Els crítics

«És impossible parlar en anglès i amb britànics sense activar la ironia»

Miquel Berga (Salt, 1952) és professor de literatura anglesa a la Universitat Pompeu Fabra. Ha publicat nombrosos textos sobre George Orwell i altres autors anglosaxons relacionats amb la Guerra Civil. També és l’autor d’una biografia de John Langdon-Davies (Pòrtic, 1991). Un aire anglès (Periscopi) és un recull d’algunes de les columnes dominicals que ha escrit durant anys per a El Punt i a El Punt-Avui.

  • Miquel Berga. Judit Contreras
    Miquel Berga | Judit Contreras

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Va anar a Londres per primer cop d’una manera, si més no, curiosa.

—Va tenir a veure amb els atzars propis d’una època en la qual tot estava més desenquadernat que ara. La manera de ser joves d’aquell moment —estem parlant del 1972— era feliçment irresponsable. Hi havia una certa sensació, que és potser universal però que aleshores estava molt accentuada, que ser jove t’ho facilitava tot.

—Vostè ha acabat sent anglòfil perquè feia de discjòquei a Lloret de Mar.

—Feia de discjòquei en un dels macrohotels de l’època. Gràcies a això, coneixia molts guies turístics, que eren els responsables d’acompanyar els clients en els vols xàrter. Per ells, era com omplir l’autobús. Un dia un em va dir que en un vol de tornada cap a Londres hi hauria un seient buit, i que si hi volia anar fos a les cinc de la matinada a l’aeroport de Girona. L’important era entrar l’últim dins l’avió, així veuria quin era el seient buit. La primera anada es va convertir en una estada de gairebé un any i mig.

—És un gènere especial, el de la columna dominical?

—Quan vaig veure el llibre compost, més que pensar en un recull el que vaig veure és que els editors havien descobert un llibre entre un munt de columnes. A les columnes no només parlo de temes i personatges anglesos. Les columnes són petits artefactes que aspiren a la condició del relat breu. També escric amb consciència que la columna dominical —i posaria èmfasi en l’adjectiu dominical— és un gènere amb regles pròpies. 

—Quines són aquestes regles?

—La primera és fugir esperitat d’aquest periodisme de la indignació. És legítim i n’hi ha que ho fan molt bé, però no em vull indignar davant del món o d’una situació política des de la columna del diari. Sobretot perquè és diumenge, un dia de treva. Això vol dir escriure amb una mirada amable i compassiva, també mordaç i un punt sorneguera. Una altra regla és evitar les doctrines, el sermoneig i el proselitisme encobert. Intento no caure en l’articulisme d’opinió, i que quedi ben clar que admiro i segueixo amb molt interès diversos articulistes d’opinió.

—La claredat i l’amenitat són virtuts també importants, i no és fàcil ser clar i amè escrivint textos tan breus.

—Ja ho deia algú, això: perdona que t’hagi escrit una carta tan llarga, però és que no tenia temps. Aquestes columnes tenen uns 2.000 caràcters. La primera la vaig escriure angoixat perquè pensava que no hi havia posat tot el que volia dir. Amb el temps, vas aprenent que, de fet, l’article emergeix gràcies a la necessitat de retallar-lo. L’exercici de comprimir sempre beneficia la qualitat final del producte.

—En què es nota en els articles l’aire anglès del títol, més enllà del fet que hi surten molts personatges i referents culturals i polítics anglesos?

—El llibre s’ha elaborat i publicat en una època d’especials turbulències al meu país, que és Catalunya, i l’aire anglès fa referència a una certa necessitat que molts tenim de sentir una mica d’aire fresc després d’una situació política que s’ha anat enrevessant i que ha anat creant un aire social aviciat, un punt irrespirable, per les decisions forassenyades d’uns i d’altres. Em temo que l’aire anglès té una connotació, en aquest context, d’aire fresc. També té a veure amb què la tradició política anglesa, la tradició del middle way [‘el camí d’enmig’], em sembla molt més apropiada per resoldre conflictes que no pas els grans arravataments que es produeixen a Madrid i a Barcelona.

—Amb el Brexit, Déu n’hi do com d’aviciat està l’aire anglès ara, no?

—Diguem que tot el que estic dient sobre les virtuts de l’aire anglès també les podríem aplicar a l’Anglaterra actual.

—L’anglesitat, avui, és una cosa encara viva o ja és més un record mitificat del que un dia, potser, va ser.

—Hi ha elements lingüístics i de manera de conversar i de relacionar-se socialment que estan molt incrustats en la manera de ser dels britànics. És literalment impossible parlar en anglès i amb britànics sense activar la ironia, per exemple. La ironia està en el geni de la llengua. Ara bé: és veritat que, de vegades, quan parlem de la cultura anglosaxona activem tòpics que són molt parcials. El país d’una gran finor intel·lectual, de maneres molt interessants de fer política, amb grans universitats, és naturalment el país, també, de gent perfectament salvatge i simple. La manera com s’ha resolt la qüestió del Brexit ha suposat un cert xoc per als que esperàvem més subtilesa de part dels britànics. Veus el Nigel Farage, el Boris Johnson i altres impulsors del Brexit i t’adones que, a Anglaterra igual que pertot arreu, el simplisme i la demagògia són una gran temptació.

—Els personatges que més esmenta són Churchill, Chesterton i Orwell. Són molt diferents.

—Tots tres comparteixen un determinat ús del llenguatge. La força del seu pensament sol mostrar-se en paradoxes, i això els serveix per anar a contracorrent. Fa poc s’ha publicat als EUA un estudi titulat The fight for freedom. És una biografia paral·lela de Churchill i Orwell. La tesi del llibre és que, si bé són dos personatges absolutament clau per al concepte de llibertat a Europa i al món, són molt diferents l’un de l’altre. Un va ser un aristòcrata que va tenir una influència política extraordinària i l’altre va ser un pobre desgraciat, malalt, sol, vidu, pobre, que només va tenir una màquina d’escriure. Resulta que al final, però, algú com Orwell, gràcies als seus llibres, ocupa a la història un lloc que està al costat d’un gran personatge com Churchill. És una lliçó bonica sobre el poder de la literatura, que pot aconseguir victòries pòstumes increïbles.

Un aire anglès
Miquel Berga 

Edicions del Periscopi
Barcelona, 2018
216 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.