Els crítics

I per sobre de tot, llum i amistat

L’escriptor i poeta Thomas Bernhard (1931-1989) torna a ser traduït al català amb ‘El nebot de Wittgenstein’, una obra amb què l’artista austríac exhibeix novament el seu desencant característic i la seva crítica social amb històries de mort i malaltia.

  • Thomas Bernhard
    Thomas Bernhard

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’any passat l’editorial Flâneur va engegar com una fura amb La passejada, de Robert Walser, i va continuar amb aquesta valuosa traducció: un nou Thomas Bernhard en català, El nebot de Wittgenstein, que ara només es pot trobar en llibreries de vell. La traducció la signa l’escriptor Raül Garrigasait, una garantia. I més tractant-se de l’estil intricat de Bernhard. Gust per la frase llarga, de musicalitat interna, és un text en cascada que s’atura als meandres que li ve de gust, sense ni un punt ni a part en les 119 pàgines que conté. Tampoc ha de ser fàcil de traslladar a una altra llengua per la mala bava que gasta i per com s’hi combina la passió —a estones, compassió— i la mirada única, pròpia, nihilista sobre el món, la cultura i el sistema cultural, la ciutat, la malaltia, la mort, les relacions, la comèdia social...

El tronc central del llibre, publicat originalment el 1982, el forma la relació d’amistat amb Paul Wittgenstein, el nebot del filòsof Ludwig, també defenestrat per la seva família. Bernhard parla de Paul com del seu millor amic, “la més valuosa de les meves relacions amb homes” —diu—, la més sensible “de totes les persones que he conegut a la vida”. I justament perquè es tracta d’una amistat profunda, per sobre de convencions i façanismes, s’imposa dins del text una vitalitat estranya però real, impactant. S’hi escola una llum que crida molt l’atenció, malgrat el desencant i la duresa general, marca de la casa Bernhard. És una llum que sobresurt a pesar de o justament gràcies al fet que Paul i Bernhard passen pel caire de l’abisme. Els dos passen per pavellons de malalts: el primer, per malaltia mental; el segon, per pulmonar. El retrat que Bernhard fa de la seva amistat, del valor que li dona, i també de la relació amb la malaltia i la mort, com són tractats els malalts i els bojos, i com interpreta la bogeria de l’amic és una delícia: “Els metges psiquiatres són els autèntics dimonis de la nostra època”. Bufetada va, bufetada ve. 

Bernhard no té pèls a la llengua, escriu, critica i ataca sense embuts, amb un fibló esmoladíssim que no s’està d’orgues, que no en passa ni una a tota la comedieta social ni a allò ara dit políticament correcte: “Els actors vienesos confraternitzen amb el públic i hi fan causa comuna contra l’obra que representen i contra l’autor que representen”. De bracet de l’amistat amb en Paul, amb punts còmics i amb punts terribles, fa evident la mascarada i el fastigueig davant dels costums, la vida a la ciutat i al poble, el veritable sentit de les coses. En Paul és l’únic amic que li reconeix el desastre de l’estrena teatral d’una peça seva o l’únic que li fa costat en l’esperpèntica entrega d’un premi estatal en què el ministre no sap la cara que fa ni l’obra que té Bernhard. L’obra posa en marxa tot de miralls que enfoquen Paul, Bernhard i la societat vienesa. I tampoc Bernhard se salva de ser escrutat per l’autor: “Evitem les persones marcades per la mort i jo també havia cedit a aquesta baixesa”. La “història d’un morir-se” del seu amic i la devastació dels darrers temps són descrites amb una claredat brutal. El millor colofó.

El nebot de Wittgenstein
Thomas Bernhard

Editorial Flâneur 
52 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.