CAMÍ DE LES URNES

El nou tauler polític

En un escenari enormement volàtil, el PSOE ha passat de semblar un moribund a presidir el Govern espanyol i liderar les enquestes. Quins moviments de fons s’estan produint, però? Com afecten Catalunya, el País Valencià i les Illes? Ho analitzem de la mà de diversos experts.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Si ara fa cinc anys un vident haguera encertat a dir el futur polític de l’Estat espanyol del següent lustre, de segur que hauria perdut la feina. No l’haurien cregut els devots de les cartes del tarot ni els de la ouija. “Quin paio més boig!”, haurien exclamat els uns i els altres, convençuts que calia internar-lo en un centre psiquiàtric.

En tot aquest temps, però, hem assistit a l’esmicolament del sistema de partits tradicional. El bipartidisme ha estat sepultat per la irrupció de dos partits nous que en diversos moments han arribat a liderar les enquestes de vot. L’atomització ha donat com a resultat un mapa polític tan enrevessat que, per primera vegada, va caldre repetir les eleccions al Congrés. Per tal d’evitar uns tercers comicis, el partit clàssic de l’esquerra va defenestrar el seu secretari general i va decidir abstenir-se a la investidura del candidat del partit clàssic de la dreta, una formació corcada de dalt a baix per la corrupció. El secretari general decapitat, però, va aconseguir recuperar el càrrec en guanyar unes primàries contra tot l’aparell del partit i ara viu a La Moncloa gràcies a una moció de censura que va comptar amb la complicitat de la força que havia nascut a la seua esquerra amb la missió de fer-li el sorpasso i, també, amb el suport dels nacionalistes catalans, valencians i bascos, esquerra abertzale inclosa. És el primer president de la democràcia espanyola que no ostenta la condició de diputat i que governa de manera tan precària, ja que el seu grup parlamentari només compta 84 escons de 350. En paral·lel, a més, s’ha produït l’abdicació d’un monarca, l’entronització del seu fill i l’empresonament de qui és gendre de l’un i cunyat de l’altre. Per acabar-ho d’adobar, ja es parla sense embuts dels negocis tèrbols de la família reial i es posa damunt la taula que el rei emèrit, que ha perdut la condició d’inviolable, puga resultar investigat per la justícia. 

A Catalunya, malgrat la repressió policíaca, va celebrar-se un referèndum d’autodeterminació prohibit pel Govern espanyol però avalat pel Parlament que va culminar amb la declaració unilateral de la independència i amb l’aplicació de l'article 155 de la Constitució per primera vegada a la història. La majoria del Govern ha estat empresonada i l’altra part és a l’estranger, entre els quals qui n’era el president. 48 hores després de la votació, el rei espanyol va fer una al·locució dura i de caràcter extraordinari, cosa que no passava des del 23F. També hi ha engarjolats els líders de dos moviments cívics referencials i qui presidia del Parlament. Un parell de diputades van optar, igualment, per traslladar la seua residència fora de l’Estat espanyol. En tots els casos, els magistrats dels països de la Unió Europea no hi veuen raons suficients per decretar-ne l’extradició, raó per la qual el jutge instructor que la hi requeria ha anul·lat la seua petició. L’independentisme, que tres anys abans ja havia organitzat una consulta popular a causa de la qual va ser processat l’anterior president, ha obtingut dues victòries en escons a les urnes, per bé que als darrers comicis la formació més votada va ser una de caire netament espanyolista. Abans, la federació de partits afí a la burgesia catalana va migpartir-se i la facció sobiranista va presentar-se coalitzada al partit republicà, d’esquerres, que sempre l’havia criticada. I l’actual alcaldessa de Barcelona, la primera que ha existit mai, té un passat antisistema i va fer-se popular com a portaveu d’una plataforma antidesnonaments.

Al País Valencià, que ha posat fi a 20 anys de poder omnímode de la dreta, hi mana un govern en coalició que rep el suport extern d’una tercera formació. Hi ha dos consellers adscrits a un partit nacionalista que fins fa no gaire era extraparlamentari. El 80% dels municipis també són en mans de l’esquerra. L’exalcaldessa de València durant 24 anys va morir poc després d’haver perdut el carnet del partit de tota la seua vida com a conseqüència d’un presumpte cas de corrupció i tres dels quatre expresidents de la Generalitat conservadors són investigats per aquest mateix motiu. Un d’ells, de fet, es troba en situació de presó preventiva. Dos exconsellers d’aquells anys de majories absolutes abassegadores ja compleixen condemna rere les reixes, amb sentència ferma.

Per últim, un nou executiu de progrés ha pres el relleu al Govern Balear, que també ha vist com un expresident ingressava a la presó. Una altra reclusa de renom és la líder històrica del regionalisme mallorquí, que va presidir el Parlament i ara observa el sorgiment d’una formació semblant que té tots els números de representar el paper de frontissa que jugava ella. De la seua banda, el nou president del Parlament és un republicà que en fa ostentació i opta per no acudir a les recepcions que els monarques convoquen cada estiu a l’Almudaina.

Tot això, i molt més, ha passat de 2014 ençà. El tauler polític resultant és producte d’aquesta volatilitat. I les enquestes del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) en són una bona prova. La precisió de la seua mostra —més de 2.000 entrevistes de caràcter presencial— constitueix un termòmetre immillorable per capir aquesta evolució.

 

Gràfic: Arnau Betoret

EL TEMPS ha analitzat l’evolució dels baròmetres trimestrals que elabora el CIS per comprovar els canvis que, en alguns casos, encara estan tenint lloc. En aquest sentit, l’accés del PSOE al Govern de l’Estat ha permès que la predisposició a votar aquest partit haja experimentat una remuntada. Habitualment els socialistes són la formació que genera menys rebuig, però darrerament havien perdut aquesta condició en favor de Ciutadans, fins al punt d’esdevenir un mort en vida. Un cos moribund.

A l’últim baròmetre elaborat abans de la investidura de Pedro Sánchez, Ciutadans era la formació que menys gent descartava votar i la que més gent afirmava estar disposada a votar. Malgrat que ja havia virat clarament cap a la dreta, encara ocupava una centralitat política que ara sembla haver perdut i que s’esforça a recuperar mitjançant l’organització de comandos dedicats a retirar llaços grocs dels carrers de Catalunya. La imatge d’Albert Rivera i Inés Arrimadas en aquesta actitud, la setmana passada, resultava concloent.

El president de Ciutadans, Albert Rivera, ha vist com el seu partit passava de liderar les enquestes a estar en tercera posició, lluny de la primera. / EFE

El capgirament de la inèrcia anterior no és garantia de res, però. Podria no tenir-hi continuïtat. Els politòlegs consultats per aquest setmanari coincideixen a considerar que caldrà esperar una mica més per copsar si aquest punt d’inflexió es consolida o és flor d’estiu.

“Qualsevol canvi de govern provoca un augment de vot del partit que hi entra, és un element habitual que als Estats Units anomenen ‘efecte lluna de mel’ i que a nivell espanyol ha passat sempre, tret de la vegada que fou escollit Mariano Rajoy, pel context de crisi econòmica tan severa”, explica el valencià Jordi Muñoz, professor de la Universitat de Barcelona (UB). “L’aparició de nous partits ha disparat la volatilitat... És com si s’haguera aixecat molta polseguera i encara no haguera fet net”, afegeix.

Una opinió compartida per la catalana Àstrid Barrio, professora a la Universitat de València, segons la qual l’ascens de simpatia envers els socialistes respon, en gran mesura, “a la novetat i les expectatives que han despertat”. “Per tal que s’afermi, hauran de reeixir a concretar algunes polítiques, cosa que no sabem si passarà o no”, adverteix Barrio.

Berta Barbet, docent de l’Autònoma de Barcelona (UAB) i editora de Politikon, que aixopluga alguns dels millors experts espanyols en la matèria, troba que estem assistint “a una mena de reajustament motivat per la remobilització de l’electorat socialista i afavorit per transferències de vot entre PSOE i Ciutadans, però això no implica un retorn del bipartidisme”. “Com a molt parlem del 25% de la bossa de votants que fluctua entre PSOE i Ciutadans”, concreta, “i ni tan sols no podem saber si aquests reajustaments de l’equilibri són totals o absoluts”. “Sí que sembla clar que el votant socialista se sent més còmode que ara fa uns mesos”, continua, “i que si el Govern és capaç de mantenir la situació actual, el PSOE obtindrà un resultat millor que no hagués obtingut arribant a les eleccions des dels escons de l’oposició”.

Ciutadans, del 5 al 7

En una escala ideològica en què l’1 és l’extrema esquerra i el 10 l’extrema dreta, els enquestats del CIS han passat de situar Ciutadans ben a prop del 5, en 2015, a posar-lo més enllà del 7, al baròmetre de juliol d’enguany, la primera ocasió en què va trencar aquesta barrera. No és sobrer, ni de bon tros. Fa anys que el PP, el PSOE i Podem es mantenen força estables al 8, el 4 i el 2, respectivament. Mentre Ciutadans competia ara fa tres anys per ocupar un centre polític on molts situaven el PSOE, ara pot haver virat massa cap a la dreta. La seua posició intransigent a Catalunya, el discurs tebi amb motiu de la vaga i les mobilitzacions convocades a la darrera diada feminista del 8 de Març o, ara, la seua negativa a votar a favor de l’exhumació de les restes del dictador Francisco Franco contribueixen a endurir la imatge de la formació taronja.

 

Gràfic: Arnau Betoret

Berta Barbet opina que “el fet de ser oposició al PSOE i d’haver estat aliat del PP ha dut Ciutadans a moure’s inevitablement cap a la dreta”. Al seu parer, “costa de saber si es tracta d’una estratègia guanyadora o no, però és obvi que li resultava molt difícil de mantenir aquella posició centrada, perquè a les circumscripcions petites el centre té molt poc espai i perquè, amb un PP immers en una crisi important, era més senzill de recollir vots per la dreta que no per l’esquerra”.

“Feia l’efecte que hi havia una línia divisòria entre la gent més jove i urbana i la gent més envellida i de l’àmbit rural, que de forma majoritària optaven per Podem i Ciutadans i pel PSOE i PP, respectivament, com si s’estiguessen configurant dues dretes i dues esquerres”, recorda Jordi Muñoz mirant uns pocs mesos enrere. Aquest esquema, tanmateix, pot començar a trontollar i saltar pels aires. Els darrers congressos dels dos partits hegemònics hi tenen la resposta: “Que el PSOE haja passat a estar liderat per Sánchez i que Pablo Casado estiga al capdavant del PP és molt diferent a un PSOE i un PP capitanejats per Susana Díaz i María Dolores de Cospedal”, exposa Muñoz, qui creu que no es perpetuarà “una volatilitat a la italiana” com la que hem vist l’últim lustre.

El nou màxim dirigent del PP, Pablo Casado, era el més semblant a Rivera de tots els aspirants a la cursa successòria de Mariano Rajoy. / EFE

Al seu torn, Àstrid Barrio observa que Ciutadans ha canviat respecte allò que era en 2015. “Mentre que abans aspirava a esdevenir el partit frontissa entre el PP i el PSOE, progressivament s’ha inclinat a buscar el sorpasso al PP, cosa que li obliga a competir-hi per la dreta, de tu a tu”. A parer seu, “amb un PP afeblit per la corrupció al front d’un Govern fràgil, li era ben fàcil d’articular aquest discurs, però ara, amb un PP a l’oposició, renovat i amb un líder bastant homologable al seu, corre el risc de perdre molts dels votants que li havia pres al PSOE”.

Obscur objecte de desig

El centre, l’obscur objecte de desig dels partits polítics que aspiren a governar, no deixa de ser un espai eteri a ulls dels especialistes en la matèria. “Entre els qui s’autoubiquen al 5 dins de l’escala del 0 al 10 hi ha moltíssimes persones centrades, però també d’apolítiques”, subratlla Berta Barbet. “No es poden guanyar unes eleccions sense copar l’espai del mig, però ningú no té tan clar què s’ha de fer per tal d’atraure el suport dels electors del 5”, avisa, “i en el cas del PSOE, amb uns competidors seriosos pel seu sector, Sánchez no pot descuidar la seua esquerra”. D’ací vindrien algunes de les mesures socials que pretén impulsar o la decisió d’exhumar les restes de Franco, un colp d’efecte entre l’electorat més afí a Podem. Barbet destaca que la principal basa del PSOE és que “torna a ser identificat com el cap visible de l’alternativa a la dreta”, una posició preeminent que va estar a punt de perdre i que ara, des del Govern, ha recuperat. “Veure’m si és capaç de mantenir-la...”, deixa surant en l’aire Barbet.

“Si la dretització de Ciutadans que detecta la ciutadania prové dels enquestats d’esquerres, que cada cop li posen una nota més propera al 10, aquest 7,1 de mitjana no resulta tan transcendent”, puntualitza Muñoz, qui també pensa que “el PSOE corre el risc de pagar a les urnes el ‘pacte de Sánchez amb els independentistes i els amics d’ETA’ que proclamen, dia rere dia, els mitjans conservadors”.

 

Gràfic: Arnau Betoret

Efectivament, la majoria dels enquestats pel CIS se situen tot just al 5. Més del 20% del total, repetidament. Les altres posicions més poblades són el 3, el 4 i el 6. Els electors, de la seua banda, ubiquen el PSOE al 4,26, al bell mig d’aquest espai entre el 3 al 6, en unes condicions molt més propícies que no tres anys enrere, quan Ciutadans s’havia convertit en un competidor directe en aquest espectre polític. La renúncia als postulats socialdemòcrates i l’abraçada del liberalisme que va consumar-se al congrés en què va ser reelegit Rivera va ser l’antesala d’un viratge evident.

A més, al llarg dels últims nou mesos, l’autoubicació ideològica dels electors ha experimentat un gir sostingut cap a l’esquerra: si en octubre de 2017 la mitjana dels enquestats se situava en el 4,75, al baròmetre de juliol ja es trobava al 4,46, tres dècimes més escorat al centreesquerra. Davant aquest escenari, en canvi, el PP ha optat per recuperar de temes clàssics de l’agenda conservadora com ara la immigració o la política antiterrorista. Dos aspectes que una dècada enrere encapçalaven la llista de preocupacions dels espanyols, però que ara no es troben, ni de lluny, en aquells paràmetres.

Un model d’Estat immòbil

L’escorament progressiu cap a l’esquerra del cos electoral o la imatge cada vegada més dretana que caracteritza Ciutadans són alguns dels processos lents però constants que apunten, de fa temps, les enquestes del CIS. On no hi ha gaires novetats, per contra, és en la preferència sobre el model d’organització de l’Estat. Els cinc blocs es mantenen estables tot i el procés sobiranista català, que ha exacerbat el sentiment nacionalista espanyol però no ha accentuat la demanda d’un estat més jacobí.

Així, els qui desitgen que l’organització territorial continue com fins ara voregen el 40%, mentre que aquells que anhelen un Govern únic o amb unes autonomies amb un nivell competencial inferior es mantenen estables en el 30%, una mica per sobre del 25% de ciutadans que volen més autogovern o, fins i tot, el reconeixement del dret d’autodeterminació.

 

Gràfic: Arnau Betoret

“A l’inici de la crisi econòmica va repuntar l’anhel recentralitzador, però això s’ha anat moderant a poc a poc”, afirma Jordi Muñoz. “En segons quins llocs, això no forma part de les preocupacions de la gent, ja els agrada l’statu quo actual; únicament es considera important de debò a Catalunya, el País Basc i, amb menor intensitat, a alguns altres territoris”, remarca Muñoz.

Àstrid Barrio, no obstant, remet a les enquestes de l’empresa GAD 3 per a La Vanguardia, les quals revelen “un augment de la demanda de la reforma del model d’Estat”. “Això ajuda a entendre el creixement de Podem i l’èxit que van tenir les confluències catalana, gallega i valenciana”, argumenta Barrio. “Al marge de la situació creada a Catalunya, em sembla molt interessant que al conjunt de l’Estat hi hagi una coincidència clara a l’hora d’exigir la reforma del sistema de finançament”, remata ella.

Per últim, Berta Barbet entén que “el tema nacional, a Espanya, ha tingut molt poc de pes en termes de model”. “I si el tema es polititza poc, és lògic que les opinions també es belluguin ben poc”, afegeix. “En realitat, tot aquest debat s’ha focalitzat en la gestió del cas català, que necessàriament no és un tema de model d’Estat en el seu conjunt”, sentencia.

Pel que fa a Catalunya i la via de diàleg oberta per un Pedro Sánchez que va afanyar-se a rebre a La Moncloa l’actual president de la Generalitat, Quim Torra, impera l’escepticisme. La tardor que s’acosta es preveu calenta amb la commemoració de la Diada, el primer aniversari del referèndum de l’1 d’octubre i el més que previsible processament dels polítics empresonats. Què hi pot passar? Tot plegat podria precipitar la caiguda del president socialista i la convocatòria de les eleccions que li reclamen insistentment el PP i, sobretot, Ciutadans? 

Pedro Sánchez va rebre el president de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra, poques setmanes després d'accedir a La Moncloa. / EFE

“Diria que transitem cap a un encallament del conflicte en què el Govern català es trobarà blocat i el Govern espanyol deixarà de poder comptar amb els vots dels partits catalans per a governar”, apunta Berta Barbet, “no veig la manera d’obrir un diàleg franc que òbriga vies de desencallament, sinó que a tots dos costats es lliura una batalla per a liderar ‘la defensa del interès més pur’, cosa que fa molt difícil d’arribar-hi a acords”. Segons Barbet, “només en un context en què l’independentisme majoritari acceptés el diàleg i el PSOE deixés de tenir por a la reacció de Ciutadans i el PP davant les concessions que hi hauria de fer, caminaríem cap a un escenari diferent, però ara com ara aquesta és una hipòtesi força improbable”.

“Sánchez ofereix diàleg però manté la mateixa posició que el PP perquè, des del punt de vista de l’Estat, difícilment pot fer una altra cosa”, hi coincideix Àstrid Barrio. “De segur que hi hauran molts focs d’encenalls per part del Govern Torra, sense descartar un possible avançament electoral que li permeti de capitalitzar les possibles sentències desfavorables”, rumia Barrio.

“Fins on jo sé, hi ha més interlocució —directa o indirecta— del Govern de Sánchez amb ERC que no amb Junts per Catalunya i el cercle del president”, explica Jordi Muñoz. “Tenint en compte que cal aprovar els pressupostos a tots dos parlaments i que els uns i els altres es necessiten mútuament, jo no descartaria res, ni tan sols que el PSC i En Comú Podem hi acabaren donant suport”, pronostica ell. “Això sí, un acord com aquest hauria de materialitzar-se en el marc d’una entesa més ampla, que incloguera la qüestió dels presos”, matisa de seguida.

I és que, sense Pressupostos a Madrid ni a Barcelona, on la CUP ja se n’ha desmarcat, l’escenari d’una nova cita amb les urnes seria plausible. O no. En un panorama tan i tan imprevisible com l’actual, també podria ser que els uns i els altres decidiren prorrogar els pressupostos anteriors. Qui dia passa, any empeny. Sense anar més lluny, la setmana passada, a fi de pressionar els possibles socis, Pedro Sánchez ja va insinuar que podia recórrer aquest recurs per tal d’esgotar la legislatura, que no expira fins el juny de 2020.

Així doncs, el líder socialista estaria disposat a governar dos anys amb uns comptes dissenyats pel PP i aprovats per Ciutadans. Seria, sens dubte, un altre gir argumental inesperat, una altra fita per a la història. L’enèsima sorpresa d’uns anys realment (i reialment) bojos. 


 

CATALUNYA, LA DIMENSIÓ DESCONEGUDA

Ningú no gosa pronosticar què pot succeir políticament a Catalunya al llarg dels pròxims mesos. La represa del diàleg amb el Govern de l’Estat no és garantia de res. De fet, la setmana passada es va fer públic que l’executiu de Pedro Sánchez oferirà defensa jurídica al jutge instructor Pablo Llarena davant la demanda que Carles Puigdemont va presentar contra ell a Bèlgica. El nou tarannà que esperaven els governants catalans només ha arribat amb comptagotes i el grup parlamentari del PDeCAT a Madrid ja ha amenaçat de liquidar la majoria conjuntural que va propiciar la caiguda de Mariano Rajoy i la designació del president socialista.

La tardor vinent podria entorpir encara més aquesta relació tan complexa. La instrucció de les causes pel referèndum se substanciaran en el processament dels qui ocupaven responsabilitats del Govern català en aquell moment i que ara es troben en presó provisional. L’executiu de Sánchez remet a la separació de poders per tal de justificar la seua negativa a immiscir-se en la via judicial oberta.

Gràfic: Arnau Betoret

Després de l’1 d’octubre, el baròmetre del CIS va reflectir un augment de la simpatia envers el PDeCAT i ERC, les principals formacions sobiranistes. Per bé que aquest efecte s’ha anat diluint, totes dues encara conserven més adhesió que ara fa un any. Ideològicament, però, es mantenen força distanciades: mentre que ERC se situa per baix del 3 dins de l’escala del 0 al 10, el PDeCAT queda lleugerament per sobre del 6. Una bretxa que Carles Puigdemont i l’actual president de la Generalitat, Quim Torra, s’esforcen a tapar mitjançant la creació d’una candidatura paraigua, la Crida Nacional per la República, que no ha estat rebuda amb gaire entusiasme per ERC ni per la CUP.

Carles Puigdemont, des de Brussel·les, ha impulsat el naixement de la Crida Nacional per la República, que compta amb el suport de l'actual president, Quim Torra. / EFE

“D’adhesions, la Crida en rebrà, però no tantes com voldria”, preveu Àstrid Barrio. “La Crida aspira a ser el nou pal de paller, però tal com va passar el 1978, sembla que ERC no acceptarà de formar-ne part, encara que els republicans sí que corren el risc evident de patir fuites cap aquí a nivell local”, sosté. “La Crida tractarà de capitalitzar els judicis que s’aproximen i això li posarà les coses ben difícils a ERC”, subratlla ella.

Amb tot, una convocatòria electoral no és, ara com ara, una hipòtesi factible. “Malgrat l’amenaça permanent d’unes noves eleccions, jo apostaria que no se’n celebraran en els propers mesos... Sempre que no hi haja elements que alteren la situació actual”, apunta Jordi Muñoz. “Hi va haver un moment en què Puigdemont semblava guanyar-li terreny a Esquerra, però aquella evidència ja no és tan clara i, en general, ara com ara no acabe de veure quin incentiu podria tenir una convocatòria electoral per als partits independentistes”.

Muñoz, tanmateix, no descarta res, perquè “corre el rumor que Torra no vol ser president, cosa que el duria a dimitir el càrrec i convocar eleccions, però aquesta possibilitat requeriria d’unes condicions proclius i d’un acord previ amb el grup de Junts per Catalunya”. “Fins i tot hi podria haver un canvi de president sense efectuar unes noves eleccions, però en aquests moments tampoc no ho veig plausible”, assenyala.

Una sensació d’imprevisibilitat compartida per Berta Barbet: “L’escenari català és en un punt en què resulta molt difícil de fer prediccions”. Segons diu, “Carles Puigdemont i la seva gent gaudeixen d’un actiu electoral molt fort i poden obrir-se espai gràcies a la Crida, però dubto bastant que es tracti d’un espai gaire més gran del que ja van retenir en les eleccions anteriors, en què molta part del vot va decantar-se en favor del «president legítim»”.

 

Gràfic: Arnau Betoret

Siga com siga, Barbet considera que “a Catalunya, els resultats electorals dependran molt de si la majoria de l’independentisme continua creient que la millor opció per tal d’unificar aquest moviment passa o no per la persona de Puigdemont”. “Amb el PDeCAT i la Crida Nacional defensant l’espai tradicional d’Esquerra –el de l’independentisme més pur– també és complicat que ERC pugui créixer de manera destacable, perquè no té gaire més marge dins del seu espectre i li costa de pescar en uns altres caladors”. No obstant això, Barbet tampoc no vol fer asseveracions taxatives. “El 21 de desembre del 2017 ja vam veure que el comportament dels catalans, en aquest context, pot canviar ràpidament així que es produeixin canvis al si de les diverses opcions que hi ha en joc”, avisa com a conclusió.


 

TAMBORS DE GUERRA (ELECTORAL) AL PAÍS VALENCIÀ

Encara que les eleccions valencianes s’esperen per al 26 de maig del 2019, el rum-rum d’un possible avançament s’ha escampat durant l’estiu. El desig de Ximo Puig de singularitzar els comicis propis només xoca amb la necessitat de justificar aquesta decisió i amb la negativa de Mónica Oltra, vicepresidenta del Consell i referent indiscutible de la coalició Compromís. Aquesta incertesa ha animat les primeres desavinences al més alt nivell entre els socis de Govern, que d’ara endavant fins i tot podrien aguditzar-se.

El vot favorable al sostre de dèficit plantejat pel Govern de l’Estat que el socialista Vicent Soler va emetre al Consell de Política Fiscal i Financera –a canvi d’una partida valorada en 850 milions d’euros– i la decisió d’obrir una comissaria especialitzada en violència de gènere a la Ciutat de la Justícia de València –en lloc d’ubicar-la al Centre Dona 24H– va encetar una guerra que ningú no gosa predir com s’acabarà. D’una banda, la secretària autonòmica d’Hisenda, Clara Ferrando, va acusar de deslleial el conseller d’Hisenda, i de l’altra, Mónica Oltra va atacar públicament Gabriela Bravo, titular de Justícia, en considerar que s’havia excedit de les seues competències a l’hora d’anunciar l’obertura de la comissaria en qüestió. La tensió és notable.

 

Gràfic: Arnau Betoret

“Els socialistes s’han vist reforçats per l’entrada al Govern central en detriment dels seus competidors més directes”, afirma Àstrid Barrio. “La posició de govern del PSOE a Madrid contamina el País Valencià i beneficia el PSPV, i això arrossega vots cap a ells”, corrobora Jordi Muñoz. Aquest canvi de panorama no aplana el camí, però, a una entesa a tres bandes entre Compromís, Podem i Esquerra Unida.

“Encara que no podem descartar-lo del tot, sembla complicat que es produeixi un acord d’aquest tipus... Caldria que Compromís aconseguís una posició de preeminència que els seus possibles aliats no estan disposats a acceptar”, observa Barrio. “No veig probable el pacte de Compromís amb Podem i EUPV, sobretot perquè la intenció de vot de tots [els dos últims ja han mostrat la intenció de concórrer units a les eleccions] és del tot suficient per accedir a les Corts sense la necessitat d’arribar a aquest acord”, sosté Muñoz, que també repara en “la incomoditat ideològica” que separa sovint Compromís i Podem, raó per la qual un pacte com aquest “provocaria moltes tensions” en el si de la coalició valencianista. La percepció ideològica de l’electorat valencià, però, homologa bastant totes dues forces polítiques: des que va accedir a la Generalitat Valenciana, Compromís és identificada com una coalició netament d’esquerres, una idea que el seu pacte al Congrés amb Podem i Esquerra Unida va contribuir a solidificar.

Mónica Oltra i l'alcalde de València, Joan Ribó, són els dos principals exponents de Compromís de cara a les eleccions de 2019. / EFE

Tant Barrio com Muñoz opinen que l’esquerra ho té coll avall per repetir mandat al País Valencià. “Costa de creure en una majoria PP-Ciutadans, sobretot tenint en compte que els uns i els altres han patit problemes interns molt seriosos durant els darrers anys”, expressa ella. “Sens dubte, la dreta no ho tindrà fàcil per guanyar les eleccions valencianes, però l’esquerra tampoc no les guanyarà sense baixar de l’autobús, seran uns comicis ben emocionants”, augura ell.

 

Gràfic: Arnau Betoret

Per acabar, la també politòloga Anna López, experta en moviments d’extrema dreta, alerta del gir que estan experimentant tant el PP com Ciutadans: “El PP imita els discursos nacionalistes dels partits extremistes que creixen arreu d’Europa i Ciutadans ha passat a actuar de manera idèntica”. D’ací que els enquestats situen el partit de Rivera a la dreta com mai. “Els discursos d’ambdós partits són extremadament perillosos perquè calen sociològicament i provoquen que la societat cada cop siga més extremista”, afegeix. “PP i Ciutadans han donat per perduda la batalla pel centre i s’adrecen sense complexos a uns electors cada vegada més radicalitzats”, etziba López.


 

EL CENTRE BALEAR, A L’ABAST DEL PI

Les Balears són un dels pocs indrets —només per darrere de Galícia, el País Basc i Navarra— on encara es pot considerar Ciutadans com un partit minoritari. La seua estratègia passa per guanyar posicions a través d’un discurs fonamentalment identitari. El docent i analista polític menorquí Joan López Casasnovas troba que, a les Illes, “Ciutadans té predicament en funció de l’espanyolisme i no tant de la seva adscripció dins de l’espectre polític dreta-esquerra, raó per la qual ha entrat en una batalla amb el PP per tal d’ocupar l’espai no regionalista”. Dins d’aquesta estratègia hi ha l’intent de Xavier Pericay, el líder balear de Ciutadans, de “demonitzar” la presidenta del Govern, Francina Armengol, a la qual presenta com una “catalanista”. A més, la formació taronja compta amb el vent a favor d’un PP balear encara trasbalsat pels casos de corrupció. Amb tot, López Casasnovas adverteix que “el PP balear, com el valencià, és un partit molt fort, amb un arrelament enorme entre classes no estrictament dirigents, cosa que complica molt un possible sorpasso de Ciutadans”.

L’escorament cap a la dreta de Ciutadans que traspuen les enquestes del CIS pot jugar a favor dels socialistes, que “sempre han cercat el centre polític, fins al punt que s’hi emmiralla i acaba fent polítiques de dreta”. El PSIB no és l’únic partit que pica l’ullet al centre polític, però. “La coalició Més no només fa declaracions de tipus ecologista i nacionalista, sinó que també matisa molt els seus posicionaments a la recerca del centre”, subratlla.

En aquest sentit, la irrupció del PI encara multiplica la competència pel centre. “És percebut com un partit de dreta més assenyada i moderada, menys seguidista del que fan a Madrid, però el PI només té arrelament a l’àrea metropolitana de Palma”, matisa Casasnovas, que no imagina els regionalistes cedint el Govern a PP i Ciutadans, tot i que les enquestes publicades a les Illes obren la porta a aquesta possibilitat. “Si només haguessin de pactar amb el PP, podrien apel·lar a l’ànima regionalista d’aquesta formació, però qualsevol acord d’aquesta mena requeriria el vot de Ciutadans”, rebla.

En sentit invers, “el desgast que puguin patir Podem i Més serà recollit en part pel PSIB gràcies a l’efecte Moncloa. “Temes com la memòria històrica han permès de capgirar la desafecció que fins fa no gaire despertava el PSOE”, destaca López Casasnovas, que condiciona el marge de creixement de Ciutadans als noms que encapçalen les llistes. “Si ens atenem exclusivament a les sigles, Cs continuarà sent una força petita, que no creixerà gaire”, sentencia.

La presidenta balear, la socialista Francina Armengol, intervé en un ple del Parlament acompanyada de la seua vicepresidenta, Bel Busquets, de Més. / EFE

De qualsevol manera, no tots seran flors i violes per als socialistes. Aquest professor posa l’èmfasi, especialment, en el Règim Especial de les illes Balears (REB), que “durant molt de temps ha estat objecte de bandera política” i ara “ha quedat aparcat pel Govern Sánchez”. Uns altres aspectes, com per exemple el més que previsible enfrontament entre el Govern Balear i el lobby turístic en qüestions tan sensibles com els apartaments turístics, amenacen de complicar al PSIB la recta final d’aquesta legislatura.

Xènia Chela, politòloga membre de l’Associació Professional de la Ciència Política i la Sociologia de les Illes Balears, coincideix a dir que la força de Ciutadans prové del ressò estatal de la formació, perquè a l’arxipèlag encara no és un partit consolidat. “Més enllà de Palma, disposa d’una estructura molt i molt feble”, apunta. “Ciutadans neix, bàsicament, sent anticatalanista, aquest és l’eix bàsic del seu discurs... Si han fet tants viratges cap a l’esquerra i cap a la dreta i asseguren que són de centre és perquè la seva raó de néixer va ser l’anticatalanisme”, sosté ella. “A les Balears hi subjau un discurs anticatalanista acceptat per una part de la societat que abans votava el PP i que els sondejos, ara, diuen que podria alimentar Ciutadans. És gràcies a això que aquest partit pot esdevenir un partit clau a l’hora de formar Govern l’any vinent.”

En canvi, Chela opina que la situació política estatal beneficiarà el PSIB “i, potser, el PI”, que podria rebre el vot de càstig als anhels recentralitzadors de Casado i Rivera. “El PI sí que és percebut com a centrista, està bastant implementat en molts municipis i li anirà bé en funció del rèdit que sàpiguen traure a la feina feta durant aquests quatre anys”, explica Chela. “El PI se situa més al centre que no el PP i Cs, i pel que fa a l’eix nacional, sense que se’ls pugui considerar nacionalistes balears, en temes com la llengua s’apropen més a la defensa del català que no pas els partits amb què competeix pel centre polític”, argumenta.

Un escenari esperançador que, en el cas de la coalició Més, ara al Govern, dependrà de la capacitat de trobar un relleu de garanties a qui n’era el líder, Biel Barceló, que va dimitir com a vicepresident durant aquest mandat. “Se n’han quedat orfes”, descriu Xènia Chela, “dependrà de la persona que escullin podran pal·liar una mica el vot útil cap al PSIB, impulsat per l’efecte Sánchez”.

Alguns dels sondatges publicats atorguen una victòria còmoda als populars i una força rellevant a Ciutadans. Ara bé, Chela pensa que els socialistes encara tenen la paella pel mànec: “Pens que hi haurà un canvi de Govern, però si el PSIB pogués traure un nou REB o algun compromís d’inversions de cara al 2019, la presidenta Armengol en sortiria molt reforçada”. Fet i fet, Francina Armengol no és una líder qüestionada. “Se n’ha sabut sortir força bé, de les crisis de Govern que s’hi han succeït”, recorda.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.