La família és una tómbola. No es tria. Pot ser acollidora i agradable o, ben al contrari, inhòspita i desplaent. Pot ajudar els més menuts a créixer amb llibertat o amb pors. Pot convertir-se en un espai de realització personal o d’alienació traumàtica. En les famílies, fins i tot en les més aparentment modèliques, hi ha de tot. S’hi acostumen també a amagar secrets. En termes sociològics, la família esdevé una garantia per preservar el patrimoni, un marc de socialització i un coixí en els moments crítics. Ara bé, si no se’n té una visió oberta i plural, pot generar moltes injustícies. Refugi o infern, com a institució es troba en plena metamorfosi.
Humans, de Stephen Karam, amb direcció de Mario Gas, retrata la middle class, cada volta més precaritzada, dels EUA contemporanis. El dia d’acció de gràcies, la família Blake, d’origen irlandès, decideix celebrar-ho a l’apartament de Chinatown de Manhattan, on viu una de les filles, en lloc de la casa familiar de Pennsilvània. Durant la trobada, com en les millors famílies, els Blake airegen els drapets bruts, s’esbatussen de valent i acaben exhausts de les disputes. Karam ofereix una visió crua de la família ianqui, marcada per la frustració, la malaltia, l’envelliment i els dòlars.
Dels diversos membres dels Blake, se’n pot derivar un mostrari de patologies actuals. Momo (Maife Gil), la matriarca, té un Alzheimer avançat. Deirdre (Lluïsa Castell), la mare, està obsedida amb la religió i el matrimoni. Erik (Jordi Bosch), el pare, beu més del compte i arrossega el sentiment de culpa per la seva infidelitat conjugal. Aimée (Candela Serrat), la filla gran, advocada, pateix una malaltia intestinal i està afligida per la ruptura amb l’excompanya. Els amfitrions tampoc no es queden gens enrere: Brigid (Miranda Gas), la petita, estudiant de música, ha de guanyar-se la vida com a cambrera; Richard (Jordi Andújar), estudiant de filosofia, havia patit depressions molt fortes i està enderiat amb la interpretació dels somnis.
Humans s’inspira en les trobades familiars, tan generadores de topades i conflictes, per diagnosticar les clivelles de la família nord-americana de classe mitjana. Entre els temes recurrents en els intercanvis dels Blake, destaquen els diners, el pas del temps, la moral i la necessitat de viure, tal com apunta la carta escrita per Momo a les seves netes poc abans de perdre la memòria. Afectada per la crisi econòmica, la família Blake contempla com el pas dels anys ha volatilitzat els estalvis. La seva moral, de base catòlica, també es veu tocada. Això no obstant, en el fons, els Blake s’estimen i volen sortir-se’n plegats.
Tota l’acció s’escola en un lúgubre dúplex de Chinatown, sense finestres i envoltat de sorolls estridents del veïnatge i la ciutat. L’espai escènic —que en reprodueix els dos pisos, tot seccionant-ne la quarta paret— entafora en excés els actors i dispersa la mirada. Per fortuna, l’obra gaudeix d’una interpretació eficaç, sobretot de Lluïsa Castell i Jordi Bosch, que juguen molt bé els tocs de comèdia i dramatisme dels seus personatges. Multipremiada als EUA, Humans manté una certa intriga al voltant d’allò que es resisteix a explicar Erik i mira d’infondre un missatge esperançador, però, més enllà dels problemes familiars —coneguts amb escreix— no aporta res de nou. Qualsevol família mediterrània li donaria, quant a hostilitats i conflictes, mil voltes.
Humans
Autor: Stephen Karam
Direcció: Mario Gas
Teatre Romea, 7 de juliol