Ningú diria que Thoroughbreds (estrenada a les nostres cartelleres com a Purasangre) és una opera prima, sobretot pel que fa a l’optimització de recursos i a la contenció, tan inhabitual en aquests casos. També, perquè és un d’aquells films que aconsegueixen fer molt amb pocs elements, els quals l’erigeixen en una d’aquelles pel·lícules que esprem com cal el suc a la història, amb una pulcra exhibició de talent (sempre al servei del guió, no pas a la inversa) i un innegable ofici visual, amb perícia narrativa, amb gust pel diàleg. Amb prou habilitat per aconseguir que el resultat sigui una mixtura de gèneres estranys, partint d’un noir de ritu iniciàtic i fent gala de recursos del terror adolescent, amb atmosferes que intriguen i que volen que seguim avançant en el visionat. I ho aconsegueix sense mostrar mai més del que cal, allunyant-se dels recursos destralers o de la impudícia que comportaria un augment molt més que probable de públic a les sales on es projecta. Però no: Lily i Amanda són dues noies que reprenen l’amistat anys després d’haver-se distanciat, tal com passa en bona part d’adolescents que revelen els seus lligams i necessitats. Fins aquí, tot ben normal. El quid pro quo arriba quan aquest retrobament desemboca en un pla basat en assassinar el padrastre d’una elles. El film és la presa de raons de les dues joves per fer el que volen fer, per entendre’s i per acabar, paradoxalment, solucionant els seus “problemes”, en una aventura que capgira personalitats i que ens mostra el corc que hi ha al dedins d’una família benestant.
Cory Finley signa aquesta hipnòtica història d’alienació, en un debut que ens el fa situar a la llista de directors que prometen camins fascinants en el futur. Mentre arriba la promesa de l’obra somiada, Finley demostra molt bona mà per teixir aquesta aventura iniciàtica de patologies i plors impossibles (és memorable l’escena en què s’explica el truc dels actors per plorar), valent-se de dos protagonistes que ocupen gairebé tot el metratge (excel·lents i no-tan-odioses-com-podien-ser Anya Taylor-Joy i Olivia Cooke) i d’un secundari com Anton Yelchin, bregat com a Chekov en l’escola trekkie de J.J. Abrams i una cara molt coneguda en el cinema independent, com demostren Enterrando a la ex (Joe Dante, 2014) o Green Room (Jeremy Saulnier, 2015). Aquest paper suposaria un dels darrers que va fer abans de la seva sobtada i dramàtica mort, que ens va deixar amb el dubte d’on hauria arribat la seva (interessant i gens acomodada) carrera com a actor. Pocs personatges (els necessaris) i una única localització, una gran mansió constituïda com a magnífic escenari d’una fascinant pulsió teatral, reforçats —els personatges i l’escena— per un propòsit macabre, farcit de referents des de la primera escena, sense afany d’impressionar, amb lligams artístics que Finley ha paït sense talls de digestió.
Especialment brillant al principi, i tan entretinguda com atroç al llarg de l’hora i mitja canònica que dura, Thoroughbreds confronta allò que som en l’adolescència —la hipersensibilitat— amb una absència total d’emoció, d’empatia, de noció de sofriment. Com un mirall còncau, com un crim que ens fem a nosaltres mateixos, traspassant aquella línia que mai no gosaríem traspassar. Sense oblidar que, més enllà de maquinacions perverses i patologies que mereixen tractament, el film suposa una queixalada a aquella classe alta, altíssima, que es recrea en la insatisfacció, tan propera a la mala educació i al despit, i acaba sent una postal desvergonyida.
Thoroughbreds
Direcció: Cory Finley
Any: 2017
Durada: 90 minuts
Estats Units
Guió: Cory Finley
Música: Erik Friedlander
Fotografia: Lyle Vincent
Repartiment: Anya Taylor-Joy, Olivia Cooke, Anton Yelchin, Kaili Vernoff
Thriller. Comèdia negra