Una antiga estrella del criquet serà el nou primer ministre de Pakistan. Durant molt de temps semblava impossible, però ara ja és una realitat. Les eleccions canviaran molt en aquest país de 210 milions d’habitants, que des de fa dècades sofreix de terror, guerra i corrupció. “Governarem aquest país com mai s’ha fet”, va dir Imran Khan, i va anunciar que no es traslladaria mai a la luxosa oficina de primer ministre. “Per a mi seria vergonyós en un país on viu tanta gent pobra.”
Khan, de 65 anys, antic playboy, educat a Oxford, va passar a ser un heroi nacional quan el 1992 va convertir l’equip nacional de criquet pakistanès en campió del món. El 2013 ja es va presentar com a candidat a primer ministre, però va fracassar. Ara sí que ha guanyat, i molts joves pakistanesos esperen profundament un canvi i un govern millor. El 60 per cent dels pakistanesos tenen menys de 30 anys. Volen formar part del món globalitzat, i així és com la demografia ha fet possible la victòria de Khan. A més dels descobriments de dades dels papers de Panamà, que van enviar a presó el primer ministre Nawaz Sharif que ja duia anys en el càrrec. Està condemnat per corrupció i ja no podrà tornar a ocupar cap altre càrrec polític. Sona a justícia i progrés.
Però qui coneix aquest país sap que l’ex-primer ministre no hauria d’estar on està avui dia. Quan en el fons les forces fosques volen mantenir algú al cim, fins ara l’exèrcit i el govern sempre han trobat una solució per retòrcer bastant la democràcia. Però l’exèrcit, el vertader centre de poder al país, volia desfer-se de Sharif. Amb el seu poderós servei secret Inter-Services Intelligence (ISI), controla tant ara com anteriorment les àrees més importants de l’economia, la política de seguretat i d’afers estrangers.
Sharif va caure en desgràcia perquè havia comès dos pecats capitals: aparentment, s’oposava a acceptar grups extremistes per part de l’exèrcit i va fer temptatives d’apropament cap a l’Índia, el rival mineral i veí directe de Pakistan. Totes dues decisions van accelerar el seu final polític. L’exèrcit pakistanès justifica amb l’agressió índia les despeses de milers de milions. Qui vol la pau allà?
Políticament, des del seu naixement el 1947 Pakistan ha estat governat per dues dinasties, que s’alternaven per governar i saquejar el país, els Bhutto i els Sharif. Segons les províncies o tribus, molts seguien quasi a cegues els dirigents polítics. Els ciutadans de Pakistan en gran part estan impotents en política, a pesar d’haver-hi institucions democràtiques. Com que no hi havia redistribució, realment mai no es va trencar el principi feudal. Així, pocs regnes inimaginables s’enfronten a exèrcits de milions de persones molt pobres. L’Estat pràcticament no dona als seus ciutadans cap servei. Aquest és un dels canvis que vol fer Khan.
I probablement l’exèrcit li deixarà plena llibertat. Però per què és també el seu candidat preferit? En la campanya electoral Khan va anunciar que volia firmar la pau amb les forces dels talibans pakistanesos que no tenen sang a les mans i que acabarà la guerra contra el terrorisme dels nord-americans; aquests dos són els objectius de l’exèrcit, ja que els extremistes ataquen quarters de l’exèrcit i maten soldats. Els talibans recriminen al govern d’Islamabad haver contret una aliança profana amb Occident i haver matat la pròpia gent del país sota les seves ordres.
No obstant això, Khan també es va guanyar els islamistes. Va defendre la llei que amenaça amb penes de mort tot aquell qui blasfema; pel que sembla, un preu que havia de pagar per la victòria. A diferència del seu predecessor, a Khan no li importa tant enriquir-se ni afavorir el seu seguici. I d’aquesta manera els pakistanesos el creuen quan diu que vol emprendre una batalla contra la pobresa i la corrupció. Després que la seva mare morís de càncer i gràcies a alguns donatius Khan va construir el primer hospital oncològic de Pakistan, que fins avui dia normalment tracta pacients de franc.
Ell mateix viu retirat en una gran propietat a un turó des del qual veu de lluny la capital. L’havia construïda per a ell i Jemima Goldsmith, filla d’un multimilionari jueu de Londres. La relació amb la jove britànica era una prova del seu pensament obert al món. El fet que el matrimoni fracassés i Khan romangués a Pakistan, quan la seva dona tornava a Londres amb dos fills, va demostrar que tenia un gran afecte pel país.
Imran Khan serà un primer ministre inusual, potser el primer a qui la qualitat de vida dels pakistanesos li preocupi de veritat. Khan, però, també hauria de seguir tensant la relació ja esbiaixada amb els Estats Units, ja que a Afganistan els EUA, i l’OTAN, depenen de la informació del servei secret pakistanès i necessiten el país per transportar els subministraments a les seves bases militars d’Afganistan. Però Khan ja havia declarat en la campanya electoral que no seguiria donant suport a l’estratègia antiterrorista nord-americana.