Ençà i enllà

Mons nous i bons

Models de societat. 200 anys després del naixement de Karl Marx, la crítica al capitalisme es veu per tot arreu. La desigualtat dins dels països augmenta i es continua destruint el medi ambient. Al mateix temps la digitalització alimenta la por a la decadència social. Hi ha cap alternativa?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Què és realment el capitalisme? El terme apareix contínuament en els debats. Les discussions sobre ell omplen biblioteques. Tothom l’utilitza, tothom el té sempre a la boca: des de Karl Marx fins al G-20, des de les protestes contra el TTIP (Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions) fins al programa general dels partits socialdemòcrates. Però també és ambigu i confús, es deteriora. Realment ja no explica res. I curiosament, el terme segueix estant ple de sentit i ressentiment, més que cap altre.

La pregunta “quan va començar el capitalisme com a època històrica?” és poc clara. Amb la invenció dels diners, del mercat o de la banca? És capitalisme qualsevol sistema econòmic que s’aferra a la propietat privada?

El capitalisme modern forma l’economia occidental des de fa quasi dos segles. Naix perquè les empreses no acumulen els diners que guanyen, sinó que els tornen a invertir, principalment en nova tecnologia, fet que provoca que es produeixi encara més i més barat i que es guanyin més diners. I així successivament.

D’aquesta manera van créixer el capital, la quantitat de béns del consum i l’economia a un punt desconegut fins aleshores. També va donar lloc a una nova concentració de poder econòmic.

En l’actualitat el terme capitalisme pràcticament sols l’utilitzen els qui el critiquen. Sobretot concentra el malestar per l’actual sistema econòmic. Per la tendència a posar un preu a tot, a abandonar tota moral pel benefici econòmic, a fer que l’acumulació de diners sigui un fi en si mateix, a la desigualtat, a explotar les persones i el medi ambient.

Sembla que la digitalització potencia aquests desenvolupaments. Crea capital més ràpidament, empeny l’individu al consum amb un objectiu més específic, consumeix més energia. Fa que qui ofereix mà d’obra sigui encara més fàcil de substituir per altra gent de qualsevol lloc del món, o per robots i algoritmes. I fa que tot i tothom sigui més previsible, manipulable, explotable.

Aquest malestar és raó suficient per tornar a preguntar-se, 200 anys després del naixement de Karl Marx: què podria venir després del capitalisme? És possible reformar-lo? Hi ha algun sistema millor? Preguntem a la crítica de la globalització Kathrin Hartmann, a l’economista Hans-Werner Sinn, al filòsof Richard David Precht, a la ciberactivista Anke Domscheit-Berg i al sociòleg Harald Welzer.

 

Kathrin Hartmann s’altera

Aquesta crítica de la globalització explica en 15 minuts perquè un poc de salsitxa ecològica, cafè de comerç just i molt bona voluntat no aporten res a la construcció d’un món millor. I que tot el que fa que un consumidor es commogui així, serveix per a la consolidació de l’statu quo.

Entre nosaltres, diu, criticar el capitalisme pot arribar a ser molt enervant. Es busca sempre tenir la raó. I, en certa manera, seguim enamorats del propi error i de la desesperació de continuar sent capitalistes. La queixa contínua poques vegades condueix a solucions.

Kathrin Hartmann

Aleshores, què cal fer? Fins ara no hi ha hagut res de millor, no? Excepte, potser, deixar de comprar com ho fem ara.

Hartmann destrueix primer la idea que el capitalisme es pugui canviar tant des de l’interior que arribi a ser humà i democràtic, és a dir, bo. “Tampoc no es pot canviar la indústria de les armes tant des de l’interior com perquè no causi danys.” El capitalisme, diu, no es deixa enganyar.

El seu tema preferit és el que anomena “la mentida verda”. El rentat d’imatge verd de les empreses. L’autoengany ecològic dels consumidors inquiets que pensen que es pot sobreviure en el benestar còmode, com fins ara, però de forma ecològica, justa i neta.

El problema és, simplement, que l’explotació, l’esclavitud, la pobresa i la destrucció del medi ambient continuaran com fins ara, comenta Hartmann. “En el fons, el capitalisme encara és la lluita de tots contra tots, els seus principis es basen en l’explotació; la posterior redistribució no ho podrà dissimular.”

L’estudi d’Oxfam segons el qual vuit rics tenen tanta fortuna com el 50 per cent més pobre de la població mundial dona la raó als seus arguments. O les dades que va calcular l’Institut d’Estudis Econòmics alemany (DIW), que asseguren que 45 famílies posseeixen tant com la meitat més pobra de la població.

No són només números. “Es tracta de la divisió”, diu Hartmann. “Ens hem acostumat a l’agent financer per aquí i el paràsit social per allà.” I això és el que ella recrimina amb més duresa al sistema econòmic: “Enfronta les persones entre elles.”

Utilitza un exemple per explicar què vol dir amb això. Viu en el pis número 4 i quan demana alguna cosa el missatger de DHL toca el timbre, però no entrega el paquet, sinó que deixa un avís en la bústia. Ha d’anar fins a l’oficina de correus. I això l’indigna.

“Però crec que és inacceptable que m’hagi d’alterar pel missatger de DHL”, diu. “Estic emprenyada amb ell, però realment hauria d’estar-ho amb DHL perquè li paguen tan poc que ni vol ni pot deixar-lo allà.”

Tothom busca el seu benefici. Tothom mira per ell mateix. Aquí, diu Hartmann, és on hi ha el vertader problema: l’aïllament de les persones en la seva funció com a partícips del mercat. La utopia alternativa és la comunitat. O, en una paraula antiga: “solidaritat”.

“Cal viure la solidaritat per saber què és”, diu. “Si no, no es pot arribar a entendre la força que té. El que la solidaritat pot donar a algú mai no ho podran fer els diners.”

Hartmann va anar a Grècia, on es va trobar amb persones que fundaven farmàcies i clíniques solidàries. Va viatjar a Bangladesh, on va veure com s’associen els petits camperols. I a Indonèsia, on s’uneixen pobles sencers per lluitar contra la indústria de l’oli de palma i els monocultius.

Ella no somia desastre, canvi de règim i revolució. Però sí un canvi de sistema que potser comença en la veta de mercat. En l’economia de béns comunals, per exemple, en què l’ús de recursos conjunts es regula en comú. O allà on es duen a terme idees cooperatives, sobre projectes de cases, d’energia, de bancs o d’assistència.

Està segura que el que vingui serà nou de veritat, i no només nous aires. A més, es requerirà una llarga lluita política. “El futur”, diu, “no es pot afalagar. Arriba el moment en què les persones que han estat explotades comencen a defensar-se.”

 

Acostar la gent al capital, la fórmula de Hans-Werner Sinn 

Karl Marx no va ser l’únic que va discutir el capitalisme. Moltes, moltes persones, entre elles algunes de molt intel·ligents, l’han desmuntat i tallat a trossos, disseccionat i deixat al descobert, li han declarat la guerra i l’han intentat reprimir, l’han criticat i condemnat. Però el capitalisme sempre s’ha quedat.

Hi ha capitalisme anglosaxó i del Rin, neoliberal i radical, turbocapitalisme i de casino, capitalisme d’estat, de finances o ecològic. En total, suposadament, més de 750 tipus diferents. Va canviant amb un mètode de supervivència impressionant. L’economista Joseph Schumpeter va parlar de “caràcter evolucionista” del capitalisme. No és cap estat, sinó “un mètode del canvi econòmic”.

Hans-Werner Sinn

I tanmateix, també és veritat, és un fenomen històric. Alguna cosa que va sorgir en la seva forma moderna fa 200 anys, alguna cosa que no hi havia hagut abans, i per això pot desaparèixer de nou. El capitalisme no és la gravetat, no és una llei de la natura, ni tan sols quan ho sembla. La pregunta és: què podria venir després? Es necessiten idees si es vol avançar, si ha de millorar. I almenys tothom està d’acord que realment podria ser millor.

Més de 800 milions de persones passen fam. Dos mil milions de persones viuen amb menys de 2,80 euros al dia. Les mars tenen massa peixos i escombraries. L’aire està brut. L’escalfament de la Terra a causa de la indústria causa secades, inundacions i condicions climàtiques extremes. La riquesa dels superrics augmenta de manera realment obscena. I la digitalització sembla promoure aquest desenvolupament.

En molts d’aquests fenòmens també n’és responsable el sistema econòmic actual, és a dir, el que es descriu de forma un poc difusa com el capitalisme. Sens dubte, el capitalisme ha portat també beneficis: més benestar, també global, com la reducció a la meitat del nombre de persones amenaçades per la pobresa arreu del món en els últims 25 anys, però tot això a vegades sembla estar enfosquit pel que destrossa.

Tal vegada sí que hi ha alternatives. Potser al final se’n necessiten. Més enllà del socialisme i del comunisme i de tots els altres ismes. Tal vegada es necessita un capitalisme nou, potser també un sistema completament nou. Però quin?

No està gens clar què podria venir. El 2018, l’any de Marx, encara s’analitza en especial la desconstrucció del capitalisme de dalt a baix, s’ha evocat vagament la seva “actualitat”, però en general el debat no sobrepassa que realment el capitalisme podria caure en crisi.

I la pregunta també és: exactament quan acabarà el capitalisme de ser capitalisme? A cas hi ha límit? És útil, aquest límit?

És veritat que en cap lloc no hi ha capitalisme en forma pura, i probablement mai no n’hi ha hagut. Com a màxim després del final de la Segona Guerra Mundial es va convertir en element d’acord, amb què el capitalisme, com ha comentat el sociòleg Wolfgang Streeck, ha de “subministrar” plena ocupació, seguretat social, benestar en augment, més llibertat i oportunitats de progrés per a tothom. Fins al punt que no tots es beneficien per igual, però tots es beneficien d’alguna forma.

Es podria pensar que Hans-Werner Sinn potser és l’últim a qui s’hauria de preguntar si seria millor desfer-se del capitalisme. És l’economista alemany més conegut, un gran orador capaç de convèncer de la “necessitat” d’aplicar reformes econòmiques que semblen cruels.

Però Sinn també va ser jove. També va ser d’esquerres, quan era estudiant. Quan quasi tots ho eren. S’irritava per les desigualtats i el capitalisme. En la seva autobiografia, publicada fa poc, ell descriu com anava a manifestacions i bramava “Ho, Ho, Ho Chi Minh”. Ja no se’n recorda del tot. Tanmateix, quan es llegeixen aquests relats i es parla amb ell, es pot sentir que Sinn és un pensador fort. Però no indiferent.

Quan va treballar durant algunes setmanes a Londres, ja durant l’època de les reformes d’una tal Margaret Thatcher, es va adonar de la misèria del seu voltant, l’indignava. Ell mateix coneix la pobresa. Quan era petit sols veia els seus pares treballant, primer per fugir de la pobresa, després per assegurar-se un benestar humil. Encara que Sinn considera “la recerca d’un sistema completament nou” com una “ximpleria”, cosa que no és estrany, no significa que “vulgui defensar l’statu quo”, com ell diu.

Ell veu que “el capitalisme de mercat financer ha sortit completament de control”. Considera que “és un somni que una economia de mercat condueixi automàticament a la democràcia”. I sí, Hans-Werner Sinn també dubta “que el creixement econòmic realment faci més feliç la gent”. Potser, diu, “en un món orientat al consum la gent amb ingressos alts no està més contenta que abans perquè es van donar per satisfets i eren feliços quan tenien menys ingressos”.

Però tot això no canvia res. Està convençut que “la invenció dels mercats fa 10.000 anys és el principal invent cultural de la humanitat”. Sense mercat no es pot pensar en cultura, en filosofia ni en economia que funcioni. Durant els estudis Sinn va renegar de les idees d’esquerres perquè va entendre que l’Estat no és superior al mercat, que l’economia de mercat no significa caos, sinó que “l’ordre sorgeix de la descentralització”.

El seu argument principal és que només els mercats poden crear incentius que semblen individuals i equilibren tant els avantatges i els inconvenients per a tots els partícips del mercat que al final surt el millor en economia. Però el capitalisme és més que mercat. Va ser l’acumulació increïble de capital invertit, que hi ha des de fa 200 anys, el que va aconseguir una novetat històrica: un creixement econòmic com no hi havia hagut mai, i una concentració completament nova d’ingressos i de poder econòmic.

“Segurament una produeix l’altra”, diu Sinn. “Si amb intervencions estatals s’hagués previngut que els rics poguessin fer-se rics potser aquest creixement no hauria tingut lloc.” Creu ser realista. “Tot el nostre pensament està orientat a la posició social. L’important sempre és en quin lloc de l’escala ens trobem, aquest és un estímul enorme.”

No obstant això, Sinn considera que observar aquestes forces motrius del capitalisme és, en tot cas, la meitat de la imatge. No existeix una economia de mercat pura en cap lloc, sinó que pertot arreu tot són “sistemes mixtos”, de diferents formes. “Sí que hi ha redistribució en tots els sistemes, la qüestió és en quina mesura.” A Alemanya la relació de la despesa pública i el rendiment econòmic, l’anomenada “quota estatal”, està en un 44%. A França, en un 57%. I als EUA, en un 38%. Per a Sinn, aquesta redistribució està justificada, però redueix els incentius. “En algun lloc ha d’haver un nivell òptim. No se sap on.”

Però també veu un punt en què es podria canviar el capitalisme actual radicalment i per complet, de manera que es podria escurçar el procés de la redistribució, laboriós i sempre controvertit: a través d’una contribució “a gran escala” dels treballadors en les empreses. Seria un pas que almenys anivellaria la diferència entre treball i capital que va formular Karl Marx. “Cal donar a la gent un segon pilar a banda dels ingressos del treball”, diu Sinn. “Cal portar-los al costat del capital. Ara. A través de participacions més grans i generació de riquesa, i també de béns immobiliaris.”

 

Richard David Precht somia una illa del socialisme

En la situació actual és sorprenent que fins i tot en una fase llarga i extraordinària de creixement de l’economia, com la que té ara Alemanya i de la qual molts es beneficien, el descontentament és gran i tants i tants beneficis encara no fan que la crítica al capitalisme disminueixi. L’equilibri entre dalt i baix sembla que ja no funciona, almenys no suficientment bé per evitar revoltes en el sistema. Aquest, per exemple, també és un problema per a un partit com el socialdemòcrata SPD, que està d’acord amb la redistribució.

Potser s’aconsegueix reparar el sistema, estabilitzar-lo, si un nou Govern en gira algunes rosques, i tot es torna a trobar en una nova balança. Però és suficient fent que funcioni?

Richard David Precht

No continuaran els dubtes sobre la legitimitat del capitalisme fins al punt de preguntar-se què provoca en les persones el fet d’estar contínuament mirant pel propi benefici i demanant a tota hora un preu per a tot el que sigui possible? El capitalisme no es qüestiona només des d’un àmbit tècnic i econòmic, sinó també filosòfic.

En el seu best-seller recentment publicat en alemany Die Donut-Ökonomie (L’economia del dònut), l’economista Kate Raworth relata un projecte a Columbia en què l’any 2005 algunes famílies pobres, elegides aleatòriament, rebien un premi d’uns 15 dòlars al mes si un dels seus fills anava a classe habitualment. A primera vista l’incentiu era un èxit. La probabilitat d’anar a l’escola va augmentar en aquells nens. 

Però hi va haver un efecte secundari: entre els germans dels nens la disposició a anar a l’escola va disminuir, ja que no rebien cap premi: l’efecte negatiu era, fins i tot, més fort que el positiu.

El capitalisme també és una qüestió dels valors. Massa sovint els motius intrínsecs i efectes solidaris fracassen així que els diners entren en joc.

El capitalisme està ple d’efectes contradictoris com aquest. Però els més forts són dos: el primer, la profunda convicció que l’ambició d’un individu pel seu propi benefici al final condueix a una vida millor per a tothom. I el segon, la relació del treball i el consum.

El capitalisme funciona de la millor forma si en el treball hi predomina una disciplina extrema, i en el consum, una falta de disciplina extrema. Aquesta era també la novetat en el capitalisme. Va dur a ennoblir el treball, que no hi havia hagut abans en la història, i a canonitzar el consum, també nou.

El filòsof Richard David Precht és una persona molt activa. Va escriure deu llibres en deu anys, participa en congressos, parla en la televisió i està constantment viatjant per Alemanya. És un dels pensadors més productius del país i realment podria ser un símbol per a les promeses de la societat competitiva i del treball.

Però Precht està segur que aquesta societat competitiva i del treball, tal com s’ha desenvolupat en els últims 200 anys, acabarà en algun moment i sols quedarà com un episodi més en la història de la humanitat. Considera que la resta és tot dolent. “Un home lliure en l’antiga Grècia es definia pel fet que no treballava i a pesar d’això no s’avorria.” Del benestar se n’ocupaven els esclaus, les dones i els estrangers. En un futur aquesta part, comenta Precht, la podrien assumir cada vegada més els robots i els ordinadors. 

A Precht li agrada descriure les suposades novetats com si no fossin noves en absolut. Li agrada destruir les certeses de l’statu quo, com l’autoconvicció dels alemanys que la seva dedicació els ha tret de totes les crisis, o el consens polític i econòmic de tots els partits que al final arriba a un mateix: treballar, treballar, treballar.

“Ho veig com un desenvolupament normal, quasi lineal històricament”, diu Precht. Al principi de la revolució industrial els treballadors pencaven sovint 80 hores a la setmana, avui la jornada laboral d’un treballador a temps complet és de 41 hores. El següent pas serà que “molta gent ja no estarà obligada a haver de treballar”. Precht sap bé que això representa tota una ruptura d’època en petits passos.

I se sap que res és més polèmic que espolsar-se l’objectiu polític de la plena ocupació. Al final, la digitalització i la robotització del món laboral i la consegüent destrucció de suposadament milions de llocs de treball es discutirà en la política actual no com una oportunitat, sinó com una catàstrofe. Per això tots els partits s’aferren a l’objectiu d’aquesta plena ocupació. Al “mite de la plena ocupació”, diu Precht, a la “il·lusió de la plena ocupació”.

Per a Precht aquesta evolució és realista. Si tot segueix com ara l’avanç dels robots conduirà a la misèria i a un atur massiu. A milions de desocupats i a un reforçament dels partits radicals. “I aleshores tindrem una altra república”, diu. Però no arribarà tan lluny si es duen a terme a temps algunes reformes polítiques. I la més important és: la renda bàsica universal. Diners per a tothom.

Precht va escriure una obra polèmica sobre aquest tema. El llibre es titula Caçadors, pastors, crítics i es va publicar fa uns mesos. El títol d’aquesta “utopia per a la societat digital” és d’una cita de Marx coneguda, segons la qual en el comunisme tothom hauria de poder fer el que volgués: caçar, dedicar-se a la ramaderia o criticar. Comenta que “l’enorme canvi dels nostres temps no ha de portar necessàriament a la misèria, sinó que és possible un futur que val la pena viure”.

I l’element més important d’aquest projecte de futur és la renda bàsica universal. Precht imagina que tots els ciutadans reben uns 1.500 euros al mes. Sense excepcions. No hi ha comprovació de recursos i tothom pot guanyar diners sense estar subjecte a impostos més durs que els actuals. No hi ha d’haver retencions extra en els ingressos. Precht vol que es pagui amb impostos sobre transaccions financeres.

La idea es discutirà durant més temps. Hi ha diversos models, des de petites rendes bàsiques fins a conceptes de gran abast. Hans-Werner Sinn, a propòsit, està en contra de totes dues variants, ja que pensa que els models petits no són originals i els extensos no es poden pagar.

No obstant això, la qüestió fonamental és: com es construeix un sistema així? Amb pura filantropia?

Precht dona una altra resposta. Econòmica. La destrucció dels llocs de treball per la robotització i la intel·ligència artificial conduirà en els pròxims anys a una crisi del poder adquisitiu. El consum caurà i l’economia tindrà problemes.

“Però què rep una empresa per poder fabricar els seus productes amb robots millors i més barats si no hi ha suficients persones que tinguin els diners per comprar-los?”. S’ha d’invertir diners en el sistema d’una forma diferent de la que compra treball remunerat.

Però els rebuigs econòmics són més insignificants que els problemes que vindran. Hi haurà una crisi de valors massiva. “Avui les persones defineixen molt la seva autoestima pel seu treball remunerat, però on quedarà l’autoestima si realment ja no es necessita molta gent per a l’economia?”.

En aquesta constel·lació, la renda bàsica universal no és només la solució a la qüestió econòmica, llançant els diners necessaris i urgents en el sistema, sinó que també és el vehicle amb què es fa possible un canvi de valors. “Creem una illa del socialisme en el capitalisme”, proposa Precht.

El capitalisme es manté. Val la pena seguir treballant. Però ja no és l’única opció. “Si la pressió existencial se suprimeix, de sobte hi haurà lloc per a altres coses, i també per preguntar-se: «Què puc fer que sigui útil?»”.

Actualment ja hi ha un malestar profund sobre com es poden unir aquesta qüestió moral i la pròpia caça pel benefici econòmic. Els joves ja dubten dels antics símbols d’estatus, del cotxe car o de la feina de per vida a l’oficina del costat. “Molts senten el buit. Paradoxalment, sovint el senten quan més consumeixen per compensar la falta de sentit en la seva feina”, diu Precht.

A Richard David Precht li interessen aquests mecanismes del doble sentit. Durant molt de temps s’ha dedicat al capitalisme i als precursors filosòfics, com John Locke, el defensor de la propietat privada i de la dignitat humana, aquell qui al mateix temps invertia en el tràfic d’esclaus i negava als indígenes el dret a la seva terra. “Guardar tant en la consciència l’art, el pensament moral i el comerç, fins al punt que no hi coincideixin, no només caracteritza els nostres temps actuals que gaudeixen del cacau que els nens recol·lecten. Aquest art és, com a mínim, tan antic com el començament del mateix capitalisme liberal”, comenta Precht. “Però tal vegada en aquest sentit es pot civilitzar la gent una mica.”

 

Anke Domscheit-Berg i el socialisme digital

Els primers anuncis d’ofertes de treball que va posar Amazon acabaven amb “és més fàcil inventar el futur que preveure’l”.

No és casualitat que l’empresa Amazon cités aquesta frase de l’informàtic Alan Kay i alhora esbossés la pròpia filosofia d’empresa. El futur és sobre el que més pensen les multinacionals de tecnologia de la informació dels EUA, i en cap altre lloc semblen tan segurs de ser part d’aquest futur. O almenys així actuen.

Anke Domscheit-Berg

Malauradament no sembla que en Amazon, Google, Facebook i Uber es produeixi una variant domesticada del capitalisme. El que en aquestes firmes s’imagina com a capitalisme digital o capitalisme de plataforma afavoreix la desigualtat i debilita els estats, fa prescindibles els individus o, almenys, en gran mesura dependents.

La digitalització, segons mostren uns estudis, augmenta la desigualtat dominant, sobretot als EUA. Més d’un investigador explica que l’augment de la distribució desigual dels ingressos no es deu de manera insignificant als enormes ingressos de les elits del Silicon Valley.

La Xina és l’altra part del món a qui sembla pertànyer el futur, sobretot i en primer lloc econòmicament. Aquí ja es realitza el gran experiment d’introduir un capitalisme que sols coneix la llibertat econòmica i no la política. Benestar en lloc d’eleccions. En aquell país també es desenvolupa un agreujament del capitalisme i de cap manera una superació.

S’ha pensat molt que només era qüestió de temps que a la Xina la llibertat política seguís les llibertats econòmiques. Com si fos una llei de la naturalesa que el liberalisme econòmic i la democràcia haguessin d’unir-se per força. Però aquesta llei no existeix. Al contrari, el país utilitza la tecnologia digital per a un nou totalitarisme de vigilància.

És interessant que tant els EUA com la Xina fan servir les possibilitats tecnològiques de la digitalització. I Alemanya? I Europa? Sembla que seria massa si els europeus poguessin mantenir els estàndards democràtics i socials en aquest futur dominat per altres.

Però no podria passar? Com seria un disseny de futur propi i positiu? Encara hi ha la visió d’una digitalització que no és totalitària, sinó igualitària?

El que Anke Domscheit-Berg s’imagina com a model de futur es podria anomenar un “socialisme digital”. Però a ella no li agrada. “El terme suscita associacions falses, i no s’adequa.” No té res en contra de la propietat privada, ni tan sols contra la riquesa, si no és obscena. No obstant això, el concepte que proposa també necessita que l’aclareixi, i no és contundent: commonisme.

Quina és la seva idea? Hi ha mercat, i preus, i empresariat. Però en el centre de l’economia ja no hi ha l’acumulació de propietat privada, sinó el bé comú. Sona ingenu, però no necessàriament.

El concepte de Domscheit-Berg deriva dels béns comuns (commons), com hi havia en l’agricultura, i encara hi ha, i de les llicències Commons en software programat i de lliure accés. El seu model és la cultura d’internet de repartir coneixements, per exemple. “El nou creix ja com un fong dins del sistema”, assenyala, “i avui ja agafa del capitalisme un poc del seu poder i rigor.”

Domscheit-Berg és, en primer lloc, una activista d’internet i glossadora de la digitalització. Fa poc que també és diputada al parlament d’Alemanya, independent, elegida per la llista del partit d’esquerres Die Linke. Abans havia estat membre dels Verds i del Partit Pirata. Es va interessar per la política després de treballar per a McKinsey, Accenture i Microsoft. Ha fet algunes carreres i ha viscut molts canvis. El més important, la caiguda de la RDA. Tenia 22 anys quan va desaparèixer el seu Estat i es va quedar obsolet un sistema social.

Domscheit-Berg coneix bé els canvis. I potser es així en tot el que té a veure amb el futur. Ella ha après que quan les coses antigues acaben es poden millorar si es comprometen amb les noves.

Ha fet, provat i rebutjat milers de coses. Però en la seva biografia sempre hi ha dues constants: és d’esquerres i li encanten les possibilitats de la societat digital. Sobretot pensa que totes dues, l’esquerra política i la digital, van de bracet, “és clar”.

En la digitalització veu, sens dubte, “l’oportunitat més gran” per aconseguir un contraprojecte per al capitalisme. Sobre el canvi del món laboral comparteix més o menys el que diu Precht, i no dubta ni un segon a comparar el que la destrucció de llocs de treball i el canvi radical social va portar al país amb la fi de la RDA.

Però el vertader acudit sobre la digitalització és que podria en algun moment, cada vegada en més àrees, pràcticament abolir els preus. I el capitalisme arribarà als seus límits on ja no hi hagi a penes preus. No podria simplement manipular tot el que costi poc.

Tanmateix, el que es manifesta com un malson en l’individu com a treballador (que el que ell produeix s’abarateix) és socialment un somni, en què tothom podria participar si es fa de manera prudent políticament.

Domscheit-Berg conta una història per explicar-ho. Una història real d’un fuster de Sud-àfrica que s’havia tallat alguns dits. El fuster va entaular contacte per internet amb un especialista amb qui va fabricar una mà artificial. La història es va divulgar i arreu del món gent a qui li faltava una mà s’hi va posar en contacte. Tots dos van pujar a internet els plànols de fabricació, disponibles i gratis per a tothom. Es podien fer una mà per uns centenars de dòlars.

“Aquesta és la gràcia de la digitalització”, diu Domscheit-Berg. “Una persona sols ha de solucionar una vegada un problema per a la humanitat i la societat digital s’encarrega que aquesta solució estigui disponible pertot arreu i amb una impressora 3D tothom es pot fabricar coses semblants.”

El problema en el capitalisme és que l’inventor de la mà artificial ha de registrar una patent i el fabricant exigeix 10.000 dòlars per exemplar. I consegüentment, milions de persones que no tenen els 10.000 dòlars no es poden permetre una mà.

En aquest aspecte, Domscheit-Berg està molt a favor d’un estat fort o d’una comunitat mundial forta. Algú ha de decidir què serveix al bé comú. “Hem d’expropiar o indemnitzar. Nosaltres diem: tu reps 50 milions de dòlars tot d’una, però a canvi la teva innovació és necessària en el món.”

Domscheit-Berg pregunta: “De què serveix al final poder fabricar amb una impressora 3D de forma barata i per a tothom un ronyó que es pot trasplantar si l’òrgan està protegit per una patent i costa 10.000 dòlars? Per què la societat es fa tan petita i confia el camp de batalla als multimilionaris més filantròpics?”. Concretament: “Si un Bill Gates pot erradicar la malària, per què no pot fer-ho la comunitat global?”.

Únicament és necessari atrevir-se a desenvolupar una visió de futur, a més de deduir-ne i dur a terme una estratègia concreta. “El Silicon Valley mostra que funciona. Els xinesos també. Per què no es fien de nosaltres?”

El capitalisme estatal de la Xina és, sens dubte, un sistema insuportable i totalitari, diu Domscheit-Berg. Però mostra fins quin punt van arribar les possibilitats del control. Des de fa anys la Xina treballa en un anomenat sistema de crèdit social, un tipus de programa de puntuació que a partir del 2020 ja avaluarà els ciutadans en tot el que fan. Fa temps que el Govern xinès va deixar clar que l’omnipresència d’internet faria possible una vigilància total. “Si els xinesos poden fer una política tan previsora, significa que és possible. També per a altres objectius, per a la transformació d’una visió de futur positiva i orientada als béns comuns. No s’ha de deixar tot als mercats.”

 

Harald Welzer somia en una política de l’anhel

Aleshores, què ve després del capitalisme? Una nova època de sort, un nou intent de més justícia, igualtat i fraternitat?

La resposta depèn de com es vegi l’evolució econòmica dels pròxims anys. No es pot posar en dubte que les tendències que caracteritzen el capitalisme modern des de fa 200 anys s’intensificaran. La digitalització és un productor d’enorme desigualtat. Afavoreix monopolis. Pot fer més riques moltes menys persones en un període de temps molt més curt. I en uns anys pot revolucionar sectors sencers, destruir milions de llocs de treball i desplaçar els pesos del comerç mundial.

Harald Welzer

En matèria econòmica tot això no són fenòmens nous. En realitat haurien d’ocórrer a un ritme nou en la història. I fins i tot si la digitalització a llarg termini creés més i més llocs de treball, és improbable que aquests llocs nous es produïssin tan ràpidament com van desaparèixer els antics.

Aquests canvis són interessants per a la política si el nombre de perdedors o dels qui es veuen com a futurs perdedors ja no són una minoria. Des del Brexit, Le Pen, Alternativa per Alemanya i Donald Trump no cal ser un visionari per imaginar-se què quedaria per fer.

És probable que en els pròxims anys distribuir sigui allò important. Una nova distribució del treball, el benestar i el capital. De rèdits digitals. Es pot notar en els resultats electorals per tot Europa, els últims a Itàlia.

Ningú no sap si aquesta nova distribució es farà amb una renda bàsica universal, però sembla segur que la subsistència es reorganitzarà i finançarà. Una societat que es queda sense feina haurà de tenir preparats nous espais i noves idees per a una vida (o fases de vida) sense gaire feina remunerada.

La qüestió fonamental no és si el que arriba encara s’anomena capitalisme. El capitalisme de Manchester de fa 150 anys ja no té pràcticament res en comú amb l’actual economia social de mercat. És determinant la qüestió de si s’aconseguirà crear una segona esfera social en què són vàlids altres valors al costat de l’esfera de l’ètica del treball, de l’acceleració econòmica i del consum. Una esfera de la solidaritat, com Kathrin Hartmann la descriu. Una esfera d’empreses en què els treballadors també siguin propietaris, com recomana Hans-Werner Sinn. Una esfera de la innovació sense interès personal, com pensa Anke Domscheit-Berg. Una esfera del postarribisme assegurat, com imagina  Richard David Precht. Seria una societat que no suprimiria el capitalisme, sinó que el completaria.

Això significa conservar la dinàmica del capitalisme, la dinàmica del mercat i de la digitalització i utilitzar-les, però no per posar-les pels núvols,  sinó per crear espai per a noves formes de vida, de treball i d’economia conjuntes.

Es podria dir també: per a utopies.

En aquestes idees d’un futur positiu el sociòleg Harald Welzer veu justament el gran problema del present. “El capitalisme”, diu, “ha fet desaparèixer totes les alternatives, en especial cada alternativa sobre el principi del creixement. Aquestes alternatives, però, les hem de descobrir si volem sobreviure com a humanitat.”

Es necessiten contrahistòries, diu Welzer, que siguin prometedores, que no tractin simplement del que s’intenta prescindir, sinó del que es pot guanyar. La renda bàsica universal per a ell és una contrahistòria. També la ciutat sense cotxes. O una agricultura sense maltractament d’animals.

A Welzer el molesta la política, que els partits a penes tinguin idees de futur positives. “Tota la política es caracteritza per reparar l’statu quo d’alguna manera. Sempre es tracta d’això.”

No és estrany que en un futur molta gent només podria veure un temps en què tenen alguna cosa a perdre, i en conseqüència votarien. El millor que tindrien per oferir els partits és tan sols “una prolongació llarga, si és possible, del present, però cap futur”.

Això es podria veure bé en la retòrica política de l’any passat. Sempre es parla que cal prendre seriosament “les preocupacions de la gent”. La política també sembla plena de preocupacions. “Què passaria”, diu Welzer, “si finalment es prenguessin seriosament els anhels de la gent?”

I aquests anhels, diu, arrelarien en més profunditat que el proper desig del consum.

Welzer descriu l’actual comportament d’individus vers l’economia com a “submissió”. I la persona menys lliure per a Welzer és precisament el consumidor. Compra productes que no necessita, sovint que ni tan sols tornarà a utilitzar, i es converteix així en el magatzem provisional entre el supermercat i l’abocador d’escombraries.

Realment el consumidor més babau hauria d’adonar-se que en aquest “més i més” no hi ha felicitat. Que no paga el “més i més” tan sols amb diners, sinó, al final, amb la seva vida, comenta Welzer.

Però com s’arriba a un futur positiu? Amb revolució?

“No és fonamental una idea especialment genial, una teoria impermeable”, diu Welzer. Segur que no es necessita un nou marxisme. És essencial un moviment social que augmenti i es faci més fort i que estigui d’acord amb la idea bàsica d’oposar alguna cosa a l’economia existent  i la cultura del dia a dia. Sols mons alternatius nous i bons. Ell ho anomena “estratègia micropolítica”.

I aleshores, però, cita Marx: “Cal obligar aquestes relacions anquilosades a ballar, cantant-los la seva pròpia melodia.”

 

Traducció de Mar Sanfèlix 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.