Turisme cultural

Fires i productes

Mallorca són també els seus productes. Cada poble o ciutat s’ha volgut especialitzar, no només en els últims temps, a difondre i promocionar el consum d’uns determinats menjars, peces de vestir, eines i tot d’un seguit de béns que fan coincidir la seva difusió amb les fires locals, vertaderes dinamitzadores de l’economia i de la cultura. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’economia de la Mallorca moderna ha canviat profundament durant els últims cent anys. El turisme ha tingut un poder transformador majúscul; ha esdevingut allò que es coneix com un “monocultiu econòmic”, que tanmateix, i per fortuna, no ha aconseguit arrasar-ho tot. Això fa que, en part, moltes indústries hagin desaparegut o s’hagin hagut de refer, sovint dins la dinàmica d’una recuperació de l’artesania en clau més aviat localista, però de cara a l’exterior, tot buscant que la marca “Mallorca”, acompanyada d’un ressò d’autenticitat, ajudi a la projecció i l’èxit dels seus productes. Cada poble o ciutat pot haver tingut en algun moment un producte típic, sigui de les seves fàbriques o tallers artesans —d’espardenyes, d’embotits, de terrissa— o dels cultius que hi més abundaven: taronges, patates, ametlles. Cada poble té o prova de tenir la seva gran fira, sovint en clara competició amb altres pobles de l’illa. Per exemple, el Dijous Bo d’Inca —la tercera ciutat de Mallorca amb població després de Palma i Manacor—, que se segueix celebrant el quart dijous després del diumenge següent a la festivitat de Sant Lluc, és a dir, el 18 d’octubre, i és així perquè al segle XVI es va pactar així amb els responsables d’una fira similar al municipi de Llucmajor. El Dijous Bo continua sent una de les principals festivitats del pla de Mallorca, una de les fires més grans de l’illa, l’origen de la qual es remunta, per alguns historiadors, a l’època musulmana.

El Dijous Bo d’Inca, que convertirà la ciutat en la vertadera capital de l’illa, ve precedit pel seu Dimecres Bo, la vigília, una coneguda cita de festa i disbauxa. Durant tot el dia anterior, la ciutat s’omple de gent, i és ben difícil trobar taula per dinar o sopar als nombrosos i famosos cellers, on encara sol ser habitual demanar per sopar un bon tall de porcella. La zona de més activitat es concentra a la zona del centre, vora del Mercat Cobert i de la plaça de l’Àngel. El Dimecres Bo és una jornada de festa que s’allarga fins ben entrada la matinada, però podem dir que són molts els joves que aquella nit no dormen ni un sol minut. El servei de tren que arriba des de Palma i d’altres pobles fa aquella nit un horari especial, per facilitar l’arribada de la multitud i fer més segur el trànsit per les carreteres. Revetlla de música, de sopar i beure al carrer, de llargues passejades, és el pròleg del dia que el segueix, el Dijous Bo, amb tota la seva càrrega comercial i simbòlica.

Dijous bo a Inca

Aquell dia, si pretenem arribar a Inca en cotxe, és recomanable llevar-se ben d’hora. A partir del migdia és ben segur que la ciutat estarà totalment col·lapsada, i que ens serà impossible trobar un sol forat per a deixar-hi el vehicle. Si arribem en tren des de la capital de l’illa o d’altres pobles, els combois els trobarem atapeïts, com els metros de qualsevol ciutat occidental en hora punta, cosa a la qual els mallorquins no estan gens acostumats. Inca, aquell dia, té una densitat de població que supera les ciutats de l’Índia més poblades; no és cap exageració. Si pretenen dinar en un celler, val més tenir-hi reserva des de dies abans: si no, haurem de menjar al carrer de qualsevol cosa, o lluitar a colzades a la barra d’un bar per aconseguir un plat de frit mallorquí o de freixura o de variat. Un pla òptim per a un bon Dijous Bo és armar-se de paciència i curiositat i començar a caminar entre la multitud atapeïda, per tots els carrers de la ciutat, ben plens de tota mena d’artesans, comerciants i, fins i tot, d’antiquaris. 

El Dijous Bo serveix per donar visibilitat a les novetats comercials de qualsevol branca d’activitat: tant podem comprar-hi un tractor, un cavall, una vaca o una olivera com un pot de confitura. Des de fa uns anys, el centre de la ciutat és ocupat pel mercat pagès, on podrem tastar i comprar tots els productes típics de l’illa: sobrassades, embotits i bunyols, a més de roba i espardenyes, tot despatxat per botiguers vestits a l’ampla, és a dir, a l’estil tradicional mallorquí. A les grans places de la ciutat, com la plaça del bestiar, hi ha concursos per premiar el millor verro, truja, etc., al Concurs Morfològic del Porc Negre Mallorquí, que concedeix l’Ajuntament de la ciutat. El Dijous Bo és una meravella, un mareig i un deliri comercial que ens torna a les essències agrícoles i ramaderes de l’economia de l’illa.

Dijous bo d'Inca

Aquesta fira només té lloc un dia a l’any. Però a Sineu, un municipi del Pla de poc més de 3.500 habitants, cada dimecres s’hi fa una fira que ja és una cita indispensable, i que forma part de qualsevol ruta turística mínimament solvent. És un mercat de tradició molt antiga —i ben pocs del planeta ho poder dir— que es remunten fins a l’any 1306, quan el rei Jaume II va instituir-lo. L’àmplia varietat de productes que hi podem trobar justifica la nostra visita: bestiar, flors, eines, maquinaria agrícola, roba, calçat, vi i terrissa, i tota mena de petites coses que poden constituir un regal magnífic, autèntic en el sentit més saborós i local del mot. 

A la plaça des Mercat hi trobarem una exposició d’animals vius singular, perquè està reservada a les races autòctones, no només de Mallorca sinó també de Menorca i Eivissa.

Sineu

Gairebé tan antic com el mercat de Sineu és el cultiu de la taronja a la vall de Sóller. Està documentat que a finals del segle XVI en aquest indret, un dels més bells de Mallorca, ja s’hi cultivaven taronges, les quals provenen, com sabem, de l’Índia. L’esplendor dels cultius de Sóller va fer que es desenvolupés un producte molt saborós, que va tenir a França una recepció fabulosa. Van ser nombrosos els sollerics que fins i tot van establir-se al país veí com a botiguers i comerciants. Les millors taronges solleriques arriben els mesos de juny i juliol; i fins al punt han distingit Sóller, que s’ha arribat a conèixer tot el seu terme municipal com “la vall dels tarongers”. L’emplaçament del municipi, arrecerat al fons d’una vall que li tapa les ventades i amb una terra feraç i humida, el fan molt adequat per a l’èxit d’aquest cultiu. Poetes com Gabriel Alomar o Rosselló-Pòrcel (o d’altres no tan justament celebrats, com Maria Antònia Salvà o Josep Lluís Pons i Gallarza) han parlat en versos emocionats de Sóller i d’aquesta dolça fruita esfèrica.

La manera més carismàtica i memorable d’arribar a Sóller, encara, és amb el tren que surt des de Palma. És una línia privada, una de les poques de l’Estat, i continua funcionant amb uns vagons i màquines d’aspecte antic, com si estiguéssim encara a principis de segle XX, que és quan es va inaugurar el trajecte, després de dècades de debat sobre el seu recorregut i de disputes sobre la seva viabilitat. En total, és un viatge no gaire llarg, d’uns trenta quilòmetres, però per fer-lo necessitarem prop d’una hora. La ruta és memorable: deixem enrere Palma i ens endinsem en els marjals, els alzinars, els camps d’ametllers i garrofers, les oliveres centenàries. El tren ha de travessar més d’una dotzena de túnels i viaductes, enfilant-se en desnivells de la serra de més de dos-cents metres. Convé estar atents al viaducte dels cinc ponts —de més de vuit metres d’altura—, la vista sobre el qual ens permet contemplar un paisatge fenomenal de tota la vall. El viatge se’ns farà curt si ens deixem emportar per la suau sublimitat del que s’hi albira, la serra de Tramuntana, declarada Patrimoni de la Humanitat l’any 2011. Des de dins el tren s’hi poden fer moltes fotos. 

Fira de la taronja a Sóller

La ciutat de Sóller té molts incentius: el tren arriba a Can Mayol, una fortalesa del 1606 que ara n’és l’estació; a dins, hi ha una exposició permanent amb quadres de Miró i Picasso. Sobretot és interessant el conjunt de cinquanta peces de ceràmica de Picasso, que pertanyen a la col·lecció privada del magnat de la comunicació solleric Pere Serra. De Miró n’hi ha més d’una trentena de gravats, però el més visible és el gran tapís de l’autor, que presideix l’escala central de l’estació. A Sóller convé fer-hi diverses coses: contemplar la façana modernista del Banc de Sóller, i després anar a Can Prunera, el museu del carrer de Sa Lluna, en el qual sempre hi ha obres suggestives. A més, no hauria de ser possible deixar Sóller sense menjar-nos unes garrovetes del papa, un dolç local d’antiga tradició, la recepta del qual —sempre a base d’ou i sucre…— continua sent secreta, però les podem adquirir a qualsevol pastisseria.

Des de Sóller, l’itinerari òptim ens mana que agafem el tramvia, també un mitjà de transport centenari, que ens baixarà fins al port en poc menys de trenta minuts. El port de Sóller, circular, natural, encara conserva per sobre de la massificació turística el regust del que era un tradicional poble de pescadors. Dinar-hi o sopar-hi vora el mar, en algun dels restaurants que hi trobarem dedicat sobretot al marisc, al peix i als arrossos, és un pla immillorable. Res més saborós que acompanyar el dinar amb un vi de l’illa, com el de Binissalem

Església de Binissalim / Raúl Mahón

Aquest municipi és un dels principals de la comarca del Raiguer; de poc més de vuit mil habitants, és cèlebre pels seus vins, ja coneguts, gràcies a la revifalla d’aquestes últimes dècades, arreu d’Europa. Existeix ja una Denominació d’Origen Binissalem, que obliga que un 30% del raïm sigui de la varietat autòctona coneguda com a “manto negro” —amb aromes de figa, mora i garrova—, d’igual manera que la gorgollassa, una altra varietat local, té marcat en aquest 30% el seu màxim en els vins negres i rosats. A Binissalem s’hi fa cada any la popular Festa del Vermar o Sa Vermada, que va popularitzar-se sobretot a partir dels anys 70 del segle passat de la mà del poeta i dramaturg Llorenç Moyà, que també va fer tot el possible per preservar i promoure el gran llegat històric, artístic i arquitectònic del municipi. Si anem a Binissalem hem d’aturar-nos a la Casa Museu de Llorenç Villalonga, on residia bona part de l’any aquest gran escriptor, un dels noms més justament destacats de la literatura catalana del segle XX. 

Si arribem al poble durant les Festes del Vermar, que s’allarguen fins a les últimes setmanes de setembre, podrem trobar encara algun restaurant on se’ns ofereixin uns fideus del veremar, el plat típic —deliciós, acompanyem-lo de vi jove— que consumien els homes i dones que anaven al camp a fer la collita de raïm.

Verema a Binissalem

Si visitem Mallorca els primers dies de juny, no podem escapar l’oportunitat d’arribar a sa Pobla durant la Fira de la Patata, el tubercle que ha fet d’aquest municipi un lloc destacat en l’economia de l’illa. Els dies 1 i 2 de juny el poble s’aboca a cuinar tota mena de menjar a base de patata. Als restaurants i bars del poble hi trobarem des de gelat de coca de patata fins a les tradicionals espinagades de patata, llom i col o fins i tot gotets de crema de patata amb botifarró. Són més de noranta propostes, totes fetes amb patata local, que també podrem acompanyar amb bunyols o cervesa artesana fets a sa Pobla. 

Les fires de Mallorca són exhibicions d’una cultura encara orgullosa dels seus trets d’identitat, que els sap lligar amb l’afany comercial i amb l’hedonisme indispensable dels nostres dies. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.