, les lluminositats marítimes de Sorolla enceguen el caràcter del  vull i no puc que s’empastifa en les paletes vuitcentistes. Convé pensar que, quan Sorolla pinta els seus panells en la Hispanic Society de Nova York, ja feia més d’una dècada que Picasso havia acabat les Senyoretes d’Avignon. I això, vulguem o no obviar-ho, configura cert escepticisme respecte de les creatives acaballes del segle XIX i principis del XX. En aquest sentit, és fàcil sobreviure amb el Modernisme de naturaleses postromántiques, però aquesta senda és més aviat una altra que no el de la pintura espanyola, exiliada a perpetuïtat quan el de Fuendetodos va preferir acabar els seus dies a Bordeus.

Crec que ve al cas tot l’anterior perquè al Mubag s’abraça ara una ruta senderista cap a allò modern que, gràcies als fons de la col·lecció d’un alemany il·lustrat, convida als paral·lelismes amb el present polític i social. El títol: “Sendes a la modernitat. Pintura espanyola dels segles XIX i XX en la Col·lecció Gerstenmaier”. D’un itinerari sense senyalitzar, perquè els relats plàstics i estilístics són variats, les gairebé 80 obres viatgen entre el paisatgisme naturalista i el retrat individualista, tots dos a través de l’estreta senda dels intents, sense projecte concret a la vista, sense cap estètica per oferir amb credibilitat. La senda s’estreny més que la sendera, però tant hi passen les persones com el bestiar. I la sendera, si fa no fa,  el mateix. En el fons, un camí de ruc accessible al personal impactat per una lectura d’al·licients moderníssims, però propòsits escurçats. Napoleó no va calar prou en l’Estat español, i d’aquí les dames retratades o els acostaments pseudoimpressionistes de Darío de Regollos o Martín Rico. Moments de recerca que amaguen les limitacions que les estructures del poder oculten als seus súbdits. Puntillisme en l’Espanya del XIX al XX? Deu ser una ironia o un assaig de l’engany pertinaç i malai, el d’una gota de trementina oleaginosa. En fi, tot és un gènere darrere l’altre en el Museu de Belles Arts Gravina d’Alacant que, fins al proper mes de gener, exposa obres d’Ignacio Zuloaga, Agustín Riancho, Martín Rico, Aureliano de Beruete, Ricardo Canals, Hermén Anglada Camarasa, Francisco Domingo y Marqués, Fernando Álvarez de Sotomayor, Francisco Pradilla Ortiz o Santiago Rusiñol entre els 30 noms que es reuneixen en l’estreta petitor de la història recent. Tan recent com la d’ara i tan estreta com la present. Però, això sí, l’espectador té la possibilitat de triar poètiques individuals i, en això, diverses. Pot, per exemple, perdre’s per la serra de Guadarrama que va pintar Emilio Sala, olorant fins i tot la terra humida, vermellosa, fins a aixoplugar-se de la llum il·lustrada.