Any del turisme cultural i patrimonial

L’illa de Sant Antoni

Les festes de Sant Antoni i Sant Sebastià són unes de les més celebrades de l’any a Mallorca. Són tan populars, antigues i concorregudes que fins i tot ja s’han exportat al Principat. El gener mallorquí és el mes dels sants barbuts, la festa del foc grandiós dels foguerons, les torrades veïnals i l’arribada de la part més freda de l’any. Són festes amb trets comuns, encara que cada poble ha aconseguit donar-li un perfil únic. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Poques festes hi deu haver a tot el món amb una història que es pugui remuntar fins al segle XIV. A Sa Pobla, Mallorca, la festa de Sant Antoni pot documentar-se sense problemes fins a l’any 1323, quan el municipi va rebre el nom d’Huialfàs. El rei Sanç I de Mallorca —el segon fill de Jaume II— va crear la parròquia dedicada a aquest sant, protector tradicional de les bèsties. Això ens remet a un moment en què molt possiblement l’economia local basculava més al voltant de la ramaderia que no de l’agricultura, encara que en un entorn rural la salut i el vigor dels animals sempre han estat un element indispensable per a l’economia de les famílies.

Per Sant Antoni es retroben, en un sol ritual, tot l’element cristià i pagà; les festes coincideixen amb el solstici d’hivern, quan les societats agràries mediterrànies havien de preparar-se per a l’arribada del fred. Potser per això —com per Sant Joan, quan es dona pas al solstici d’estiu— els foguerons són un dels elements més definitoris i cèlebres d’aquesta festa, durant la qual també es fa una beneïda religiosa als animals —actualment més domèstics que no bèsties de càrrega o de tir—, que van desfilant davant del capellà, el qual els beneeix alegrement amb l’hisop.

Sant Antoni, a sa Pobla, va més enllà de l’inevitable ressò religiós; és una festa total, que té una dimensió social, familiar, culinària. És la festa, aquests últims temps, dels dimonis, cosa que sembla que posa una mica nervioses les autoritats religioses, quan s’adonen que popularment se simpatitza més amb els temptadors del sant que no amb el mateix sant, cosa que potser és simptomàtica del temps hedonista i sense prejudicis en què vivim. El sant és el tradicional protector dels pagesos; els allunya del foc espiritual i de les suggestions tèrboles dels mals esperits, que els dimonis representen. El sant es considera patró dels animals de peu rodó, que eren els que guaria, com el porquet que té als seus peus en la iconografia clàssica, que va sanar per les seves cures i que sempre el va acompanyar. (Diu la cançó: “Sant Antoni és un bon sant/ i qui té un dobler l’hi dona / perquè mos guard s’animal /tant si és del pel com de ploma.”) La llegenda ens parla d’un anacoreta assaltat incansablement per les temptacions, convertides també en salvatgines, com així les va saber narrar Flaubert a les seva novel·la potser menys entesa: Les temptacions de sant Antoni. Sa Pobla esdevé capital de l’illa; el nombre de persones que poden arribar a congregar-se aquella nit al voltant de la plaça de l’Ajuntament s’enfila fins a triplicar o quadruplicar el nombre de poblers.

Un cop han finalitzat a la plaça els actes institucionals i els balls de caparrots i gegants, s’encenen els foguerons, que omplen molts dels carrers del municipi. Solen ser molt grans, i molt concorreguts; potser n’hi ha més d’un centenar, i al seu entorn es congreguen, per sopar, tots els que vulguin celebrar la revetlla. Nit de torrar carn, xulla, llom, tota mena de llonganissa o botifarró, i de tastar les obligatòries espinagades, coques tapades, fetes a base d’espinacs i anguiles, amb un punt de coentor que haurem de remullar amb vi.

Una nit que ens fa oblidar el fred, perquè la passem en companyia i en continu moviment vora les brases. Els poblers sopen a les seves portasses, les cotxeres dels antics carros d’anar a feinejar al camp, convertides per una nit en menjadors comunals. Qui vingui de fora serà ben rebut a tots els bars i restaurants que hi ha arreu del poble, i sobretot trobarà estibats els que tenen portal obert a la plaça de l’Ajuntament. El ritual ens exigeix sopar, beure i cantar al so de la simbomba, que aquella nit potser sonarà fins a trencar-li la pell o la canya, de tantes glosses i cançons que haurà d’acompanyar amb el seu so rauc.

Dimonis per Sant Antoni a l'illa de Mallorca| EL TEMPS

A mesura que la nit avança, el contingut de les cançons es va fent més encès; passem dels càntics poc o molt devots a les glosses de crítica al poder, o eròtiques, d’una sensualitat desfermada i total. Qui no hagi viscut aquella nit, potser fins a l’arribada de l’alba en companyia de sonadors i cantadors, no sap fins a quin punt una festa popular pot arribar a convertir-se en un ritu de pas i en una vertadera bacanal, a més d’una forma sorda de competició entre glossadors, que aquella vetllada donen el do de pit i mobilitzen els recursos de la seva poètica atàvica per a les seves improvisacions. 

Des de l’any 1993, a més, una bona delegació de poblers porta la festa a la vila barcelonina de Gràcia. L’últim cap de setmana de gener, els poblers, vestits de dimonis i tocant les xeremies, ajunten el ritu de sant Antoni amb alguns elements de les festes catalanes (els castellers). L’origen d’aquesta translació deriva del fet que hi havia poblers que estudiaven a Barcelona que s’enyoraven de la festa local, i l’apotecari Antoni Torrens no va tenir altra idea que fer més lleuger l’enyor portant el foc, la festa i les torrades a la plaça del Diamant. La festa poblera arrelà a Catalunya, i de llavors ençà que s’han multiplicat el nombre de foguerons a Gràcia i el volum del batibull.

Just quan acaben les festes de Sant Antoni, comencen les de Sant Sebastià, a la capital de l’illa, Palma. La vigília de la festa, el dia 19 de gener, s’inicia també amb la ritual encesa del fogueró més gran d’entre els més de quatre-cents que ompliran la ciutat, fets amb les tones de llenya que l’ajuntament posa a disposició del veïnat. Llavors surten en cercavila els gegants, els capgrossos, els tambors de Saravà i el Drac de Na Coca, monstre llegendari local, reproducció irònica del cocodril que encara podem veure al museu diocesà, convenientment dissecat, i que va viure a la ciutat durant el segle XVIII, fins que va ser occit per un cavaller d’Alcúdia, que el va oferir a la seva estimada com a prova d’amor. Tots plegats desfilen fins a la plaça Major, on hi ha la tradicional actuació dels Castellers de Palma, una de les dues colles castelleres que ara hi ha a Mallorca. 

Les festes de Sant Sebastià s’acompanyen de molta música. La nit de la revetlla hi sol haver fins a vuit escenaris diferents, amb tota mena de concerts, de tots els estils musicals: des dels tradicionals grups folklòrics, fins al jazz, el pop, l’ska, el rock, el reggae, el flamenc o la música alternativa. Des de fa anys que serveix d’aparador musical per a molts grups illencs que comencen i que així tenen l’oportunitat de mostrar per primera vegada al públic les seves propostes. El programa de festes de Ciutat és fastuós, inabordable. Acaba incloent més de setanta propostes culturals que, a més de la música, comprenen exposicions d’art, teatre i espectacles escènics, i, últimament, també monòlegs còmics. Des de fa uns anys, la festa també té una vessant infantil: Sant Sebastià Petit, que vol fer gaudir els més menuts, amb activitats de circ i de jocs. La nit de la revetlla també ho és de la de la gastronomia local: coques de pebres, espinagades, però sobretot és una nit per a torrar-se un mateix una ració de llom de porc. Tothom fa la seva festa.

Pollença. El pi de Ternelles, a Pollença, és cada any curosament seleccionat per traginar-lo al centre del poble| EL TEMPS

I no únicament a sa Pobla i Palma tenen importància aquestes dues festivitats. La festa, a Artà, un municipi illenc de Llevant d’aproximadament vuit mil habitants, també competeix amb sa Pobla a l’hora d’organitzar una revetlla de Sant Antoni vistosa i significativa. La festa es viu profundament, amb una Obreria només dedicada a l’organització. El que ha fet més reconeguda la població ha estat la particular carota esfereïdora que tenen els dimonis d’Artà, vertaderes mostres de poder i ferotgia, amb el seu banyam de boc negre i les seves boques irades i el ceptre infernal. Els dimonis de Sant Antoni, a Artà, van acompanyats pels mossos i mosses del poble, que es vesteixen de blanc, amb faixa vermella i mocador al coll de fantasia. A més a més, el dia 17 de gener es fa la recitació de l’Argument, un poema extens amb rima que cada any repassa la vida d’Artà: el temps, les collites, les desgràcies locals, els principals esdeveniments del municipi, recitats amb unes estrofes acotades, les quals cada any ha de compondre un nou “argumentaire”, que rematarà amb un obligatori “Visca sant Antoni!”.

Al poble de Pollença, també, la festa té un caràcter particular. El dia de Sant Antoni, una multitud de pollencins va a recollir un pi després de les beneïdes, el conegut com a “pi de Ternelles”, o “u pi”, que ha estat curosament seleccionat a la finca del mateix nom des de mesos abans. Cada any és talat i arreglat per a treure-li l’escorça i les branques, i durant aquell dia l’enorme tronc és baixat fins a la plaça Vella, després que l’ajuntament hagi ofert als veïns un berenar de pa amb oli amb arengades. El pi, de més de vint metres, arriba a última hora de la tarda per servir a la prova del “pal ensabonat”. El repte és que el jovent provi d’enfilar-se fins a l’extrem, ja que a dalt s’hi col·locava un animal viu —un pollastre— que servia de premi.

Actualment s’hi deixa una figura de fusta amb la silueta de l’au, que serveix com a emblema d’un trofeu que és sobretot un gran reconeixement popular: un heroi local que durant un any rebrà moltes felicitacions. La dificultat d’enfilar-se fins a dalt de tot del tronc, sense cap mena d’ajut, ha implicat en algunes ocasions caigudes que han menat alguns joves a l’hospital, per no parlar de quan el pi s’ha trencat… El Pi de Sant Antoni és una festa ineludible d’entre les moltes cares que té la festa de Sant Antoni a Mallorca.

A Muro, les tradicionals beneïdes als animals tenen un caràcter especial perquè s’acompanyen de carrosses| EL TEMPS

D’altres pobles i ciutats que celebren un Sant Antoni sonat són Manacor o Muro. A Manacor hi ha concurs de foguerons, tota la ciutat canta els goigs de Sant Antoni i acudeix a veure sortir els dimonis de Cal Baciner. A Manacor des de fa uns anys s’ha volgut trencar amb la tradició suposadament patriarcal, i a la tarda surten també les “dimònies”… A Muro, les beneïdes als animals són potser més populoses que enlloc més de l’illa, amb carrosses molt elaborades, que tenen una lectura en clau de recuperació de les feines més tradicionals del poble, però també amb carrosses que reprodueixen alguns projectes veïnals polèmics, que així són exhibits i sotmesos a escrutini popular, i irònicament beneïts. A Muro, la festa ve precedida per una encesa de foguerons que ja s’inicia els primers dies de gener. Els dimonis de Muro, amb les seves disfresses, són de les més elaborades de l’illa.   

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.