Alzira

Un poble, un riu, una illa

Sense el Xúquer, Alzira no és Alzira. El riu li ha proporcionat la riquesa de l’aigua, però també l’ha devastada amb la força de les seues crescudes. Alzira i el Xúquer formen un binomi indestriable, en què la seua població ha forjat una cultura complexa, secular, profunda, amb un fort caràcter identitari.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’extensa planúria que s’estén cap al sud des de la ciutat de València inspira el sentit de llibertat visual de qui hi transita. El viatger gaudeix de la màgia de no trobar-hi obstacles geogràfics que n’aturen la mirada. Això és cert fins als contraforts de les serres de Corbera, de la Murta i de les Agulles. Aquestes muntanyes rescaten el visitant de la monotonia d’un paisatge tan encantador com previsible. Als seus peus, Alzira.

El seu terme municipal sintetitza els contrastos entre la plana fèrtil del riu Xúquer i l’escenari muntanyós. La serra de la Murta i la de les Agulles dibuixen dues espines paral·leles orientades de nord-oest a sud-est. La tercera formació, al nord, que entronca amb la serra de la Murta és la de Corbera, posseïdora d’un dels molts Cavalls Bernats que s’eleven arreu de les muntanyes del país.  

Entre la de la Murta i la de Corbera, una vall de proporcions minúscules ascendeix progressivament. L’espai traspua sentiment de retir, d’intimitat, de quietud. És la vall de la Murta, al capdamunt de la qual perviu el monestir del mateix nom. Entre horts de tarongers i oliveres residuals, el camí que hi remunta és estret, asfaltat, sense gaires giragonses. Una gran zona d’aparcament fa les funcions de preludi de l’esmentat monestir i de l’entorn que l’envolta, declarat Paratge Natural. Des d’aquest punt, un quart d’hora de passeig per una còmoda pista de terra ens separa del monestir.

Sant Maria de la Murta va pertànyer a l’orde des Jerònims, els quals amb la concessió de la butlla papal emesa per Gregori XI van fundar el conjunt religiós durant la segona meitat del segle XIV. Tot i això, les obres no s’iniciarien fins al 1410, any en què, sembla, rebé a més la visita de sant Vicent Ferrer.

El ritme de creixement del complex monàstic el condicionaren les donacions efectuades pels seus protectors, entre els quals destaca la nissaga dels Vic, llinatge d’ambaixadors i d’alts càrrecs dins la jerarquia eclesiàstica. D’aquesta manera, al segle XVII Santa Maria de la Murta ja havia esdevingut un centre religiós i cultural de primer ordre i havia rebut fins i tot la visita de Felip II, que facilità la construcció del pont d’entrada que porta el seu nom.

Els jerònims acumularen un patrimoni artístic amb un planter de signatures gens menyspreable, entre les quals El Greco, Joan de Joanes, Ribalta, Dürer o Bassano

La decadència de la comunitat monacal i la desamortització de Mendizábal al segle XIX van desfer definitivament aquest paradís a mida entre muntanyes, que passà a mans privades fins que el 1989 fou adquirit pel consistori alzirenc. Des del 2002, el monestir, la seua singular torre dels Coloms d’aspecte marcadament militar i les dues basses rectangulars que recullen l’aigua de la font de la Murta són Bé d’Interès Cultural.

 

I ara, Alzira

Desfem, però el camí; Alzira ens espera. I ja que ens trobem en matèria espiritual, el fervor religiós local hi ha propiciat l’assentament de comunitats religioses: a banda de la Murta, la ciutat compta amb el Monestir de Santa Llúcia, conegut també com el convent de les Llúcies, del segle XVI i regit per l’orde de Sant Agustí; el dels Caputxins, reduït en l’actualitat a l’església parroquial de l’Encarnació; el dels Trinitaris i el desaparegut de Santa Maria de Montpeller, que na Violant d’Hongria fundà al segle XIII en honor a la mare de Jaume I.

Destaca, per sobre d’aquests, el Santuari de la Mare de Déu del Lluch, rotund, ubicat al capdamunt de la muntanyeta de Sant Salvador. El promontori, de modesta alçària, vigila el poble des de prop. La figura mariana, patrona d’Alzira, manté correspondència amb l’homònima mallorquina, ja que s’ha dit que fou portada per població insular durant la repoblació d’aquestes terres després de l’expulsió dels moriscos el 1609 i des del 1699 presideix el promontori. Cada any per setembre se celebra “la baixà”, una mudança temporal de la Verge al nucli urbà, on roman durant uns dies abans de tornar a la seua residència habitual. 

Santuari de la Mare de Déu de Lluch. Un autèntic centre de pelegrinatge dels pobles de la Ribera

Junt amb la imatge divina, la taronja és l’altre gran afer compartit entre alzirencs i mallorquins, concretament amb els de la vall de Sóller. Francesc Arbona avui és nom de carrer a la capital de la Ribera Alta; passa desapercebut el seu retrat en relleu ornamentat amb el preuat cítric i ubicat al cap de la via que ens ocupa. Però Arbona, com Francesc Roig, Vicens Giner, Josep Magraner, Josep Català Broseta i tants d’altres tingueren un paper cabdal en el negoci de l’exportació de la taronja en instal·lar-hi els seus magatzems i transformar Alzira, Carcaixent, la Pobla Llarga o Manuel en un veritable hub d’eixida del cítric. 

 

La nineta dels seus ulls

Retrocedim, però, als temps de la reconquesta. Alzira va ocupar un lloc preferent en la vida de Jaume I. El rei, cal dir-ho i d’això presumeixen els alzirencs, tenia una debilitat especial per aquesta població, que se li rendí el 30 de desembre del 1242. A ella atorgà nombrosos privilegis, fins i tot la categoria de Vila Reial. A més, el 1249 li concedí un terme general que confrontava amb els de València i de Xàtiva, i que comprenia tota la Ribera, des de Sumacàrcer fins a Cullera. Hi residí nombroses temporades a l’anomenada Casa de l’Olivera, ubicada enfront del convent de Santa Llúcia i en la qual abdicà en favor dels seus fills el 1276. A Pere III el Gran llegà els regnes d’Aragó i València, i a Jaume II, el Regne de Mallorca

Jaume I trobà la mort, també a Alzira, si fem cas de la Crònica de Ramon Muntaner, o en el trànsit cap a València, segons altres veus. En qualsevol cas, va ser amortallat amb l’hàbit del Cister, orde a la qual pertanyia sant Bernat, patró de la vila, per ser enterrat definitivament al monestir de Santa Maria de Poblet

Sant Bernat i les seues germanes Gràcia i Maria, els quals a Alzira se’ls coneix com els Sants Patrons o, amb una certa familiaritat, com a sant Bernat i les Germanetes, foren fills de l’emir Al-Mansur de la taifa de Carlet, junt amb un quart germà, el primogènit. El futur patró alzirenc va fer estada al recentment fundat monestir de Santa Maria de Poblet, s’hi convertí al cristianisme i va ser batejat com Bernat. Arribà a casa disposat a evangelitzar la família. Les germanes Zaida i Zoraida es transmutaren en Maria i Gràcia, mentre que el seu germà gran manà perseguir-los i executar-los. Bernat, Gràcia i Maria trobaren la mort el 21 d’agost del 1181 en un indret pròxim a Alzira. En el mateix lloc del martiri s’erigeix la Pileta del Martiri, senzilla, sense pretensions, emparada avui per una poderosa subestació elèctrica. 

El monarca llegà a la comarca l’obra cabdal que havia d’assegurar la subsistència de l’economia local, incrementar-ne el rendiment i atreure nous pobladors. L’anomenada Séquia Reial del Xúquer és, amb tota probabilitat, el projecte d’enginyeria hidràulica més ambiciós i intel·ligent de què haja gaudit la Ribera. Aprofitant la tradició musulmana de la cultura del regadiu, Jaume I va bastir una estratègia de vertebració territorial basada en el reg.

El Xúquer ha forjat la identitat d’Alzira. La ciutat tem el riu tant com se l’estima.

La canalització, batejada originalment com a Séquia Nova d’Alzira, apareix documentada ja l’any 1258 i es resumeix en les següents dades: des de l’assut d’Antella fins a la desembocadura a l’Albufera, rega 22.000 hectàrees de terres de cultiu de vint municipis diferents, i dona servei a vora 25.000 usuaris, que prenen l’aigua d’una xarxa de canals i ramals que totalitza 2.842 quilòmetres de longitud. També comptà amb les Ordenances del 1350, el primer reglament de la Séquia Reial, que atorgaren competències executives a les assemblees de regants. La figura del sequier reial, principal responsable de la gestió i la impartició de justícia interna, havia de ser designat pel Consell d’Alzira

El reg transformà el paisatge agrícola i propicià un canvi de conreus. Les diferents varietats de blat convisqueren a partir del segle XIV amb el lucratiu negoci de la seda. L’alternança es mantingué fins ben entrat el segle XVIII, quan la decadència del preuat teixit incità a la introducció l’arròs i posteriorment, ja al segle XX, a la del monocultiu del taronger, del qual la conurbació Alzira-Carcaixent té el lideratge al país. 

No obstant, les aigües lliures del riu Xúquer, les que s’han escapat històricament de la canalització, mantenen el seu caràcter salvatge i periòdicament devastador. Les riuades han esdevingut element identitari, indestriables del caràcter intrínsec del territori i de la ciutat mateixa. Són destacables les del 1320 i del 1473, i les del 1779 i del 1864. Res comparat, però, amb la del 20 d’octubre del 1982, la coneguda “pantanà”, quan rebentà la presa de Tous i anegà totalment la terra baixa del Xúquer, fet que provocà la mort de quaranta persones i deixà sense llar més de 300.000 famílies.

Alzira, l’illa. En un pronunciat meandre del Xúquer cresqué Alzira, amb un ADN gairebé insular.

 

Una illa, un riu

Per a bé o per a mal, a Alzira se l’ha d’acceptar estretament lligada al seu riu. Així ho expressa el topònim àrab Al-Yazirat Suquar (‘una illa del Xúquer’). Els casalicis que presidien l’antic pont de Sant Bernat d’entrada a la població i que fou enderrocat el 1967, reben des de llavors el visitant que arriba al centre històric, la Vila, per l’avinguda dels Sants Patrons. Sota l’asfalt d’aquesta artèria d’alta afluència fins fa mig segle fluïa el curs original del riu abans de ser desviat.

Casalicis. Els casalicis que allotgen els Sants Patrons reben el visitant que arriba a la Vila, el centre històric.

La Vila va ser declarada Bé d’Interès Cultural i les seues dimensions permeten passejar-hi còmodament. Abans d’arribar a la Casa Consistorial —un dels elements més significatius d’Alzira— alceu la mirada quan travesseu la plaça de la Constitució: un bon grapat de residències modernistes no deixen cap mena de dubte de la puixança comercial d’Alzira, com tampoc la portada barroca de l’església arxiprestal de Santa Caterina Màrtir, que va ser bastida sobre el solar d’una antiga mesquita.

Església arxiprestal de Santa Caterina. Amb la portada barroca, el temple fou bastit sobre el solar d’una antiga mesquita.

Recorreu el carrer Sant Roc, l’eix vertebrador del barri antic, i arribareu en pocs minuts a la plaça Carbó. La presideix l’edifici de l’Ajuntament. Es tracta d’una construcció quadrangular, sòlida, indubtable, que manté l’ordre proclamat per l’estil renaixentista. La façana mostra un equilibri clàssic, relaxant, previsible, gairebé matemàtic. Al mateix carrer Sant Roc, concretament al número 16, hi trobareu la Casa de l’Empenyorament, els espais de la qual els ocupa ara el Museu Municipal d’Alzira (MUMA). La visita és de caràcter obligat, si voleu aprofundir en la història local.

L’ajuntament, d’estil renaixentista, sobri, contrasta amb les residències modernistes de la plaça de la Constitució.
Casa modernista

El de Sant Roc entronca amb el carrer de Santa Llúcia i més endavant amb el carrer Major de Santa Maria, i travessa així la ciutat històrica de cap a cap. Us eixirà al pas el Monestir de Santa Llúcia, d’estil renaixentista i amb escut heràldic de la ciutat. L’edifici acollí un hospital i un convent femení de l’orde de Sant Agustí. Gairebé davant per davant, la Casa de l’Olivera és la casa reial on romangué i abdicà Jaume I. Avui en estat ruïnós, deixa veure al seu darrere la muralla que cloïa la ciutat. 

Muralla i Casa de l’Olivera. Una al costat de l’altra, confirmen la transcendència d’Alzira durant l’Edat Mitjana. La Casa de l’Olivera fou residència de Jaume I.

Si voleu recórrer la fortificació, el més indicat és situar-se extramurs, a l’avinguda Lluís Suñer. D’origen àrab, data del segle XII, tot i que sembla que l’origen podria remuntar-se al segle IX. La construcció, que consta de merlets i torres, és la que va sobreviure a l’enderrocament a finals del segle XIX, el qual permeté l’ampliació de la ciutat. La seua rehabilitació fa que avui dia puguem copsar les dimensions espacials d’aquesta estructura defensiva.

No us acomiadeu d’Alzira sense visitar un parell de punts fonamentals: el magatzem dels germans Peris Puig, conegut com la Cotonera. D’estil modernista i construït l’any 1912, està situat al carrer Guadassuar, 2, al raval de l’estació ferroviària. És grandiós, estilitzat; en una de les entrades de l’edifici, que va fer funcions de magatzem de taronja i més tard de fàbrica de cotó, es publicita la garantia contrastada del seu producte, “Proveedores de la Real Casa”.

La cotonera. El modernisme local filtrà en els ornaments la seua realitat: la prosperitat econòmica de l’exportació de taronges.

I finalment, el Monestir de la Mare de Déu del Lluch. La imatge mariana va arribar l’agost del 1699 a la muntanyeta de Sant Salvador, on rivalitzà amb la figura santa homònima que des de temps de Jaume I disposava d’un ermitori. La devoció patí un transvasament cap a la imatge de la Verge. Els pelegrinatges s’incrementaren en nombre i en volum d’assistència fins que el 1891 assoliren les 15.000 ànimes.

Durant la Guerra Civil, la imatge de la verge va ser destruïda i l’ermitori, emprat com a polvorí. Sota la dictadura franquista, es promogué la restauració del conjunt, que mostra un estil neoromànic, de sobrietat exterior i amb una estil ornamental barroc als seus espais interiors. El santuari presideix avui Alzira, catalitza i centralitza el fervor local. Com a mostra, atanseu-vos-hi en ocasió de l’ofrena de flors i fruits el tercer diumenge del mes de maig.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.