Història

“De sobte van començar a disparar”

Fa 50 anys els tancs soviètics van acabar amb la Primavera de Praga. L’estudiant de la RDA Christoph Wonneberger hi era, i en va ser testimoni amb la seva càmera.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Fins a ben entrada la nit havien estat discutint en un hotel d’estudiants de Praga. Sobre les 3 de la nit Christoph Wonneberger se’n va anar a dormir. A penes dues hores després es va despertar d’un espant. “Al principi em vaig tornar a tapar el cap amb la manta, vaig pensar que eren sorolls d’alguna obra. Estan bojos? Enmig de la nit? Però no parava, ressonava, era estrany. De sobte hi havia soroll també dins de casa. Em vaig aixecar, vaig sortir de l’habitació i vaig veure la gent al passadís. Estaven ajudant un jove que pujava les escales trontollant. Estava ple de sang.”

Wonneberger volia saber què passava, va agafar la seva càmera, una Exakta, i va córrer cap a fora, als carrers de Praga.

Així, fa 50 anys, va ser testimoni d’un esdeveniment històric: durant la nit del 20 al 21 d’agost del 1968 tancs soviètics circulaven per la capital de Txecoslovàquia (ČSSR, República Socialista Txecoslovaca), mig milió de soldats del Pacte de Varsòvia van ocupar el país, i així van acabar a la força amb la “Primavera de Praga”, aquell període curt en què els txecs i els eslovacs somiaven amb la llibertat i la democràcia i esperaven poder viure tranquils un socialisme amb rostre humà.

Llavors Wonneberger estudiava teologia, tenia 24 anys i era un dels pocs ciutadans de la RDA (República Democràtica Alemanya) que van poder observar l’auge social a Praga i la seva fi brutal.

Ara, per primera vegada el pastor conta tranquil i detalladament a l’Spiegel aquells dies i mostra les fotos que va fer. És un testimoni directe inusual d’un home inusual que no ha oblidat mai el que va viure a Praga: com després va ajudar i va donar forma a l’oposició en la RDA, com cap altre clergue. Les seves pregàries de pau a l’Església de Sant Nicolau de Leipzig van inspirar milers de persones que el 1989 van protestar contra el règim del SED (Partit Socialista Unificat Alemany) i van contribuir a la seva caiguda.

L’estiu del 1968 Wonneberger es va posar de camí a Praga durant les vacances que tenia entre semestres fent autoestop des de Rostock, com ja havia fet altres vegades. “Em va interessar què hi passava allí en la política”, diu avui.

A casa, a Rostock, en aquell moment no es notaven gaires sensacions d’haver-hi una “primavera” política. En un grup clandestí Wonneberger també parlava amb amics de la universitat sobre temes candents: “com pot adoptar el socialisme un altre rostre?”

Però no va arribar lluny. El seu intent de fundar en universitats de la RDA un moviment juvenil alternatiu, “una FDJ (Joventuts Lliures Alemanyes) pròpia”, com diu ell, va fracassar: tres implicats van ser arrestats com a “espies”, van haver d’entrar a la presó i van ser expulsats a l’Oest.

Aleshores Wonneberger va mirar a Praga. L’any anterior s’havia assabentat de com canviaven les coses al país veí, si bé és cert que els mitjans de comunicació de la RDA no n’informaven. Al congrés de l’associació d’escriptors txecs, el juny del 1967 Milan Kundera havia fet un discurs d’inauguració crític amb el partit, en què realçava la necessitat d’una literatura lliure. Pavel Kohout va comparar la llibertat de premsa a l’Alemanya de l’oest i a la ČSSR: declaracions que no haurien sigut possibles en la RDA. A partir de febrer del 1968 els mitjans de comunicació txecs simplement ignoraven la censura, i al juny es va abolir legalment a través de l’assemblea nacional.

“Vaig percebre tot el que escoltava de Praga com un moviment de ressorgiment, que tant trobava a faltar en la RDA”, diu Wonneberger.

A principis d’agost del 1968 va arribar a Praga. Va passar les nits amb pocs diners en un hotel d’estudiants prop de Moldàvia. Allí es va trobar, juntament amb joves txecoslovacs, visitants francesos, britànics i americans. Era una atmosfera turbulenta, complicada. “Contínuament se sentien maniobres de les tropes russes, amenaces contra el govern txecoslovac, pressions al cap de partit acabat d’elegir Alexander Dubček i al president Ludvík Svoboda, tots dos defenien que havien de fer-se reformes“, diu ell. “La tensió va augmentar, però ningú s’imaginava què passaria.”

Durant els dies abans de la invasió Wonneberger veia la ciutat com un gran fòrum: “per tot arreu es formaven grups de persones que discutien intensament uns amb els altres.” Es tractava del futur del país, de la nació, del socialisme, de la vida. De l’ajuda possible d’Occident, la reacció del món.

Quan va sortir al carrer de bon matí el primer que va notar va ser la forta olor de combustible dièsel. Molta gent ja estava fora. “Amb una mà se subjectaven petites ràdios transistor a l’orella mentre caminaven.” Escoltaven l’emissora de Praga.

Per la nit havien tallat el programa de l’emissora. Però aleshores els treballadors no van fer cas a la prohibició d’emissió que havia ordenat un funcionari fidel a Moscou. Un portaveu va llegir una opinió del comitè central del partit comunista de la ČSSR, que des de feia mesos advocava per una democratització. Aquell matí va condemnar amb gran valentia l’ocupació de les tropes del Pacte de Varsòvia. L’himne txecoslovac va sonar diverses vegades.

Però sobre l’edifici de l’emissora els avions de transport Antonow de les tropes del Pacte de Varsòvia ja pegaven voltes pel cel. L’exèrcit disparava la gent que volia protegir amb els seus cossos l’accés a l’estudi. Van morir unes deu persones.

Llavors els soldats van ocupar l’estudi. Wonneberger va fotografiar una barricada ardent davant de l’edifici, al carrer Vinohradská, i després es va dirigir a la Wenzelsplatz. Els tancs passaven repicant a alta velocitat pel seu costat, alguns fins i tot van atropellar altres cotxes.

Un camioner va intentar bloquejar-los el pas. Damunt del semiremolc alguns manifestants ondejaven banderes txecoslovaques. Wonneberger recorda: “els joves intentaven botar als tancs en marxa. Molts fins i tot aconseguien obrir amb pics els tancs de dièsel i prendre’ls foc.” Es veien columnes de fum negre pujant cap al cel i els tancs es quedaven aturats.

“Els conductors intentaven neutralitzar els atacants girant les torretes. Però els joves s’ajupien hàbilment quan els canons els passaven ràpidament per dalt d’ells. Al final els soldats van haver de sortir dels tancs en flames. Llavors de sobte van començar a disparar al seu voltant.” Aleshores Wonneberger ja havia arribat dalt de tot de la Wenzelsplatz. “Em vaig posar a cobert darrere de la balustrada del Museu Nacional.” Les bales que van arribar, va comprovar durant la seva visita, “encara hi són!”

Treia a tot hora la seva Exakta amb l’únic carret que hi tenia. Va fotografiar els manifestants, les barricades en flames, els tancs destruïts, eslògans com “fuig!” o creus gamades que els protestants havien pintat als vehicles dels invasors russos.

En altres carrers tot era més tranquil, Wonneberger va veure com els estudiants hi intentaven parlar amb els soldats. “Així van comprovar que els soldats ni tan sols sabien on estaven.”

Ell es va quedar dues setmanes més a Praga i es va fer amic d’estudiants txecoslovacs, amb els quals feia fullets en secret en un soterrani. Els imprimien a color en gran tirada i en molts idiomes. Wonneberger traduïa les crides als soldats en alemany, ja que suposaven que els alemanys de la RDA també donaven suport a les tropes del Pacte de Varsòvia.

Els fullets ja impresos es tiraven a la gent des de camions i autobusos a places transitades i als carrers de la ciutat. “Així evitàvem els punts ocupats pels tancs russos.”

Quan Wonneberger va haver de tornar a la RDA al setembre, va clavar el seu carret dins de la seva motxilla baix de tot, sota follets, periòdics i insígnies amb lemes per a Alexander Dubček, el rostre de la Primavera de Praga. I damunt, la seva roba.

I els controls fronterers? “Tant me’n fot”, va pensar, “m’arriscaré!” Però va anar amb molta cura: Wonneberger va viatjar només un tros amb el tren des de Praga, llavors va agafar un taxi fins quasi la frontera. L’últim tram va anar a peu, no va contar que havia estat a Praga, sinó que només havia anat a fer senderisme per les muntanyes. Va funcionar. No el van registrar.

A la RDA Wonneberger va agafar el primer tren que va arribar; parlava amb viatjants que només coneixien periòdics de la RDA sobre què havia passat realment a Praga. Va aconseguir arribar a casa, va amagar el record, no va revelar el carret durant anys; els esdeveniments de Praga l’havien deprimit, no volia que les imatges li ho recordessin.

A la tardor del 1968 uns policies del poble (l’antiga policia de la RDA) el van parar al carrer perquè portava un distintiu dels dos icons “Dubček-Svoboda” en la seva camisa. “Llevi-s’ho!” li van cridar enfadats. Wonneberger es va resistir, va intentar discutir però molestava massa els uniformats. Dos el van agafar i el van detenir, un tercer policia de seguida li va arrencar el distintiu de la Primavera de Praga.

Al seu domicili a Leipzig Wonneberger avui estableix una connexió entre el 1968 i el 1989 fins als nostres dies. Poc abans de la caiguda del mur un greu ictus li va furtar la parla. Anys després es va recuperar i va aprendre de nou a parlar. Entretant participava amb la seva bicicleta en marxes per la pau, a la llarga de la frontera interna coreana o des de Leipzig a Moscou i París.

“Per a mi Praga va ser una gran fita en la meva vida”, diu ara Wonneberger. “Hem de resistir d’una altra forma, sense violència. Aquest és el missatge que em vaig endur d’allí.”

Traducció de Mar Sanfèlix

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.