El comte Ponç Hug d’Empúries és un bon exemple de com un dels “amors prohibits” més escandalosos al llarg de la història, l’homosexualitat, ha estat sovint usat —i encara ara a bona part del món— com a instrument per destruir adversaris polítics. El pecat nefand, tal com se’l va batejar durant l’Edat Mitjana —expressió que va seguir en ús durant segles; fins i tot se la pot trobar encara en part de la premsa de finals del segle XIX i principis del XX—, era suficient motiu per enviar a la mort el practicant, especialment aquell qui era penetrat: se’l considerava el més retorçat dels pervertits, mereixedor de tortura i pena de mort posterior. La mera acusació de ser homosexual implicava tal rebuig social que si algú volia eliminar un contrincant li bastava fer creïble un rumor d’aquesta mena contra l’adversari.
En el cas de Ponç Hug, segons les fonts documentals que han sobreviscut, no era un simple rumor. En efecte, el comte practicava l’homosexualitat —com a “fembra” diuen els papers— i ho feu durant tant de temps i de manera tan ostensible que molta gent ho coneixia. Ara bé, com que era un senyor feudal, feia el que volia sense haver de donar comptes a ningú. Les coses canviaren quan el seu propi fill gran —per suposat tenia esposa i descendència, tal com aleshores tocava en un noble— veié perillar l’herència que son pare dilapidava, entre altres coses, fent regals al seu amant estable. A partir d’aquesta brega familiar tot es precipità i la desgràcia s’abaté sobre el comte.
Ponç Hug i Jaume II
Amb la mort de son pare, Ponç heretà el comtat d’Empúries quan tenia 13 anys. El territori feia temps que era ambicionat per part del comte rei Jaume II, dit el Just. Però els comtes d’Empúries no cediren a les pretensions del monarca. És més, Ponç fins i tot prengué part contra els interessos de Jaume a Sicília, cosa que el rei no li perdonà mai. Des d’aleshores, les topades sovintejaren. El Just intentà de totes les maneres segar el poder del seu enemic: perseguia amics de Ponç, confiscà béns de l’orde del Temple, que s’havia establert el 1217 al comtat, desautoritzà sentències del comte.. I Ponç li contestà com podia: obstaculitzant la circulació de moneda reial en els seus territoris, impulsant obres contràries als interessos de Jaume, com, per exemple, el desviament del riu Ter... En poques paraules, les relacions polítiques entre els dos personatges foren sempre dolentes o molt dolentes. L’odi era mutu i intens.
Possiblement la font de màxima tensió brotà amb la topada per mor dels templers. Com és conegut, el rei de França Felip IV (1285-1314) va enfrontar-se al Papat i amb la mort de Bonifaci VIII pogué imposar els papes Benet XI el 1303 i Climent V el 1305, els quals feren tot el que el monarca els demanà, en especial perseguir els templers. Fins el punt que el 1307 Climent decretà la supressió de l’orde del Temple, que feu aleshores que el rei francès portés milers de templers a l’empresonament, tortura i mort sota acusació d’heretgia i, també, de pràctiques contra natura, o sigui homosexuals.
Cal fixar-se en la coincidència dels fets. L’enemistat entre Jaume II i Ponç Hug s’esdevé al mateix temps que el rei francès i el seu Papa ataquen els interessos templers. En aquella disputa política d’àmbit europeu, Jaume, tot i que havia estat aliat de l’orde del Temple, s’alineà amb el Papa, mentre que el comte mantenia la fidelitat als templers.
La supressió de l’orde possiblement debilità la força política de Ponç i en donà més a Jaume II. Fou el moment en què, a més, al comte li sorgí a casa un enemic que al capdavall precipitaria la venjança definitiva del rei Jaume.
L’homosexualitat de Ponç
El llibre de Ramon RossellóEl procés contra Ponç Hug comte d’Empúries per pecat de sodomia (Lleonard Muntaner, 2003, Palma) narra amb detall tot el procés que Jaume II impulsà contra el comte i, així, es pot conèixer que l’aristòcrata es dedicà intensament a fruir del sexe amb altres homes. Tingué un amant estable, Pere de Xesa —o d’Eixesa, segons les fonts—, però alhora va mantenir relacions amb un nombre ignot —molt alt— d’homes: tenia un esclau que li servia per a aquests necessitats, jeia amb altres homes quan sortia de viatge, obligava a cedir als seus desitjos tot home inferior a ell que li venia de gust...
Ponç era més un seductor que un abusador. L’obra esmentada narra que si bé pareix segur que a la seva cort tenia amics amb qui practicava el sexe, no dubtava a usar la força per satisfer les seves ànsies libidinoses. Cal recordar que era un senyor feudal i, en conseqüència, la seva voluntat era gairebé llei i, en qualsevol cas, bastava negar-se a les seves apetències carnals per tenir un problema seriós. Així, per exemple, un testimoni —que apareix en el procés en contra seu que ordenà el monarca— declarà que es volgué negar a tenir relacions amb Ponç, i la resposta fou: “Ja l’altra dia t’o dix: que pel cap de ma mare jo’t penjaria si no feyes ço que vullia”.
Pel que asseguren els documents, sembla que el comte era un home amb molta fogositat. Per tant, multiplicava els seus amants, per força o més o menys voluntaris —també hi ha testimonis que assegueren que comprava amb regals o diners la voluntat sexual dels homes que desitjava i que no podia sotmetre per la força—. O sigui, no tenia gaires miraments. No és estrany, doncs, que les notícies de la seva vida libidinosa contra natura s’escampessin amb el pas dels anys.
Per tant, a la cort del seu enemic, Jaume II, el 1307, quan es va suprimir l’orde del Temple, ja feia temps que corrien històries sobre l’homosexualitat de Ponç. I amb el suport que donava als templers i el que es contava del comte, podia ser una bona oportunitat per matar Ponç. Però per procedir contra un senyor feudal el rei necessitava quelcom més consistent.
La gran oportunitat se li va brindar poc després, quan el fill gran del comte, Hug, esclatà en ràbia contra l’amant de son pare. Perquè resultava que Ponç li regalava importants quantitats de diners que feien disminuir força el llegat econòmic que hauria d’haver estat per a l’hereu. Degué arribar a ser tan important, la reducció patrimonial, que el fill temé quedar-se sense res. A l’obra citada s’hi refereix una frase del fill recollida durant el procés contra son pare, que ho diu tot: “Com m’adobaré yo ab lo traÿ-dor mon pare qui fa aquel pecat ab en Pere de Xesa e li ha donats IIII o V mília solidos de renda e a mi no vol res donar”.
Aquesta acusació, que ja era prou forta, degué ser pronunciada el 1308, possiblement. D’aquesta manera, el fill aconseguí enemistar-se de forma radical no només amb son pare, que ja hi estava, sinó amb l’amant. Al cap d’un any, el 1309, Hug aparegué mort, assassinat. Misteriosament. Ningú en va ser acusat. Els historiadors han assenyalat Pere de Xesa com el culpable directe.
El procés
Processar un senyor feudal a principis del segle XIV no era una cosa fàcil. Ni per a un rei. Però si concorrien acusacions d’homosexualitat mesclades amb la mort violenta del fill i hereu que havia acusat son pare de deixar-lo gairebé sense herència degut als nombrosos presents que feia a l’amant, inclosos partides de diners de gran magnitud, les coses canviaven. Aleshores Jaume II sí que tingué prou elements consistents per obrir un procés. Així ho feu el 1311 sota l’acusació de “sodomia”.
El simple fet que fos acusat i processat, indistintament del final del judici, suposava la caiguda en desgràcia del comte. Perquè malgrat que totes les diligències fossin declarades sota “secret” i que “ningú més que el rei les vegi”, per evitar que se’n conegués cap detall, el fet d’iniciar el procés motivat pel nefand pecat deixava el comte desvalgut. Fos perquè el rei filtrés a conveniència la informació o per un altre motiu, Ponç perdé tots els suports polítics que havia tingut, com els de la jerarquia religiosa, que considerava el pecat nefand tan terrible que convertia el seu perpetrador en quelcom molt proper a un dimoni. Per exemple, a la croada albigesa, contra els càtars, que s’esdevingué un segle abans (1209-1229), les acusacions d’heretgia es mesclaven amb les de sodomia; una mostra de la màxima perversitat que suposava aquesta pràctica sexual a ulls del poder establert. Evidentment que els càrrecs de l’Església catòlica que donaven suport a Ponç coneixien l’homosexualitat del cote, però en iniciar-se el procés no pogueren seguir ajudant-lo.
La documentació del procés permet conèixer detalls escabrosos que aporten els testimonis, alguns dels quals, val a dir-ho, prestaren declaració sota tortura. Des que el penis de Ponç era “curt” fins al fet que li agradava ser penetrat — “com a fembre”— es desplega un ample ventall de dades concretes que mostren tant l’animadversió que se sentia per l’homosexualitat com, sobretot, les ganes de destrossar qualsevol vestigi de prestigi viril del comte d’Empúries. En termes actuals, el procés podria ser considerat com un tribunal d’honor que perseguia la mort civil de l’imputat.
És pertinent la comparació perquè el procés no buscà únicament testimonis del pecat nefand del comte, sinó detalls per humiliar-lo encara més. Així, per exemple, es demana als amants què varen rebre a canvi dels favors sexuals, i algun explica que el comte li donà molt menys del que inicialment li havia promès, com si es volgués presentar-lo, a més de culpable de pràctiques contra natura, com un roí i mentider que prometia el que no després no complia per assolir el seu nefand objectiu.
Segons narra Pep Vila en una anàlisi —publicada a racocatala.cat— sobre el documentat del procés publicat en el llibre citat, perquè no quedés cap dubte de l’acusació fonamental es recolliren nombrosos testimonis que asseguraven haver escoltat referències sobre les pràctiques sodomítiques del comte i, fins i tot, alguns asseveraren que el veieren, “per las fenedures de les portes”, en plena pràctica sexual amb un altre home; d’altres que el trobaren in fraganti mentre “es feya tenir e meneyar el membre”; no falten els que també el pogueren observar quan ordenà a un home “posà’l-se damunt”... I en general coincideixen que el comte era el que rebia la penetració dels altres homes, “com a fembra”, cosa que el convertia en encara més pervers a ulls de la normalitat social de l’època. Els documents fins i tot narren sessions durant les quals el comte es feia “gratar per tot el cos” per part d’un grapat d’homes i, finalment, n’elegia un i se n’anava a jeure amb ell. Conclou Vila que “ben sovint els interrogadors, en un afany potser malaltís, demanen als testimonis, més enllà de la culpabilitat dels actes comesos, detalls de postures, particularitats dels actes sexuals, llocs on es consumaven els pecats, qui o quins hi eren presents...”
D’entre tots els testimonis destaca el de la seva esposa —de la qual, diu Vila, “en sabem poques coses”—, que devia ser demolidor. La dona explicà als interrogadors tot tipus de detalls que feren escriure en els documents del procés que “dit comte no usa amb sa muller” i que quan “usava” li demanava “fer girar de terrosa” perquè “el comte li ho fes contra natura” i com que “ela no u volia sofreír” mai no ho consentí. Feia molt de temps que l’esposa coneixia l’orientació sexual del seu home, tant era així com que intentava alertar els possibles objectius de la fogositat marital, com feu amb un anomenat Ramon de Guixà quan el comte li oferí “un bon mul” a canvi de sexe. La comtessa l’advertí “que’s guardàs que massa li podria costar”.
No es coneixen detalls sobre com acabà el procés, però pareix que el debilità en extrem. A partir d’aleshores Jaume II intensificà com mai la pressió contra el comtat d’Empúries i després de diverses topades, Ponç, exhaust i sense cap aliat, es va sotmetre al rei, el qual el deixà ben arruïnat. Poc després, el 1311, Ponç Hug morí.