Un home està plantat enmig d’una cruïlla al centre d’Amsterdam. S’assembla a l’actor Robin Williams. De manera continuada, es posa les mans al cap i tanca els ulls. És Stephen Hodes, de quasi 70 anys, amb coroneta grisa, porta una camisa a quadres i els botons de dalt despassats. Està prop de l’estació, on cada minut els trens deixen en la ciutat exèrcits de persones amb maletes de rodes i des d’on surten vaixells turístics de dos pisos, amb totes les places ocupades. Davant del respectable Hotel Victoria, entre el carrer comercial Damrak i el barri vermell, alguns grups de turistes amb bicicletes llogades es passen el semàfor vermell. En lloc de mirar al carrer, prefereixen centrar-se en el Google Maps dels telèfons. Els residents donen un salt enrere a la vorera i els insulten fort. Hodes compta tres accidents i quatre xocs en 20 minuts.
És el seu experiment, el seu acte de desesperació. Aquest escenari és completament normal a l’Amsterdam solejat, el caos regna en una ciutat popular i envaïda per la multitud de gent.
Hodes va ser un dels primers a Amsterdam a llogar bicicletes, a principis dels anys setanta. Després es va traslladar a Nova York com a director de màrqueting per a l’autoritat de turisme neerlandesa. Durant molts anys va ser responsable de vendre Amsterdam, la ciutat del pensament lliure, als americans. La capital de la cultura, Rembrandt, Van Gogh, Anna Frank, la vida nocturna, el sexe lliure, drogues legals. “Holland is hot even in winter”, “Holanda està calenta fins i tot a l’hivern” era un dels seus arguments comercials.
Ara, 30 anys després, Hodes encara estima la seva ciutat, però sofreix per tot allò en què s’ha convertit. “Un gueto del consum”, pensa, “una ciutat quasi en col·lapse.” I sap que no n’és completament innocent, potser aquesta és la seva motivació. Hodes és fundador d’un think tank, de la fundació “Amsterdam in Progress”, que va elaborar plans per salvar Amsterdam com a encàrrec de la ciutat i d’algunes universitats. “Es necessiten solucions radicals”, diu Hodes, és massa tard per a la resta. “Amsterdam ha de fer-se veure poc, no ha de convertir-se en la puta, com Venècia.”
“Limitació” és la base de la recepta de Hodes: “hem de reduir fermament el número de vols i d’estàncies, si no nosaltres, els habitants, també fugirem.” L’aeroport planejat per a aerolínies barates a Lelystad no hauria d’aprovar-se mai, augmentaria els moviments aeris de mig milió a l’any en un 60%, fins a 800.000. Tampoc no hauria d’augmentar-se l’inversor per als creuers, i el creixement econòmic anual de la ciutat no hauria d’excedir 1 o 2%.
No es pot parlar de tancar la ciutat, destaca Hodes, però sí de reglamentar l’oferta i la demanda. "Si les entrades d’un festival de música s’esgoten”, diu Hodes parat en la cruïlla amb tant de trànsit, “llavors estan esgotades, la gent haurà d’esperar o tornar l’any següent. Així de simple.”
Realment la ciutat està desbordada per les masses, no està construïda per a elles. El 2005 van arribar 11 milions de visitants a l’any, avui dia en són més de 18 milions. I molts no es queden només unes hores, sinó que la gran majoria roman fins a tres nits; un de cada deu fins i tot una setmana. Amsterdam ja compta amb tantes estàncies en Airbnb a l’any com Berlín o Madrid, concretament més de dos milions, a pesar que la ciutat és considerablement més petita, 850.000 habitants. “Un poble”, diu Hodes.
Però Amsterdam es troba als Països Baixos progressistes, on durant molt de temps s’han creat iniciatives ciutadanes com la de Hodes. A més, hi ha un govern municipal que podria tenir una mena de paper precursor per a altres baluards turístics com Barcelona, Florència o Dubrovnik, perquè ha desenvolupat plans contra la liquidació de la ciutat, almenys és un principi.
Uns canals més al sud, a l’Ajuntament, dos administradors del barri parlen en nom de l’alcaldessa recentment elegida Femke Halsema. S’explicarà com una ciutat amb idees creatives troba el camí de retorn a la qualitat i la diversitat, com posa límits sense alçar tanques. El tema central ha de ser el dilema de voler seguir sent una ciutat liberal i al mateix temps marcar normes que serveixin per a tothom, també per als visitants.
Fa dos anys aquí es va desenvolupar “Ciutat en equilibri”, un catàleg de mesures destacadament rigoroses: els residents poden llogar la seva casa durant un màxim de 60 dies a l’any en plataformes sharing com Airbnb, des del 2019 només durant 30 dies. Es va prohibir construir nous hotels i es van suprimir els autobusos i els creuers del centre d’Amsterdam. Des de novembre del 2017 les beerbikes estan prohibides.
Però encara més revolucionària és la prohibició de negocis els clients dels quals siguin únicament turistes: tendes de records, llocs de venda d’entrades, botigues de formatge com Cheese Company, on mai entraria un resident, o les tendes de creps i gofres que broten ràpidament, també anomenades Nutella shops. Està vigent des de fa deu mesos i s’adreça a les noves apertures, no als negocis ja consolidats. A pesar d’això, fins ara cap altra ciutat turística no ha arribat tan lluny.
A això se suma el colp de màrqueting de la ciutat, un acte espantador que busca els seus semblants: la campanya “Enjoy and Respect”. Està dirigida als visitants que més solen envair Amsterdam: homes entre 18 i 34 anys, a qui els agrada la festa, l’alcohol i altres drogues, la majoria de Gran Bretanya, Alemanya i de la província neerlandesa. Si ara aquests homes entren a internet al barri vermell o a la plaçaLeidseplein, els apareixen imatges amb eslògans comprensibles que deixen clar que Amsterdam mereix respecte, i l’import de les multes per cantar fort, fer escàndol, tirar escombraries o pixar en les parets de les cases: 140 euros. També es multa per beure al carrer: 90 euros.
Per dur-les a terme, aquestes multes tenen els anomenats Handhaver, guardians de l’ordre municipals que, segons ha anunciat aquesta setmana l’alcaldessa, poden i han de cobrar les multes in situ amb datàfons.
De fet, durant una tarda de divendres normal al barri vermell d’Amsterdam es poden trobar crowd managers i traffic controllers, a més de persones amb camisetes de color taronja on es pot llegir host, amfitrió. Es posen en ponts i en carrerons estrets, expliquen perquè el barri vermell és vermell i indiquen amablement que hi ha 3.000 habitants que viuen aquí, encara, i necessiten calma.
No obstant això, francament no sembla gaire eficaç en vista de les masses de gent que criden i suen, que passen pel carrerons estrets, per davant de les finestres amb les dones menejant el cul, per davant dels homes disfressats de Super Mario. Anglesos en comiats de solter que beuen, dormen a l’aire lliure i al dia següent tornen a seure a l’avió. Les beerbikes estan prohibides, sens dubte, però encara no ho estan les equivalents que circulen sobre l’aigua, les anomenades barques-cocktail que passen pels canals d’Amsterdam al ritme del techno, una darrere l’altra, amb grups de turistes i alcohol en caixes a bord.
Per a l’expert en turisme Stephen Hodes, que lluita contra els mals, que ell mateix va atreure a Amsterdam, les mesures de la ciutat no són suficientment radicals. En canvi, li agrada la idea del defensor del poble Arre Zuurmond, que es va instal·lar al barri vermell durant tres mesos per viure-hi i descobrir quines serien les mesures de salvament necessàries. Els seus missatges de Twitter horroritzats i les fotos d’aquesta “jungla urbana sense control” enfurismen aquests dies els habitants d’Amsterdam i inquieten el govern municipal. “La por”, diu Hodes, “que la ciutat sigui un parc d’atraccions i que nosaltres, els últims habitants, ens perdem és gran.”
Ell mateix ha recorregut durant molt de temps aquest camí. S’ha mudat de l’antic vaixell-casa sobre el bonic canal Oude Schans, perquè el soroll dels visitants que es queden a les cases de l’altre costat del canal li lleva la tranquil·litat de la nit. “Perquè de nit sempre estan tan fumats que en uns minuts obliden la promesa de ser silenciosos.” Hodes ara viu enmig del camp, en una casa amb jardí, des d’on veu ovelles i molins de vent. Viu a Muider, al costat del castell Muider, que últimament a Amsterdam s’elogia com el “castell d’Amsterdam”. Com si fos una idea dels seguidors de Hodes del departament de màrqueting: cal desviar les onades de turistes, també cap a la platja del Mar del Nord de Zandvoort, ara anomenada la “platja d’Amsterdam”.
“Funciona”, diu Hodes, i sembla preocupat. “Tan bé que ara els autobusos de turistes aparquen davant de la meva porta i el viatge a Amsterdam s’ha fet encara més atractiu.”
Traducció de Mar Sanfèlix