—Han passat quatre mesos des de l’assemblea que va oficialitzar la conversió de la CEV en la patronal de referència al País Valencià. Quin balanç en fa?
El balanç d’aquests quatre mesos és molt positiu. Crec que el nivell de consolidació del projecte és molt bo en les tres províncies. En definitiva aquest és un projecte que el que pretén és vertebrar la Comunitat Valenciana. Per a nosaltres era molt important integrar Alacant, Castelló i València i ho estem fent més ràpidament del que esperàvem. Federacions i empreses s’hi estan integrant molt bé. En conjunt, representem 500 organitzacions empresarials i més de 120 empreses que s’hi han incorporat directament.
—En què s’ha de diferenciar aquesta nova estructura de l’antiga Cierval?
En tot, perquè no tenen res a veure. Són projectes totalment diferents. Cierval era un organisme amb organitzacions provincials que s’integraven de forma informal en una cúpula i en què les patronals provincials marcaven el full de ruta. Aquest és un projecte en què una organització que ja existia decideix créixer i crear, amb vocació integradora, una patronal autonòmica en què no prevalen ni València, ni Castelló, ni Alacant. Els territoris són importants, però són importants sobretot els sectors. Per tant, és un canvi fonamental de concepte: els sectors estan per sobre de l’estructura territorial. El concepte és totalment diferent.
—La CEV disposa de consells empresarials provincials, uns consells amb els quals assegurar la representativitat de les províncies. Tanmateix, la representant d’Alacant, Rosana Perán, va presentar la dimissió fa tres setmanes. L’estructura amb la qual va nàixer la CEV no ha aguantat ni mig any. No sembla el millor dels començaments...
Rosana ha fet un esforç molt gran durant aquests tres mesos. L’associacionisme requereix molta dedicació desinteressada i no es pot perdre de vista que nosaltres som empresàries i empresaris. Els projectes empresarials requereixen molta dedicació, al marge de la vocació per l’interès general. En ocasions, prevalen els interessos particulars i això obliga a fer un pas endarrere quan ja l’has fet endavant. Rosana ha tingut una situació en la seua empresa que requereix una dedicació exclusiva. No cal fer-hi altres lectures.
—Però en un espai tan curt de temps? No ha passat ni mig any des que acceptà aquesta responsabilitat…
En els projectes empresarials en ocasions no pots mesurar els teus moviments. Alacant requereix un esforç de representació diferent del de València o Castelló que en aquests moments Rosana no podia dedicar.
—La CEV va nàixer amb vocació d’unitat. A Alacant es va constituir el febrer passat la Unió Empresarial de la Província d’Alacant, una patronal d’àmbit provincial. Fins quin punt l’existència d’aquesta entitat perjudica aquesta voluntat d’unitat de la CEV?
L’associacionisme és lliure i comprenem que s’haja creat una organització. Ara bé, la nostra és una organització oberta, en què tothom és benvingut. Som l’organització representativa de l’autonomia en la CEOE i en els distints òrgans de la Generalitat. El nostre projecte no es veu perjudicat per l’existència d’aquesta altra organització.
—Li agradaria que la Unió Empresarial de la província d’Alacant s’integrara en la CEV?
Sí, perquè encara que semble un clixé, considerem que la unió fa la força. En la mesura que estiguem totes les patronals unides i juntes, la nostra força serà més gran. Per tant, ens agradaria estar tots junts. La porta està oberta absolutament per a tots.
—El jutjat social número 2 de València ha estimat que la CEV ha de fer-se càrrec de les indemnitzacions a quatre extreballadores de Cierval per acomiadament improcedent. Això obre la porta al fet que la CEV haja de pagar fins a 1,1 milions d’euros en indemnitzacions, no només de Cierval sinó també de la CEV i Coepa, en considerar que existia una “unitat d’acció” i “successió empresarial”. Els preocupa aquesta perspectiva?
Cal diferenciar dues coses: una qüestió és la laboral, en què els jutjats socials solen ser molt sensibles i estan molt en la línia de la defensa dels drets dels treballadors, i una altra és la qüestió empresarial. Siga com siga, nosaltres hem recorregut la decisió del jutjat perquè entenem que en cap cas no hi ha hagut successió empresarial i a més tots els informes jurídics que tenim indiquen que aquesta valoració (feta des d’una òptica laboral) no es pot traslladar a la participació institucional o altres temes. A la CEV estem convençuts que no heretarem els problemes d’aquelles altres organitzacions. Estem segurs que no hi ha successió d’empreses, ni confusió de plantilla, ni res semblant. Foren organitzacions que van prendre decisions determinades i en què nosaltres no vam tenir cap tipus de participació.
La dimissió de Perán té una altra lectura: la desaparició d’una dona en l’òrgan de direcció de la CEV. Quin percentatge de dones hi ha a hores d’ara a la CEV?
—El percentatge és baix, prop del 30%. Hi ha un tema bàsic: la CEV és una confederació i, per tant, els representants a nivell d’assemblea procedeixen de les associacions que pertanyen a la confederació. El problema no existeix en la CEV, sinó en les federacions i organitzacions que la integren, amb una participació de les dones que encara és molt baix. En aquest sentit la CEV ja va prendre consciència d’això i, de fet, al gener es va signar un acord amb EVAP per intentar promoure una presència més gran de dones en les organitzacions sectorials. La primera acció la vam fer amb el sector del transport el mes de maig. Pròximament hi ha programada una acció amb el sector del metall. És una tasca d’anar apoderant dones dins de les sectorials perquè s’incorporen als òrgans de govern i anar pujant en la confederació fins a arribar a la patronal.
—Quines són les accions de què em parla? Quines altres mesures es podrien posar en marxa per promoure l’arribada de dones al capdavant de les empreses?
En primer lloc, cal que les organitzacions sectorials s’adonen que en aquest àmbit tenen un problema. Moltes han vist que tenen necessitat de donar als seus òrgans de govern més dones, per un motiu de diversitat. Pot semblar una bajanada, però aquesta presa de consciència és un pas de gegant. I moltes han començat a demanar-nos ajudar per promoure la participació de les dones.
Dit això, hi ha mesures que són molt senzilles: per exemple, no cal fer totes les reunions sectorials a les vuit de la vesprada, poden fer-se a l’hora de dinar. Semblen qüestions poc importants però són mesures que faciliten que hi haja més participació de les dones en la vida associativa. Perquè les dones s’hi incorporen més, cal que les organitzacions canvien els seus costums i les seues maneres de fer. Alhora, cal espentar les dones a apoderar-se i fer el pas.
—És masclista, el món de l’empresa?
Sí, és masclista, per inèrcia. El món de l’empresa ha sigut un món d’homes. No es tracta de buscar culpables però la incorporació de les dones a l’àmbit empresarial ha sigut més tardana per una sèrie de factors. Per exemple, no es pot passar per alt que hi havia una sèrie de limitacions jurídiques. Fins als 80 les dones no podien tindre un compte bancari i si tenien una empresa era l’home qui ho signava tot. Totes aquestes coses tarden a canviar més d’una generació.
—Vostè és partidària d’aplicar quotes en els consells d’administració de les empreses?
He de clarificar que una cosa és la postura de la CEV i una altra és la meua. Com a representant de la CEV puc dir que no som partidaris d’imposicions. Jo, com Eva Blasco, representant d’EVAP, sí que he arribat a la conclusió —després d’un llarg procés de meditació— que cal aplicar quotes, en considerar que és un mitjà necessari per aplicar un fi. No estic a favor de les imposicions, però sí que considero que la voluntarietat no ha funcionat; els percentatges no s’han assolit i l’única forma d’arribar en un temps raonable a una incorporació més gran de les dones és a través d’establir unes quotes.
—Com hauria de fer-se? Incentivar? Obligar?
Al meu parer el millor seria incentivar. Jo en tot soc més partidària de premiar de forma real a través de bonificacions o de deduccions impositives.
—Una de les reivindicacions que més ha brandat la CEV darrerament ha estat la de la reforma del sistema de finançament. El nou govern socialista és reticent a canviar el model de finançament durant aquesta legislatura. Com veieu aquesta negativa des de la vostra organització?
Mantindrem la reivindicació d’un finançament just de la nostra comunitat. No canviem el nostre posicionament. Les valencianes i els valencians estem farts de veure com, governe qui governe a l’Estat espanyol, la nostra reivindicació és deixada de banda. De fet, hem vist amb preocupació que en la reunió que vam mantenir amb Pedro Sánchez i Pablo Casado, no va ser un dels temes que es van tractar. Això és absolutament injust perquè els valencians i les valencianes som els principals perjudicats per aquest sistema.
Dit això, el problema d’infrafinançament de determinats territoris i l’injust repartiment perjudica l’Estat en conjunt perquè genera tensions territorials. A hores d’ara, tots els estudis tècnics que es podien fer ja s’han fet. El que falta, per part de tots els partits, és voluntat política. Entenem que cada partit pensa en el termini d’una legislatura però cal aplicar una visió que siga més a llarg termini.
—Fa la sensació que el Consell, que havia fet cavall de batalla d’aquesta reivindicació, ha modulat el discurs.
Jo crec que l’ha mantingut, potser ha baixat un poc els decibels. Per què? Doncs segurament pel mateix que dèiem abans. Nosaltres esperem que no abandonen la reivindicació. El gran problema de les valencianes i els valencians ha sigut que els grans partits d’àmbit estatal han descuidat aquest discurs. El que no podem fer és que ara que la societat civil ha pres consciència que això és una realitat, començar a matisar-la el discurs des de la Generalitat. La CEV mantindrà la seua reivindicació.
—Hi ha un empresari valencià que deia que ens calia una CiU a la valenciana.
Segurament té raó. No ha existit un sentiment nacionalista tan fort en la Comunitat Valenciana per molts motius (perquè tenim zones castellanoparlants i valencianoparlants; perquè hem tingut una burgesia diferent de la catalana, que ha sigut menys reivindicativa). Hi ha hagut intents —com el Partit Nacionalista Valencià ja fa prou anys o, més a la dreta, Unió Valenciana— però no han arrelat mai. Però el que sí que hem d’engrandir és el sentiment d’orgull de ser valencians, com fan bascos o catalans.
Hem de recuperar l’orgull de la nostra història pròpia. Crec que pràcticament ni s’estudia en les escoles ni la saben la major part dels qui vivim ací. I la història explica moltes coses de fins on arribes amb posterioritat. Els valencians i les valencianes no hem pogut anar mai un pas més enllà perquè hem estat limitats per la lògica del bipartidisme estatal.
—Creu que Compromís pot representar aquesta disciplina més valencianista?
No ho sé segur. El problema amb Compromís és que té alguns postulats ideològics diferents dels que podria tindre Convergència o el PNB. Siga com siga, jo el que demanaria a tots és responsabilitat. Els diputats que han estat triats pels valencians i les valencianes han d’obeir els interessos valencians. I si no, el que hauríem de fer és castigar-los electoralment.
—Ja que parlem de política, parlem del canvi a La Moncloa. Com a empresària, com ha viscut aquest canvi?
Per a les empresàries i empresaris el que sempre ens agrada és tindre seguretat jurídica i certesa. Jo crec que el que ha passat és una mostra d’alguna cosa: els partits polítics han de començar a pensar en els pactes i el consens perquè cada volta aconseguir majories absolutes és més complicat. El que han d’entendre el Partit Popular i el Partit Socialista és que el futur passa per arribar a pactes. No poden ancorar-se en les majories absolutes perquè les societats són cada volta més diverses i això es reflecteix en la política. De fet, el Botànic, que és un govern de coalició, continua funcionant.
—En menys d’un any acabarà la legislatura. Quina nota posa al consell de Ximo Puig?
El balanç no pot ser global perquè hi ha conselleries que han treballat millor que altres, però des del punt de vista empresarial sí que ha donat estabilitat. Com a empresaris, podem dir que ha modificat algunes decisions després d’escoltar-nos. Per exemple, en temes com els envasos, la taxa turística o els impostos mediambientals. A més a més, fins ara han treballat colze a colze amb nosaltres en qüestions com el finançament o les infraestructures.
—Ha parlat de la taxa turística, un dels temes que ha rondat durant tota aquesta legislatura, si bé no s’ha tirat endavant. Vostè és presidenta d’Europa Travel. Essent com és una taxa que s’aplica a moltes ciutats europees amb molt d’èxit, no li sembla que el País Valencià hauria de començar a aplicar-la?
A nivell de CEV hi ha distintes postures. El plantejament que es va fer en el seu moment fou que potser no era el moment adequat. Cal tindre en compte que encara estem en un procés de recuperació i, a més, el sector turístic valencià té un problema de rendibilitat. Acumulem la rendibilitat més baixa d’Espanya.
Nosaltres teníem sectors que s’hi oposaven frontalment i altres sectors, en què jo em posicionaria, que no s’hi oposen totalment a que s’establisca algun tipus de gravamen per al turista. Dit això, caldria plantejar-se molt seriosament com fer-ho i en quins models mirar-se. Si és amb una finalitat únicament recaptatòria, no té sentit i és perjudicial.
—En tot cas, alguna cosa s’ha fet malament des del sector quan la rendibilitat és tan baixa. Ens hem equivocat de model?
El model de sol i platja no està esgotat i a més és un model d’èxit. Dit això, també és cert que molts destins de la Comunitat depenen molt d’un turisme nacional de baix ingrés. El que passa és que han sorgit competidors en altres punts del mediterrani amb uns costos molt més baixos que han provocat una baixada de preus. Jo crec que nosaltres ens hem de posicionar en qualitat i seguretat, i no en preu. Que baixe un poc el turisme no és la fi del món. No hem d’aspirar a tindre un creixement turístic fins a l’infinit perquè això és insostenible. L’any passat Espanya estava arribant al límit de càrrega. Molts destins estaven prop de saturar-se. •