A priori, sembla fàcil. Un lloc, un espai, un bon text, rèpliques que venen avalades per la verbigràcia d’un autor amb solera i una solvència àmpliament contrastada. Qui no voldria tenir de guionista Shakespeare, Molière o Txèkhov, per dir-ne tres que caminen per damunt de la mitjana de les més relluents genialitats del cànon occidental? Però no és fàcil: el camí de l’adaptació teatral a la gran pantalla de cinema acostuma a esquitxar les reputacions dels millors realitzadors, i en deixa en evidència la destresa i les mancances. Fonamentalment, per una qüestió d’elasticitat: si el talent no és en alerta màxima i de manera constant, bona part dels intents acaben en un encarcarament que evidencia la impossibilitat de transformar la (temuda, odiosa) quarta paret i fer un pas decidit en pro de la versemblança, i també de l’allunyament d’una parla afectada, entotsolada, tan enganxifosa com per despatxar-nos de la història a la primera escena. I això, per gran i transcendent que sigui l’obra i les pulsions que relata, per bé que l’acció ens interpel·li fins a sacsejar-nos, com és el cas de La gavina, un dels quatre immortals canònics de Txèkhov, que furga en aquella ferida que homes i dones portem a l’ànima fins al darrer dels nostres dies: què coi fem al món, si el món és sempre un lloc atzarós i incontrolable, destinat a fer-nos patir de la manera més insana?
Confrontant la pulsió d’una joventut impetuosa amb la impossibilitat d’aturar —i d’entendre— el temps quan s’és gran, Michael Mayer s’atreveix amb aquesta adaptació i es val de l’aparent senzillesa dels elements, de posar en solfa grans actors i de dotar-los d’un embolcall preciós, elegantíssim i apte per a l’hora del te més refinada, allunyant-se del camí que apuntaven films com Macbeth (Justin Kurzel, 2015), un recent intent de capgirar la recreació en ús a través d’una imatgeria genuïnament cinematogràfica, però sent fallida, en una exasperant dilapidació de càmeres lentes, amb escenografies de massacres enrogides i la fastuositat d’un sacseig més visual que emocional. Superat aquest trànsit, The Seagull arriba tan volàtil com segura, amb l’aire d’una lleugeresa revitalitzant. Volant entre la vida i la mort, no es pot negar que La gavina de Mayer té bon ritme, té la sincronització perfecta d’una fotografia que sempre suma i una música que ens ajuda a pair acció i text, de to alegre i desenfadat, gravitant en oposició al desastre d’allò que acabarà passant. I també suma un gran planter d’intèrprets, sobretot unes pletòriques Annette Bening (elegant i esquerdada, una manera d’allunyar-se dels teus, i de sobreviure) i Saoirse Ronan (l’autodestrucció malsana, el plor que saps que et representa, perquè la vida no ofereix mai allò que vols), dues actrius que tenen el do de concentrar mirades i de capitalitzar aquest poder d’atracció en una línia de text, un gest o una ganyota.
Amb tot, des del primer moment tenim la sensació que aquesta adaptació de La gavina és feta amb presses, com si no s’hagués paït el text, com si faltés temps, digestió, ganes i perspectiva. Com si no n’hi hagués d’haver prou amb la bellesa de la decrepitud humana, ni amb la bona mà de qui n’ha ordit l’embolcall. I allò, el pou: “és massa teatral”, fet que s’evidencia en l’escena inicial, teatre dins el teatre, de declamació a impostura, i guanyant solvència amb l’avenç d’un metratge in crescendo. El resultat és una nova esperança frustrada, correlat d’allò que batega al text, a la difícil tasca de fer-ne cinema, i a les passes que fem en aquesta cercavila de fracassos que és la nostra pròpia vida, i també la dels altres.
The Seagull
Direcció: Michael Mayer
Títol estrena: La gaviota
Any: 2018
Durada: 98 minuts
Nacionalitat: Estats Units
Música: Anton Sanko
Fotografia: Matthew J. Lloyd
Repartiment: Annette Bening, Saoirse Ronan, Corey Stoll, Elisabeth Moss, Brian Dennehy.
Gènere: Drama