Va ser alumne de Josep Fontana?
No el vaig tenir mai de professor perquè ell estava a l’Autònoma i jo estudiava a la UB. Vaig tenir professors com Emili Giralt o Manel Riu, que també eren d’aquella generació d’historiadors molt vinculada a Jaume Vicens Vives i a Pierre Vilar, a allò que havia estat l’antecedent de la innovació historiogràfica a Catalunya en la segona meitat del segle XX. En Josep Fontana potser era el darrer d’aquella generació.
Quina va ser la importància de Vicens Vives i Pierre Vilar en aquesta escola d’historiadors que encapçalava Josep Fontana?
Són els que van trencar d’alguna manera amb el positivisme historiogràfic. Pierre Vilar hi va afegir un element important, que era el marxisme. Ell va ser l’historiador marxista per excel·lència. El seu Catalunya dins l’Espanya Moderna, en quatre volums, segueix sent un dels pilars historiogràfics més importants que s’han escrit mai sobre Catalunya. No era el cas de Vicens Vives. No se’l pot considerar marxista. Però sí que se’l pot considerar un hereu de l’Escola dels Annals francesa, que també intentava trencar amb el convencionalisme històric segons el qual la història era només política i els esdeveniments polítics. Per això de vegades llegeixes coses seves i sí que hi veus un cert to marxista.
Per la importància que donen a l’economia?
Exacte. L’economia té un paper cabdal en la història dels països i condiciona la vida política i una mica tot. El cas del Josep Fontana és diferent. En l’entrevista que li vaig fer per a EL TEMPS explicava que de seguida es va decantar cap al marxisme. Ell tenia molt clar quina era la interpretació que se li havia de donar a la història i ho va fer sense amagar-se’n gens. Va ser molt contundent en la defensa que la història: o s’hi donava una interpretació marxista, o no tenia sentit. I tota la seva producció des dels llibres més antics fins als més recents, com Por el bien del Imperio o El siglo de la revolución és marxisme pur i dur.
Aquesta adscripció tan clara al marxisme l’ha perjudicat en termes de reconeixement?
Segurament. Sí que ha tingut algun problema de reconeixement, sobretot en el món més acadèmic i academicista. Potser no tan socialment, perquè va rebre la Creu de Sant Jordi, la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Barcelona... però, en canvi, des del món universitari més academicista sí que ha hagut una certa distància. I, sobretot a l’Autònoma de Barcelona, penso que han estat molt injustos amb ell.
Per què finalment no el van nomenar doctor Honoris Causa?
Sí. Sí que potser en algun moment se l’ha pogut considerar molt intransigent. Però per altres això s’ha considerat coherència. De coherent, indubtablement ho ha estat molt.
És evident la seva importància com a historiador des de la seva primera obra, La quiebra de la monarquía absoluta, del 1971?
La quiebra de la monarquia absoluta és un clàssic, un d’aquells llibres que, per entendre una mica els canvis que tenen lloc a l’Espanya i la Catalunya del segle XIX és inevitable. S’ha de llegir. En alguns aspectes s’ha superat, com li passa a tots els llibres al cap del temps. Hi ha noves recerques i noves interpretacions. Però en aquest cas va ser molt llegit. De la meva generació el va llegir tothom. Era un llibre que s’havia de llegir per entendre l’època contemporània.
Què el feia tan bon historiador?
El rigor, sens dubte, en primer lloc. Aquell primer llibre ja era d’un rigor històric indubtable. Una cosa que cal destacar de Fontana és que tot el que diu i escriu està molt ben fomentat, tant pel que fa a la documentació primària com a la bibliografia. Coneixia tota la historiografia dels temes que treballava. Quan treballava un tema, el primer que feia —com s’ha de fer— és llegir tot el que s’ha publicat. Això li dona un rigor històric indubtable. Quan ja havia sustentat metodològicament el que deia, un cop fet això, interpretava la història. La interpretava amb rigor però també amb llibertat interpretativa. La història no és objectiva. Josep Fontana interpretava qualsevol fenomen històric i la interpretació sempre era molt seva. Aquests són elements importants per entendre la seva historiografia. Els últims llibres, tant Por el bien del imperio com El siglo de la revolución, m’han semblat llibres extraordinàriament ben treballats. També et diria que contenen interpretacions que no comparteixo, però això és normal.
El lector també és intel·ligent i llegirà críticament allò que és clarament interpretació.
Evidentment. I en història els fets són els que són; els fets són molt tossuts i existeixen al marge del que pugui pensar un historiador o qualsevol persona. Una altra cosa és com interpretes aquests fets. I la interpretació sí que és totalment lliure i depèn de com pensis i de la ideologia de què parteixes. I ell mai mai havia amagat la seva ideologia. Això és una virtut.
La transparència sempre és més honesta?
Totalment. De vegades hi ha historiadors que van d’objectius, d’objectivistes, però el que estan fent és amagar la ideologia.
Està en crisi la lectura marxista de la història?
Ens trobem en un moment que el marxisme sembla estar en crisi. Però jo, i en això, coincidiria amb Fontana, no ho crec. Sempre parlant historiogràficament, el marxisme va fer unes aportacions que segueixen molt vigents. Pot passar que els excessos siguin negatius.
Quines són aquestes aportacions del marxisme que continuen vigents?
D’entrada, el materialisme històric introdueix uns elements molt importants de cara a donar una interpretació global de la societat en moviment en el seu conjunt. El materialisme històric dona prioritat a l’economia, però no només a l’economia. A diferència de moltes interpretacions històriques, el materialisme intenta donar una visió global que analitza la política, l’economia, la societat, la cultura, etcètera, etcètera, perquè es pugui entendre l’evolució d’una determinada societat. I, sobretot, fa una gran aportació en donar el protagonisme a les masses, a la gent del carrer, a la gent normal.
El 2013 el va entrevistar a EL TEMPS amb motiu de la publicació de Por el bien del imperio, una història universal des del 1945, i El futuro es un país extraño, en què analitzava l’última crisi econòmica i les perspectives de futur. Totes dues, sobretot la primera, és un repte de dimensions considerables. Molt ambiciós.
Sí, Por el bien del imperio és una història mundial des de la segona Guerra Mundial fins a començament del segle XXI i vol donar una imatge global sobre la qual jo, en alguns aspectes, discrepo. Perquè, de vegades, tens la impressió que és una història de bons i de dolents en un moment en què potser els bons no eren tan bons ni els dolents tan dolents. Però aquí sí que hi intervé el seu vessant ideològic.
Un altre dels últims llibres de Josep Fontana va ser La formació d’una identitat. Una història de Catalunya (Eumo, 2014) que intenta explicar aquesta tenacitat del catalanisme al llarg dels últims segles.
Darrerament en Josep Fontana —segurament influenciat per l’evolució de Catalunya en els últims anys— era dels que pensava que un país té una identitat determinada que s’ha anat construint a través de la història i, en definitiva, aquesta identitat ha de ser la que determini el futur. Per això, en un moment que, des de l’Estat, s’ha estat incapaç de donar solucions a problemes concretes d’un país amb una identitat és quan s’acaba plantejant fins i tot la ruptura. En aquesta entrevista que li vaig fer a Josep Fontana el 2013, ho deia amb altres paraules: la gent sembla que tendeix cap a l’independentisme per pur cabreig. Ell no ho deia així, però sí que veia l’enorme descontentament sobre l’actitud que està adoptant l’Estat. Des de l’òptica marxista, el recurs és aplicar allò que Marx deia però que va fonamentar Lenin, del dret a l’autodeterminació. La lliure decisió dels pobles ha de decidir el seu futur. Un futur en el qual la història és molt important: per entendre el present i per justificar el que pot passar. Això és el que va posar de manifest Josep Fontana.