En la vida, per mica d’intensa que sigui, sempre ens fem preguntes. Algunes tenen respostes i altres, no. El coneixement avança gràcies a formular-se interrogants necessaris. En l’existència individual, però, tot es complica. Quan es mira enrere sense ira ni rancor, una vida és sovint una suma de pèrdues i de tries, de vegades irreparables. També pot ser un cúmul d’il·lusions insatisfetes o d’autoenganys entendridors. Preguntar-se sobre l’encert o l’error del que hem fet en el passat serveix per fer balanç de guanys o amargar-se el present.
La resposta de Brian Friel, dirigida per Sílvia Munt, és una mena d’elegia a les ambicions frustrades i a la inevitabilitat de viure sense respostes. Tom Connoly (David Selvas), un novel·lista per a minories, passa una etapa de crisi creativa, agreujada pel poc ressò de les seves obres i per la malaltia mental de la seva filla Bridget. Daisy (Emma Vilarasau), la seva dona, enfonsa les penes en la solitud, l’alcohol i la música, pendent de la feina de Tom i incapaç de buscar una sortida al seu atzucac. La taula de salvació de tots dos pot ser la possibilitat que David (Eduard Buch), un agent literari, valori favorablement l’arxiu de l’obra de Tom, perquè la Universitat de Texas l’adquireixi i així s’acabin les penúries econòmiques dels Connoly.
La resposta
Autor: Brian Friel
Direcció: Sílvia Munt
Teatre Goya, 14 de juliol
Durant el cap de setmana en què han de saber la decisió de David, reben la visita dels pares de Daisy, Jack i Maggie (Ferran Rañé i Carme Fortuny), i d’una parella d’amics de tota la vida, Garret i Grainne (Àlex Casanovas i Àngels Gonyalons). Són el doble contrapunt —familiar i intel·lectual, respectivament— al matrimoni Connoly. I traginen també els seus insondables problemes personals i de convivència. A la primera ocasió, no s’estan d’esbombar als quatre vents, amb una crueltat humiliadora, els retrets i els ressentiments acumulats amb els anys.
Garret, escriptor d’èxit popular, està als antípodes estètics de Tom, amb qui manté una rivalitat literària amagada darrere de molts anys d’amistat. Tots dos, a les acaballes de la seva carrera, se senten frustrats, encara que han emprès camins antagònics. De fet, tots els personatges confessen en algun moment o altre el fracàs de les seves ambicions artístiques, professionals o vitals, i, impúdicament, projecten en els cònjuges la culpa dels desenganys.
La direcció de Munt té molta cura en els detalls, la intensitat de les situacions i el ritme txekhovià de l’obra. I tanmateix, fa la impressió que els intèrprets —tots de primera categoria— no acabin de posar-se en la pell dels personatges. Tanta successió de naufragis personals ofereix una radiografia trista, un punt freda i distant, de les relacions humanes i familiars. Els Connoly i els seus convidats semblen ànimes en pena que es troben per etzibar-se la dissort existencial.
L’acció de La resposta se situa en l’espai interior/exterior d’una casa austera d’una zona rural irlandesa, on el matrimoni Connoly viu aïllat del món. Dues colpidores projeccions de vídeo mostren la seva filla Bridget de gran, tancada al sanatori, i de petita, jugant en un prat. La seva malaltia crònica plana com a rerefons del desastre de Tom com a escriptor. Al final de l’obra, després de fer un acte d’assertivitat, Daisy arriba a la conclusió que cal viure amb la “incertesa necessària” davant de la impossibilitat de trobar respostes infal·libles. És un desenllaç irònic i patètic, molt txèkhovià.