Els crítics

«Vam muntar Ca l’Isidret Edicions per tirar endavant els nostres projectes»

Aleix Plademunt (Hostalric, 1980) és fotògraf. Amb dos amics fotògrafs més, Roger Guaus i Juan Diego Valera, el 2012 van crear Ca l’Isidret Edicions, una editorial que sobretot van concebre per realitzar els seus propis projectes, però en la qual també han publicat llibres d’altres autors. L’últim és La il·lusió documental, un recull d’assaigs del fotògraf japonès Takuma Nakahira. (Hostalric, 1980) és fotògraf. Amb dos amics fotògrafs més, Roger Guaus i Juan Diego Valera, el 2012 van crear Ca l’Isidret Edicions, una editorial que sobretot van concebre per realitzar els seus propis projectes, però en la qual també han publicat llibres d’altres autors. L’últim és La il·lusió documental, un recull d’assaigs del fotògraf japonès Takuma Nakahira.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Amb quina intenció va néixer Ca l’Isidret Edicions? 

—Som tres fotògrafs amics que ens trobàvem per posar idees en comú, per comentar els treballs que fèiem i per intercanviar opinions. Solíem reunir-nos a Ca l’Isidret, una casa que el Roger Guaus té al Penedès. El 2009 vam fer un llibre per l’aniversari del Roger i, de broma, vam posar que estava fet a Ca l’Isidret Edicions. No teníem cap pretensió d’anar més enllà. Però el 2010 vam fer tots tres junts un viatge fotogràfic a l’Argentina i en va sortir el llibre Movimientos de suelo. Sabíem que cap editorial ens el publicaria, i vam decidir crear el nostre propi projecte. Era el 2012.

—La majoria dels setze títols que formen el catàleg són obra vostra.

—Ca l’Isidret és una editorial per publicar els propis treballs, bàsicament. Publicar llibres de fotografia no és d’interès general. A més, són uns llibres que costen molt de fer. Nosaltres tenim clar que l’editorial mai serà un negoci. Hi perdem diners amb cada llibre. Però la satisfacció és gran. Dels setze títols que hem publicat, tret de dos —un d’Antonio M. Xoubanova, un amic, i un de Takuma Nakahira, un dels nostres referents—, tots són obres nostres. No som una editorial oberta a publicar coses d’altres i no hem de retre comptes a ningú.

—Qui sou els tres fotògrafs que hi esteu al darrere? Comencem per Roger Guaus.

—Tots tres som molt diferents. Per això el projecte funciona. El Roger es guanya la vida com a enginyer de telecomunicacions. És increïble que un fotògraf tan interessant i amb uns projectes tan potents no pugui guanyar-se la vida com a fotògraf o artista, però és molt habitual al nostre país, malauradament. Ell sobretot treballa sobre ell mateix i el seu entorn més proper. A L’inassolible, publicat per Ca l’Isidret, parla de la relació amb el seu pare. A l’obra Diari íntim: la plusvàlua, mostra l’escriptura de compra de la seva primera vivenda i l’escriptura de venda, per un preu deu vegades superior, de la mateixa vivenda l’any 2007, just abans de l’esclat de la bombolla immobiliària. A Diari íntim: el creixement, un projecte de 1.460 pàgines, mostra extractes de totes les seves llibretes d’estalvi, des de la primera, que el seu pare li va obrir el 1989, fins ara. El seu és un tipus de fotografia en què s’exposa íntimament, en el sentit que ara costa més ensenyar els nostres comptes que el nostre cos. El Roger també treballa qüestionant-se a ell mateix com a fotògraf: es pregunta si és el fotògraf que volia ser, si continuarà fent el que fa o no...

—Continuem amb el Juan Diego Valera.

—És argentí, de Córdoba, i va arribar a Catalunya ara fa vint anys. Tot i que va estudiar Belles Arts a l’Argentina, fotogràficament és un autodidacte. Aquí es guanya la vida treballant com a fotògraf comercial. Els seus projectes —Diente de chucho, Tuétano...— evidencien que és un fotògraf molt intens. Treballa amb una càmera petita que sempre porta a sobre i es dedica a fotografiar el seu entorn: per tot allà on va busca el conflicte, la intensitat. El seu últim projecte és Tuétano. Va sorgir d’un viatge a l’Argentina el 2015 en què va estar fent fotos a la seva família. Durant aquella estada, el seu pare va morir. De nou aquí, va portar deu rodets a revelar i al laboratori els hi van perdre. Com que ell és un tipus molt impulsiu, es va plantejar què feia amb tots els altres rodets, i, com que a ell el que li interessa és sobretot el moment de fer la foto, què passa i què es genera al seu voltant, va decidir no revelar els negatius i vendre’ls. Desprendre’s de l’original sol costar molt als fotògrafs, però ell ho va fer sense ni tan sols revelar-los! El Juan és pura intensitat, i usa la fotografia per agitar tot el que hi ha a l’entorn. Jo sempre li comento que quan té la càmera a la butxaca té un poder de transformació de l’entorn enorme. Quan no duu la càmera a sobre, en canvi, tot està tranquil.

—I acabem per vostè, Aleix Plademunt.

—Entre que faig classes, tallers, les vendes amb la galeria i algunes beques, em puc guanyar la vida amb la fotografia. La meva fotografia és més reflexiva que la d’ells dos. Vaig estudiar fotografia tres anys a la UPC de Terrassa. En els meus projectes, lents i llargs, hi associo idees molt diferents, no per concloure res sinó per trobar nous significats i noves aproximacions a determinats indrets i temes. Un dels meus projectes, Almost There, presenta una constel·lació d’imatges que exploren allò més proper i allò més llunyà. Comunica la frustració de no poder trobar-nos mai prou a prop ni prou lluny, únicament gairebé ser-hi. Ara fa cinc anys que treballo en un projecte que es diu Matter, i que conté molts conceptes, molts viatges, moltes idees. 

—Creativament, no ha fet res més durant aquests cinc anys?

—Sí. Han sorgit projectes com Morishita, publicat per Ca l’Isidret. Es va gestar al Japó, on vaig fer una residència de tres mesos. Jo normalment disparo amb una càmera lenta, pesant, que requereix trípode, que t’obliga a mesurar la llum, etcètera. Abans d’anar al Japó, però, vaig comprar-me una càmera digital, que és tot el contrari: tot s’agilitza, puc fer fotos mentre vaig caminant, no he de mesurar la llum... El projecte, que consta de 2.016 imatges en blanc i negre, és un recorregut pel barri de Morishita, a Tòquio, i també inclou fotos d’altres indrets del Japó. Un altre projecte, també a Ca l’Isidret, és Un passaggio. Vaig anar a Luzzara, on Paul Strand i Cesare Zavattini van fer el llibre Un paese, i vaig fotografiar totes les cases del poble. Estava relacionat amb la meva participació en un festival de fotografies de Reggio Emilia que girava a l’entorn de la idea de poble.

—Com distribuïu els llibres?

—Ens saltem la distribució i els portem directament a les llibreries. Els nostres llibres es poden trobar a les llibreries de Barcelona i de Madrid interessades en els llibres d’art i de fotografia. També en portem a una llibreria de París, a una de Bèlgica, a una de Londres, a una de Buenos Aires, a una de Nova York i a unes quantes de Mèxic. Quan viatgem, contactem amb gent i els oferim exemplars. Tot és directe i personal.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.