Esquerra Unida i la síndrome 'Good Bye Lenin'

Per una diferència de vots molt estreta, l'assemblea d'Esquerra Unida celebrada el passat cap de setmana escollia com a coordinador general David Rodríguez, representant dels sectors més tradicionalistes de la coalició. Un triomf sobre la candidatura de la diputada Rosa Pérez i d'unes altres figures emergents de la formació. Un resultat que sembla obviar el pas del temps, l'evolució sociològica i el canvi de cicle polític.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La tragicomèdia alemanya Good Bye Lenin (2003) s'articulava sobre una curiosa premissa argumental: una dona molt identificada amb el règim comunista de la República Democràtica d'Alemanya (RDA) entra en coma poc abans de la caiguda del mur de Berlín. Quan desperta, uns anys després, el seu fill tracta d'ocultar-li que el seu petit món ja no existeix per evitar-li un possible col·lapse. Malgrat els esforços, tanmateix, el món havia canviat. Ocultar-ho no servia quasi de res.

El País Valencià també ha canviat, els darrers temps. El PP ja no governa. La Generalitat i els principals ajuntaments estan regits per l'esquerra. I una de les tres diputacions provincials. El camp de batalla principal, mentre els populars valencians es llepen les ferides i reconstrueixen una alternativa, és a l'Estat. La societat també ha fet un gir. Tot i que la dreta conserva bona part del seu poder social i electoral, les coses són diferents.

Esquerra Unida, la formació que tant va contribuir des de l'oposició al canvi de cicle i malgrat això fou desterrada a l'extraparlamentarisme per la puixança de Compromís i Podem, celebrava una assemblea que havia de servir per trobar un espai en aquest nou món. Amb dues visions enfrontades. D'una banda, la llista de la diputada provincial Rosa Pérez i l'eurodiputada Marina Albiol, el regidor de Gandia Nahuel González o el primer tinent d'alcalde de Xàtiva Miquel Lorente. Gent, en molts casos, amb responsabilitats de govern, que ja han tastat el sabor amarg de la gestió a diverses bandes. Que s'engoleixen gripaus. I, cal no oblidar-ho, també els fan engolir als seus socis.

Tancant la llista, simbòlicament, hi havia el regidor alacantí Miguel Ángel Pavón, Esther López Barceló o Ignacio Blanco. En el cas de l'ex diputada autonòmica i de l'últim candidat a la presidència de la Generalitat, es tracta de persones que treballen des de la segona línia en governs de progrés. López és assessora en l'àrea econòmica de l'Ajuntament de Madrid. Blanco es va incorporar, com a funcionari de carrera, a la Conselleria de Benestar Social que lidera Mónica Oltra.

Es tractava d'una llista jove i experimentada alhora, associada al pensament d'Alberto Garzón, amb les baules que enganxaven Esquerra Unida a la transformació social des de les institucions. Passa que governar és molt feixuc. Obliga a reflexionar i negociar. Genera escletxes ideològiques i contradiccions. I com depens d'uns altres, es fa difícil imposar els temps, els ritmes i els continguts. Una llanda. Davant d'això, una part significativa dels quadres i la militància han decidit replegar-se, fer com que les coses no han canviat i passar l'ensurt a l'estil de la mare de Good Bye Lenin. Conscientment, en aquest cas.

De la minoria al govern

David Rodríguez és un individu afable, de parlar i formes assedegades i amb un currículum i trajectòria interns i externs molt fidels a l'essència originària d'Esquerra Unida-Izquierda Unida, una plataforma creada pel Partit Comunista per aglutinar electoralment l'esquerranisme transformador que s'havia aplegat al voltant de la campanya en contra de l'OTAN, el 1986. Rodríguez potser no és el candidat del Partit Comunista del País Valencià (PCPV), però té el seu suport condicional i el d'elements irreductibles del comunisme pota negra com el seu secretari general, Javier Parra.

Una dècada enrere, Rodríguez i Parra eren molt minoritaris en Esquerra Unida. I Pérez, Blanco, Albiol i Pavón s'alineaven amb els "independents" de Glòria Marcos i la direcció del PCPV liderada per Marga Sanz. La fractura posterior al primer Compromís, amb l'eixida de la coalició de la Iniciativa de Mónica Oltra i els sectors afins a Joan Ribó, va reconfigurar l'escenari i va moure les plaques tectòniques. Hom podia suposar que les aigües correrien tranquil·les una bona temporada. Llavors, arribà el desastre electoral de les municipals i autonòmiques, tot i disposar d'un impecable cap de cartell amb Ignacio Blanco. I començaren a passar coses. S'imposà la coalició estatal amb Podem, impulsada per Alberto Garzón per a la repetició d'eleccions, però la cosa acabà també en un petit desastre que, tal vegada, podria haver estat més gran en el cas d'anar per separat. En un moment donat, a més, Blanco rep fortíssimes crítiques internes i és considerat poc menys que un traïdor per incorporar-se a un departament d'una "enemiga acèrrima" com Mónica Oltra. I Marina Albiol, una persona amb un compromís comunista granític, comença a trobar haters entre les bases per tenir càrrec públic. Per ser a les institucions.

Descosida i sense teixidor

La fractura estava servida. El triomf de l'aparell, però, sorprèn una mica. Les maniobres per guanyar l'assemblea per tan sols vuit vots (un 51% dels sufragis emesos) han estat frenètiques, segons diuen els assistents. La vella guàrdia ha conservat el control d'Esquerra Unida fent servir una cara nova que sempre havia estat allí. La nova-vella direcció, que ha de ser ratificada encara pel 50% dels membres del Consell Polític escollit a les comarques (no s'esperen sorpreses) pretén tornar a les Corts Valencianes, recuperar el seu espai "d'esquerra transformadora". Potser pensen que el desgast de les forces governants farà tornar els vots. Si s'ho plantegen així, és un diagnòstic agosarat: Parra i Rodríguez representen un món residual, antic, desgastat.

Una cosa és que torne amb força i vigència l'anàlisi marxista i, una altra, és que la mitologia, la simbologia i el discurs associats siguen perdurables. Una cosa és que les ambigüitats ideològiques de Podem i Compromís siguen molestes per a alguns sectors, que ho són. Una altra és que els votants tornen en massa a la coherent però poc operativa Esquerra Unida.

Fins i tot és possible, com deia Rodríguez, que l'escenari s'haja dretanitzat. Però la prioritat de l'esquerra al País Valencià, ara mateix, rau en gestionar la ressaca del PP sense que se'ls passen del tot els efectes als votants i Isabel Bonig siga presidenta el 2019. En aquest escenari tenen molt a dir els elements d'Esquerra Unida que, amb encerts i errades, s'han posat la granota de fer faena i estan governant i gestionant colze a colze amb unes altres formacions.

Les bases, tanmateix, han posat la gestió de la coalició en mans dels elements contemplatius que es poden permetre el luxe de qüestionar-ho tot. Sense màcula ideològica perquè no han xafat cap basal. L'assemblea ha retornat Esquerra Unida a la zona zero, al seu erm relativament confortable, a la tenda de campanya amb te i coixinets dels berbers del desert. Prests a fer de nou, a la caiguda del sol, una travessia cap a un oasi que, tal vegada, s'haja assecat definitivament.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.