“Quan Josep Fontana tenia set anys, el seu pare li va regalar cinc llibres i li va dir que «l’important en aquesta vida és fer una bona biblioteca». Posteriorment Fontana explicaria rient que, si a algú havia cregut cas en aquesta vida, era al seu pare. «He multiplicat per 10.000 cada llibre que em va regalar». 50.000 llibres! Una biblioteca esplèndida que abans de morir va donar a una universitat pública, la Pompeu Fabra”.
L’anècdota l’explica Andreu Mayayo, historiador i militant del PSUC (i després d’Iniciativa), com Josep Fontana, per explicar les dimensions de la saviesa de l’historiador recentment desaparegut.
Anna Sallés, historiadora i amiga de Fontana des dels anys seixanta, creu que aquesta avidesa lectora de Fontana era la clau del seu èxit com a historiador: “Tenia un coneixement enciclopèdic. Era un home d’interessos i coneixement molt diversos i, per tant, no era el típic historiador que es tanca en un subcamp d’investigació. Com que era un lector voraç, que llegia història però també literatura, era capaç de donar una visió molt global. Era un savi, molt obert a diverses lectures. És un dels grans intel·lectuals de Catalunya, tot i que això no li agradava. «Jo no soc un intel·lectual. Jo sóc un historiador», deia”.
Fontana va ser un intel·lectual ben allunyat de la imatge de distanciament i egocentrisme prototípica dels intel·lectuals. Sallés recorda que la seva lectura de cada dia, al tren que el portava a la Universitat Autònoma de Barcelona, era Mundo Deportivo. Fontana era molt aficionat al futbol i soci fidel del FC Barcelona. De tant en tant, Fontana se sumava a les reunions improvisades que se celebraven al pis d’Anna Sallés i Manuel Vázquez Montalbán —molt a prop del Camp Nou— després dels partits del Barça. “Hi venien el Borja de Riquer, el Josep Termes i molts altres”, recorda Sallés. “Quan s’hi afegia Fontana, demostrava un seu sentit de l’humor molt fi”.
La formació d’un savi
Josep Fontana va nàixer en una família que combinava comerç i cultura. El seu pare va fundar la Llibreria Fontana del carrer Boters de Barcelona. “El seu pare tenia una biblioteca de vell i per això ell havia estat sempre en contacte amb molts de llibres. Això el va ajudar molt perquè ja coneixia molts llibres d’història, del Ferran Soldevila. I per això ell deia que un dels seus mestres va ser Ferran Soldevila, a part de Jaume Vicens Vives o Pierre Vilar, que ho havien estat directament”.
Anna Sallés va entrar a la Facultat d’Història de la Universitat de Barcelona (UB) el curs 1957-58. “En aquell temps ja es parlava dels tres grans deixebles del Vicens Vives, que eren el Jordi Nadal, el Josep Fontana i l’Emili Giralt. Sempre aspiràvem, enmig d’aquella universitat tan mediocre, que algun dia ens poguessin fer una classe. Jo vaig poder gaudir d’algunes classes del professor Emili Giralt, però al Fontana el vaig conèixer més tard. Diria que el curs següent, el 1958-59. Sabíem que era una persona lligada al PSUC i jo també em vaig incorporar al PSUC”. Però no vam coincidir. “Jo estava a la cèl·lula de la Facultat de Lletres”, recorda Sallés. “Ell devia estar al Comitè Universitari, on hi havia també el Jordi Solé Tura i altres —encara que tot això s’ha sabut després; en aquell moment no ho sabíem”, puntualitza.
Posteriorment, Sallés coneixeria Josep Fontana en diversos seminaris de la facultat però les seves vides no es tornarien a creuar fins que la universitat els va fer fora a tots dos. Josep Fontana va ser expulsat pel rector García Valdecasas i va passar dos anys a Anglaterra. Anna Sallés i Manuel Vázquez Montalbán van ser detinguts per una vaga en suport dels miners asturians. Sallés i Fontana es retrobarien a l’editorial Planeta, a la “redacció” de l’Enciclopèdia Larousse. Eren finals dels anys seixanta. “Jo vaig entrar a treballar a la redacció de l’Enciclopèdia Larousse, a la secció d’història, que la portava el Fontana amb en Pep Termes. Allà es feia la traducció a l’espanyol dels articles de la Larousse i s’hi incorporaven temes i termes històrics espanyols. Allà vam aprendre molta història i en Fontana hi exercia el seu control, de manera discreta, però ferma. No se li escapava mai cap pífia. Aquella redacció de la Larousse era un cau de gent d’esquerres, que hi havien arribat rebotats d’un lloc o un altre”.
Josep Fontana i Josep Termes també obririen les portes de la Universitat Autònoma (UAB) a Anna Sallés. Fontana havia passat per la Universitat de València, on havia estat catedràtic d’Història Contemporània, i havia tornat a Barcelona, a ocupar un lloc a la UAB.
“Allà —recorda Sallés— vam compartir despatx molt temps. Ell podia tenir un despatx individual però era una persona suficientment modesta per no reivindicar-lo. Aquella etapa va ser fantàstica perquè Fontana t’ajudava en tot el que podia: si havies de preparar una matèria o una assignatura, qualsevol cosa”.
L’obra
Fontana va publicar el 1971 La quiebra de la monarquia absoluta, un llibre que va ser lectura obligada i obligatòria per a les següents generacions d’historiadors. I la primera pedra d’una obra de dimensions colossals i ambició inèdita.
Xavier Domènech, historiador i cap de files de Catalunya en Comú-Podem, lector de Fontana des d’adolescent i company seu de faristol en algun míting polític, creu que Fontana “és, per mi i per molta gent, l’historiador més important del segle XX i començament del XXI a Catalunya i a Espanya” i el que ha aconseguit “el més gran reconeixement a tot Europa”.
Andreu Mayayo, historiador i també polític del PSUC i d’Iniciativa, assegura, sens dubte, que “Fontana és l’historiador més llegit en llengua castellana”. Mayayo creu que aquest fet “s’oblida molt aquí perquè no es coneix bé la seva projecció i ressò a l’Amèrica Llatina, però, sobretot amb els seus llibres d’historiografia, ha tingut molt seguiment a Amèrica”. Mayayo destaca també que la seva “dimensió a escala hispànica” és enorme si es té en compte que és el codirector, amb Ramón Villares, dels tretze volums de la Historia de España que publicà l’editorial Marcial Pons.
Igualment Domènech recorda que Fontana “va tocar tantes tecles que és difícil enumerar-les” però en destaca tres: “Des de la seva interpretació del pas de l’antic règim a l’estat liberal i del feudalisme al capitalisme”, cicle que s’inicia amb La quiebra de la monarquía absoluta. “Una segona línia, també molt important —destaca Domènech—, és la de la historiografia”, iniciada amb Historia: análisis del pasado y proyecto social (Crítica, 1982), que demostrava “un coneixement profundíssim de tot el que s’estava publicant arreu el món” i culmina el 2000 amb La història dels homes, “una proposta original sobre les tendències mundials —ni europees ni occidentals, sinó mundials— en historiografia”.
I una tercera línia, segons Domènech, va ser “la dels últims anys, que suposa un esforç gegantí sobre la història del segle XX” i que inclou tres títols: Por el bien del imperio; El futuro es un país extraño i El siglo de la revolución.
Però Fontana encara ha de portar títols a les llibreries. Tres i Quatre està preparant, a cura d’Antoni Furió, una selecció de textos de l’historiador pactada amb ell. I Joaquim Albareda va anunciar, en el funeral de Fontana, que l’historiador havia deixat una obra sobre les transformacions a Europa el segle XVIII i les revolucions liberals del segle XIX —de la primera línia de treball assenyalada per Domènech.
Història ben escrita
Andreu Mayayo destaca un fet més que rellevant per entendre la influència de Fontana més enllà del món acadèmic: “Cap a mitjans dels seixanta, Fontana arriba com a lector a Liverpool i entra dins del món anglosaxó tant en l’àmbit lingüístic com historiogràfic. Això serà molt important perquè aleshores la gran influència sobre el món cultural espanyol venia de França. La gent sabia francès, llegia francès i la influència principal era de la historiografia francesa”.
Per contra, Fontana introduirà aspectes interesantíssims de la historiografia anglosaxona: “Que hi comenci a haver persones com el Josep Fontana, que entren en el món anglosaxó en l’àmbit lingüístic però també a l’historiogràfic, és el que farà que Fontana ens obri tota una finestra, historiogràficament parlant. Per exemple, de Fontana no només se valorarà la seva rigorositat sinó també la seva narrativa, les seves formes explicatives, i això és més influència anglosaxona que francesa. Els francesos són molt acadèmics però els anglosaxons fan més divulgació. Per tant, Fontana ens ensenyarà a escriure història d’una altra manera”.
Aquest estil el farà també més accessible fora del món acadèmic a pesar de certes reticències en l’àmbit acadèmic. “Aquí —diu Mayayo— hi havia molta por, per part de l’acadèmia espanyola formada segons la tradició francesa, de no caure en la ficció. Hi havia por de no caure en la història romàntica”.
Un altre vessant de Fontana, gràcies també a la seva formació anglosaxona, va ser a través de l’edició, juntament amb Gonzalo Pontón, de llibres de la historiografia britànica: “Com a editor, Fontana ens introdueix tot el marxisme britànic. En els anys setanta i vuitanta, a través de les editorials en què Fontana té influència perquè es tradueixi una cosa o una altra (Ariel, Crítica...) ens tradueixen gent que nosaltres pensàvem que eren el rovell de l’ou de la historiografia britànica però eren els historiadors marxistes (E. P. Thompson, Eric Hobsbawn, etcètera), molt diferent de la historiografia marxista francesa, que era estructuralista. I molta gent arribarà a Gramsci a través de la historiografia britànica traduïda per aquelles editorials”.
Al llarg de la seva vida Fontana va ser sempre “un home d’esquerres i catalanista de pedra picada”, segons Mayayo. Aquest historiador vol destruir així dos mites sobre Fontana. El primer, que Fontana deixés l’activisme quan va deixar la seva militància al PSUC el 1980, després de 23 anys al partit: “Aquell any deixarà la militància però continuarà manifestant-se públicament com un home d’esquerres, vinculat bàsicament al PSUC i Iniciativa per Catalunya —amb els quals sempre va signar els manifestos de suport electoral fins al 2012. Cal dir-ho perquè de vegades hi ha gent que diu que el 1980 va deixar de militar i se’n va desvincular. No. Ell continua com a simpatitzant, i crític com sempre, però donant suport al partit i també a CCOO”.
La segona és la seva idea sobre l’independentisme:
“En el llibre del 2014 (La formació d’una identitat. Una història de Catalunya) ja va deixar clar què pensava: que Catalunya òbviament és una nació i que té dret a l’autodeterminació però que això no pot amagar que la nació no pot ocultar la classe —que en tot cas han d’anar juntes”. Fontana no va acceptar anar a les llistes de Junts pel Sí ni li agradava que l’independentisme de dretes se’l volgués apropiar. “Per això —argumenta Mayayo—, el 2015 va acceptar una cosa que no havia acceptat mai, que era anar a les llistes electorals, en aquell cas a les municipals de la ciutat de Barcelona per Barcelona en Comú. I va creure que havia de fer el pas i mullar-se per deixar clar quin era el seu compromís polític”.
Un home compromès i una “biblioteca ambulant”, diu Mayayo. “Una biblioteca com a lector, perquè, a més, era dels que llegia els llibres. En segon lloc com a escriptor. I en tercer lloc com a editor i prologuista. Era una biblioteca ambulant i això és herència del seu pare i d’una generació que considerava que la cultura escrita és essencial en la conversa acadèmica i pública”.