-Com es va convertir en activista digital?
-Començo l’any 2012 escrivint al fòrum digital Forocoches fent humor negre. Vaig aconseguir molts seguidors, tot reaccionant a l’actualitat d’aquell moment sense embuts i amb enginy. Com que tot just en aquell moment començaven les grans manifestacions independentistes, vaig aprofitar-ho per sumar-m’hi i dir la meva. Poc a poc vaig anar aconseguint més i més adeptes. La major part d’aquesta gent s’interessava molt per la política i els que tan sols buscaven acudits van anar marxant.. No comptava que el boom de la política podria donar-me més ressò que l’humor.
-Quina és exactament la seva tasca?
-Intento no fer de periodista. Hi ha influencers que miren de fer-ne, cosa que no els pertoca. El que un influencer ha de fer és aprendre i fer col·laboracions. L’objectiu és el de fer veure al periodista que et mous i ets curiós, si ho fas, et comparteixen material perquè en facis difusió i t’expliquen coses interessants.
-Com s’adona que és influent a la xarxa?
- Me n’adono en el moment que vaig a les manifestacions i m’aturen per dir-me que el que escric a Twitter és el que ells també pensen. D’alguna manera hi ha gent que se sent identificada amb mi.
- Avui en dia hi ha molta gent que vol ser influencer, i fins i tot s’imparteixen estudis a la Universidad Complutense de Madrid sobre el tema. Per vostè, quina és la clau de l’èxit?
-No tinc cap personatge fictici a la xarxa, em mostro tal com sóc. Des de l’adolescència sempre he cridat l’atenció, i això a Twitter és multiplica per mil. És la meva forma de ser, descarat, fet que ha estat una de les claus de l’èxit. D’altra banda, quan la cago, ho faig fins al fons i sovint això ha estat molt contraproduent.
-No segueix cap línia de partit?
-No, jo em marco el meu camí. Precisament, molt bona part dels meus esforços els dedico a rebaixar tensions entre els tres principals partits independentistes.
-Aquestes tensions han augmentat amb el debat de les llistes unitàries de cara les eleccions municipals del maig de l’any que ve. Com ho veu?
-No caldrien primàries si tots fóssim honestos i pactéssim per avançar junts cap a la República. Treballar junts, amb punts en comú, per avançar plegats. Ara mateix no ho veig possible perquè tenim partits amb velles estructures i equips poc renovats. El que vol la gent és entesa i una voluntat ferma per materialitzar l1-O. Hi hagi llista unitària o no, cosa que a dia d’avui sembla impossible, el més important és que els republicans ens mantinguem units i no caiguem en picabaralles absurdes.
-Ha patit censura o repressió a la xarxa?
-He patit campanyes contra mi per dir el que penso, i com que el que penso és totalment contrari als interessos de l’Estat, em toca rebre. Campanyes de difusió orquestrades per partits polítics. Amb diners es pot fer tot, actualment, la inversió és a la xarxa. Hi ha partits que no juguen net i voldrien controlar-la per tal que només es pogués parlar del que a ells els interessa. Operacions de difamació fetes per PP i C’s. No sé com ho paguen, però el que és segur és que tenen treballadors a sou encarregats de calumniar a la xarxa.
-La seva vida quotidiana s’ha vist afectada per la seva activitat al món digital?
-Sí. Estic amenaçat per gairebé tots els feixistes de Catalunya i sé que un dia o altre, si m’enganxen, em trencaran la cara. Democracia Nacional, Brigadas Blanquiazules... Evito anar de nit a certs llocs, anar sol a certes hores... La meva vida es modifica totalment.
-Mirem enrere, recordem. L’1-O no s’ha materialitzat i Catalunya no ha aconseguit assolir la plena sobirania. A banda d’això, l’1-O per vostè què va significar?
-Jo em trobava al casal d’avis de Sant Joan Despí, quan, de sobte, va entrar un company de l’ESO (profundament espanyolista), amb la seva àvia. Me’l vaig mirar i em vaig estranyar de veure’l. Vaig preguntar-li com és que s’havia decidit a votar i ell em va respondre: “Estos imbéciles no van a venir desde Cádiz para pegar a mi abuela, si quiere votar lo hará y yo también”. Quan es dirigia a votar que NO amb la seva àvia la gent l’aplaudia i ho celebrava plegada, tot fent caliu en front de les amenaces armades de l’Estat. Aquell dia vam fer més barri que en els vint anys que porto allà. Crec que aquesta és la vertadera victòria de l’1-O, el poder popular i l’organització veïnal, sens dubte. Per mi va significar això.
-Els dies de setembre i octubre seran recordats per la organització i la sortida massiva de la gent al carrer. Ara sembla que s’h deixat una mica de banda l’esperit de l’1-O...
-Hem de tenir com a referent el 3-O. Perquè vam ser disciplinats i vam aconseguir tallar les vies de l’Estació de Sants i les principals carreteres de Catalunya. Trobo que, sovint, ens falta coordinació i organització per maximitzar l’impacte de les nostres actuacions. Arran d’aquest moviment associatiu, d’objectiu comú, van néixer els CDR. Quelcom, imprescindible i que hem de potenciar.
-Vol dir que s’ha oblidat una mica el fet de sortir al carrer?
-Molt, jo trobo a faltar més CDR’s com el de Nou Barris. És un CDR que cada dia anuncia tres desnonaments que aniran a frenar. Actuen de la mà de la PAH i d’altres organitzacions. I és que, cal demostrar a la ciutadania que la causa de la independència va de drets civils, per la qual cosa, cal focalitzar les accions d’una altra manera. És cert que posar llaços, creus, pancartes... manté la gent activa i cohesionada però ara ens cal un altre tipus d’activisme. Per exemple, les 3.500 persones del sopar de Lledoners haguessin aturat tots els desnonaments de Barcelona. Evidenciar a les víctimes dels desnonaments, per exemple, que desenes de persones amb el llaç groc es trenquen la cara per elles. Enterrar la barrera del prejudici. Aquesta és el vertadera lluita. Jo faria sopars grocs i en acabar informaria la gent d’on hi ha desnonaments. Podríem anomenar-ho l’onada groga. És tan sols una idea, però hem de ser transversals, la nostra transversalitat són els drets civils. Si ens creiem la República, l’hem de guanyar i els drets de les persones són l’únic camí.