El món laboral s’ha convertit, en alguns àmbits, en un autèntic infern. Algunes corporacions o empreses tracten els treballadors com si fossin esclaus. La pèrdua de drets bàsics que han patit les classes populars durant aquests darrers anys era impensable que pogués perpetrar-se amb tanta impunitat. Sense que ni els sindicats ni els partits d’esquerres hi fessin res per aturar-ho. Les polítiques més retrògrades han triomfat en tota la línia. Les dinàmiques empresarials han envaït fins i tot l’esfera pública. Els treballadors estan sota sospita permanent.
Dirigida per Roberto Romei, Schenzhen significa infern, de Stefano Massini, critica les condicions de treball execrables que han de patir els treballadors de les fàbriques en països, com la Xina, on els drets laborals són il·lusoris. Quatre operaris d’una fàbrica de components electrònics anomenada Osiris són objecte d’un experiment que els pot comportar guanyar un premi o perdre la feina. Durant una hora, la mateixa durada que la funció, tots quatre estaran sotmesos a les proves i reptes que els posa una examinadora cínica i perversa que compta amb la benedicció dels superiors.
Ben documentada amb informes de rendiment de l’empresa, però també amb dades personals obtingudes de forma il·lícita, l’examinadora exerceix sobre els operaris de la fàbrica una creixent pressió psicològica que arriba fins al punt de la vexació i la humiliació públiques. Sense cap mena de pietat, aconsegueix que les quatre víctimes abandonin qualsevol temptativa de resistència i es pleguin a l’alienació absoluta a l’empresa.
Schenzhen significa infern té l’interès de plantejar-se com un monòleg en què els operaris són interpel·lats en el buit. No tenen ni presència ni veu. Amb una actriu, Sandra Monclús, en el paper d’examinadora, n’hi ha prou per reviure la successió de trencacolls que han de superar els treballadors sota l’espasa de Dàmocles de perdre la feina, si no ho fan. Monclús domina molt bé el joc de rèpliques imaginàries, l’espai, el ritme i la interpel·lació directa als espectadors. El seu setge contra els operaris resulta creïble i convincent. No se li escapa res. La seva “missió” té un final inesperat, diguem-ne, pedrolià.
El muntatge prescindeix del teatre a la italiana i trasllada l’espai teatral a l’escenari, de manera que deixa la platea completament buida. L’espai de la representació es redueix a un quadrilàter amb públic a totes bandes. Tant la direcció escènica com la delimitació espacial cerquen la proximitat amb un espectador que estigui a l’expectativa i que se senti inquirit com si fos una de les víctimes de l’experiment. El joc de llums i sonoritats contribueix a l’efecte claustrofòbic i amenaçador que vol transmetre l’obra.
L’ambientació de la faula en una factoria xinesa exemplifica com els més febles es troben desarmats enfront d’un capitalisme salvatge, mancat d’un mínim de control democràtic. Si a la Xina totalitària el sistema condemna els obrers a un nou esclavatge, a l’Europa d’avui les condicions de treball també s’han precaritzat molt amb l’excusa de la crisi. L’estat del benestar hi és deficient o fonedís. A l’Estat espanyol, on la democràcia també està sota mínims, la reforma laboral imposada pel Partit Popular el 2012, sense una resposta social contundent, ha causat més atur i indefensió per als més pobres. No fa l’efecte que el PSOE millori res en aquest sentit, ni en cap altre.
Schenzhen significa infern
Autor: Stefano Massini
Teatre Tantarantana, 19 de juliol
Direcció: Roberto Romei