Alemanya

Integració: la preocupació dels ciutadans

Els extremistes de dreta han canviat el discurs. Durant molt de temps semblava estrany que fossin majoria. Però ara, la renúncia d’Özil de la selecció nacional de futbol podria fer un tomb, amb un debat sobre cohesió social.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Geisenhausen és un poble a la Baixa Baviera. El diumenge passat el jubilat Karl Meyer es va seure, ple d’ira, al tren que sortia d’aquí en direcció a Munic. A la seva mà va pintar la paraula “crucifix”. Sota la maledicció bàvara havia dibuixat una barca en què es llegia “barbaritat social cristiana” i als costats de la qual s’aferraven gargots de persones.

Meyer, de 67 anys, constructor qualificat de sistemes de calefacció, volia protestar a la capital del Land: contra “el nacionalisme, que tant de mal ha portat al món”, i contra els representants del poble de la CSU, de qui ja no se sent representat. “Jo vull un altre país”, diu Meyer. El seu dialecte revela que és de l’Estat Lliure de Baviera, però ara intenta ocultar els seus orígens.

“M’avergonyeixo de ser bàvar”, diu.

Ja ha passat quasi una setmana des de la manifestació i la República s’ha centrat ràpidament en altres temes. La renúncia de Mesut Özil de la selecció de futbol omple tots els titulars.

Però Karl Meyer no pot oblidar així com així la manifestació de milers de persones. Ja és la segona en què participa. L’altra vegada va ser en contra d’una central nuclear prop del seu poble. Ara torna a ser a Geisenhausen i mira Munic i Berlín amb una mescla de desconcert i ira: al diari local llegeix que el 2017 l’economia ha pujat en un 2,2 per cent i que la taxa d’atur al juny era tan baixa com en temps de la Reunificació.

Els extremistes de dretes són els qui conformen el discurs a Alemanya. Volen “allunyar” conciutadans cap a Anatòlia o provocar una “revolució conservadora”. A l’altre extrem està l’esquerra radical, que, igual com alguns manifestants del diumenge a Munic, veuen un “Quart Reich” a punt de prendre el poder. I, fora de tot això, moltes persones romanen al centre de la societat. Els costa entendre l’agressió en el debat.

Entre ells hi ha gent amb i sense rerefons relacionat amb la migració: nens immigrants de tercera generació que estan integrats, evidentment, però que ara es pregunten si la gent del país els vol realment. Assistents de refugiats que tenen la impressió que han de justificar-se per estar compromesos. Votants de partits conservadors que estan farts de la polarització. I alts representants de l’Estat que es preocupen per la comunitat, com Andreas Voßkhle, el president del Tribunal Constitucional d’Alemanya, que lamenta una retòrica “inacceptable” dels dirigents polítics de la CSU.

“El que nosaltres sempre havíem de fer en la Unió era combinar diverses orientacions, però tot això ens ha desaparegut de la batalla en les últimes setmanes”, diu la ministra de Defensa Ursula von der Leyen.

Una gran majoria d’alemanys es veu preocupada. Segons una enquesta que va encarregar Der Spiegel fa uns dies, més de dos terços dels ciutadans lamenten una degradació en el debat polític. Igualment, molts enquestats s’han desviat cap a la dreta en política.

El desconcert és palès arreu del país, en famílies, on pares i fills discuteixen per la política d’asil. A les escoles tenen problemes amb l’antisemitisme i el racisme. En oficines, a Baviera, últimament la creu ha de servir com a símbol de cultura dominant. Amb la discussió sobre Mesut Özil aquesta confusió ha crescut una mica.

“Soc alemany quan guanyem, però immigrant quan perdem”, va escriure el futbolista professional. En uns dies s’ha convertit en una “pantalla de projecció”: un milionari mimat i amic d’autòcrates per a uns i víctima de ressentiments per a altres.

La majoria dels ciutadans són crítics amb Özil. El 58 per cent, segons l’enquesta de Der Spiegel, no pensen que l’hagin tractat de forma irrespectuosa i racista. I només el 27 per cent lamenta que se n’hagi anat de la selecció.

Però la renúncia d’Özil només és l’ocasió idònia per a un debat, necessari, sobre exclusió i cohesió social.

Des que en els anys cinquanta i seixanta van arribar els primers treballadors d’Itàlia i Turquia, la República Federal discutia sobre si és un país d’immigrants. Amb la reforma de la llei de ciutadania l’any 2000, que va fer possible que els nens nascuts aquí i de pares estrangers aconseguissin un passaport alemany, sembla que la pregunta es respon amb un “sí”.

I ara, què? La humiliació i la frustració que es desprèn de les explicacions d’Özil sobre la seva decisió, les coneixen bé moltes persones d’origen estranger. Igual que abans, els nens immigrants han d’experimentar que seran discriminats a l’escola, quan busquin casa o treball. I, a més, que amb la contínua disputa sobre la política de refugiats han augmentat, en lloc de disminuir, reflexos defensius contra immigrants.

Hi ha un doble allunyament: els immigrants s’allunyen d’Alemanya perquè una part d’Alemanya s’ha allunyat dels immigrants.

Gerd Thomas està compromès des de fa 15 anys amb el FC Internationale Berlin, al principi com a entrenador i ara com a president de la junta directiva. En la camiseta de l’equip no hi ha publicitats, només l’eslògan “No Racisme”. Al club hi ha gent amb orígens de més de 70 països.

L’esport té una força integradora, uneix gent i ajuda a solucionar problemes”, diu Thomas. Sigui com sigui, un cas ideal hauria de ser així. Però fins i tot en el seu entorn observa com canvien les coses lentament. Com es degrada la llengua en la vida quotidiana. “En totes les vies”, diu ell. “El que passa al metro i al pati de l’escola també passa en els clubs esportius.”

El correcte està en establir formes de pensar i conceptes que fa poc encara estaven prohibits. En els programes d’entrevistes cada vegada es parla més dels musulmans com una amenaça, tracten el “turisme d’asil” i una suposada “indústria antiretorn”. A penes causa indignació quan a Dresden, com fa poc, els manifestants de Pegida escandeixen que els refugiats haurien “d’ofegar-se”.

En canvi, les veus del centre de la societat es perden entre el discurs mediàtic. Almenys fins i tot els extremistes de la CSU han reconegut el problema. Reiteren que volen moderar la seva manera de parlar.

L’eslògan dels “ciutadans preocupats” es refereix únicament a aquells qui tenen ressentiments contra els estrangers i, consegüentment, es volen aïllar. Al mateix temps també hi ha altres ciutadans que estan preocupats, per valors com la solidaritat, estar obert al món i la cultura de benvinguda, que a vegades es desacredita sense cap mesura.

Karl-Heinz Höflich, de 62 anys, es veu amb certa legitimitat com un home del centre, sobre el qual s’està parlant a Berlín contínuament: és director en una oficina forestal, avi, membre de la CDU, catòlic, president del consell de la parròquia de Rückers, un poble amb 1.900 habitants prop de Fulda, Osthessen. Però fa un temps que sent que molts polítics ja no tenen en ment altres persones quan es refereixen al “centre civil”, sinó que parlen de persones completament diferents: les que simplement són molt més sorolloses que ell, que critiquen “els sol·licitants d’asil” en les xarxes socials. “Em sap greu veure com s’estén aquest populisme”, diu.

Quan el 2016 els sol·licitants d’asil es van traslladar al veïnat, Höflich de sobte estava disposat a ajudar. Com a cristià, però també perquè tenia curiositat per la gent. Va escoltar les seves històries, va organitzar el cercle d’ajuda “Rückers Actiu” amb altres habitants. Van convidar els refugiats a la Pfarrfest i els locals a un dia de trobades en què els sol·licitants d’asil cuinaven plats dels seus països d’origen.

En aquell temps Höflich va assolir “molt bones experiències”. Va ajudar un jove afgà a lluitar a través d’autoritats, cursos d’idioma i educació. Però en la “política gran”, a Berlín, l’important pràcticament no és la qüestió de com es pot facilitar la integració als nou vinguts. “Per contra, quasi només es parla de criminalitat, violació i aïllament”, diu Höflich.

Sobretot ha sigut l’AfD qui ha agreujat el to de les discussions. Però també el seu propi partit, la CDU, es deixa portar massa sovint per populistes, es queixa Höflich. I tot això es contagia a parts de la població. Alguns ajudants ja haurien de justificar-se davant de coneguts perquè ajuden sol·licitants d’asil. “Espantós”, creu Höflich.

L’ajuda per als refugiats ha disminuït arreu del país després de “l’estiu de benvinguda”. No obstant això, no s’ha erosionat, com els debats de la setmana passada haurien fet suposar. Segons un estudi d’Allensbach per al ministeri Federal de Família una quinta part dels alemanys segueix comprometent-se en l’ajuda als refugiats; alguns fan donatius, altres ajuden activament, amb classes d’idioma, per exemple. Des del 2015, segons Allensbach, en total s’hi ha afegit d’alguna manera un 55 per cent de la població amb més de 16 anys.

“Em preocupen molt els debats candents de les últimes setmanes”, diu Antje von Dewitz. Es tracta només de pors, no d’oportunitats de migració per a Alemanya.

Dewitz, de 45 anys, és directora de Vaude. En aquesta empresa d’equipament per a l’aire lliure a Tettnang am Bodensee treballen dotze refugiats, d’Afganistan, Síria o Nigèria. Fabriquen bosses per a bicicletes o cusen tendes de campanya al taller de reparació, un d’ells és aprenent de gerent industrial.

Llavors, en l’apogeu de la crisi dels refugiats, va actuar primer amb un sentiment de responsabilitat, diu ella. Poc després l’empresa va buscar treballadors per a la nova manufactura, però van ser difícils de trobar sobretot costurers i soldadors. El dia de portes obertes hi van anar un centenar de refugiats, tots volien treball.

Per als nous treballadors, l’empresa va organitzar hores de classe d’alemany i va ajudar en les visites als organismes oficials i amb la recerca d’una casa. La integració, diu Dewitz, implica esforç, fins i tot hi havia temors entre el personal. Però els nous es van convertir en una part fonamental de l’empresa.

El problema és sols que es van denegar les sol·licituds d’asil de la meitat dels dotze treballadors nous, l’expulsió del país els amenaçava. Per a Dewitz no només seria un drama humanitari, també un fiasco econòmic. Segons els càlculs de Vaude, s’haurien produït danys per un quart de milió d’euros en les vendes.

Dewitz i més de 100 empreses van crear una iniciativa que advoca per un dret de permanència per als immigrants que tenen un lloc de treball estable. Va escriure una carta a la canceller, el president de Baden-Württemberg Winfried Kretschmann va poder escoltar en una visita a l’empresa: “però no podeu expulsar els nostres companys de treball”. La cap d’empresa sap que les lleis sobre asil no estan pensades per fer arribar especialistes al Land, i que no tots els qui aconsegueixen arribar a Alemanya s’hi poden quedar. Però mentre que no hi ha lleis d’immigració de veritat, sí que hi ha una regulació provisional, diu ella. Quasi pragmàtica. “Actualment la política només té pors, i ja no és capaç d’organitzar”, diu Dewitz. “La paralització amenaça forts temors.”

Fins i tot gerents de grans consorcis veuen amb certa preocupació aquest desviament cap a la dreta. No obstant això, pocs s’atreveixen, igual que el president de Siemens Joe Kaeser, a intervenir públicament en els debats.

Quan la presidenta del grup de l’AfD Alice Weidel al Parlament va parlar de “noies amb hijab” i “d’homes amb ganivet” Kaeser va replicar per Twitter: “Millor ‘noies amb hijab’ que ‘la Lliga de les Dones Alemanyes’. Amb el seu nacionalisme, la senyora Weidel perjudica la reputació del nostre país al món, el principal origen del benestar alemany.”

Kaeser va proposar a alguns companys del Dax una iniciativa contra el populisme de dretes, però no va trobar gaires partidaris, com va revelar ell a juliol en una recepció del club de premsa financera a Munic. El president d’un consorci automobilístic li va expressar la inquietud sobre vendre alguns vehicles si s’oposava a l’AfD. Van atacar molt Kaeser després d’aquell tweet, ell i la seva família van rebre amenaces en les xarxes socials. Però això no havia de ser un motiu per callar davant de l’odi racial.

A Munic, Kaeser va comparar la situació amb l’època nazi. Llavors també haurien callat massa persones. Van assassinar el seu oncle al camp de concentració de Dachau perquè s’havia negat a adherir-se a les joventuts hitlerianes. “Potser hem de tornar a tallar-ho des d’arrel.” Kaeser és cap executiu del consorci industrial i tecnològic més gran d’Alemanya. Si un home com ell fa un paral·lelisme entre la República Federal i el nacionalsocialisme alguna cosa ha d’estar trontollant.

Durant molt de temps semblava que Alemanya es trobava en un altra direcció. El canceller Gerhard Schröder va instaurar una llei d’immigració que per primera vegada deixava la integració com a feina per a l’Estat. Amb Angela Merkel es va fundar la conferència de l’islam (Deutsche Islamkonferenz), es van suavitzar les dificultats per a l’arribada d’experts de països no comunitaris i es va fer possible un dret de permanència per a joves ben integrats i després també per als “Geduldete” (persones obligades a abandonar el territori però que reben dret per romandre per raons humanitàries, per exemple). “Aproximadament en els primers quinze anys des de la fi de segle s’ha organitzat i creat en matèria de política migratòria i d’integració més que en els quaranta anys anteriors”, comenta l’investigador en migració Klaus Bade.

Alguns grups com la “generació DeuKische”, una agrupació de joves d’origen turc, s’ocupen que gent amb rerefons migratori sigui més visible entre la població. Alemanya tenia una icona amb Mesut Özil, net d’un treballador immigrant turc, nascut i criat a Gelsenkirchen, jugador nacional, campió del món. El 2010 li van concedir el premi Bambi en la categoria d’“integració”.

El nou “nosaltres” alemany està sent desafiat ara més que mai per la dreta. Fins que va augmentar el nombre de refugiats el 2015, la política tenia a veure sobretot amb la qüestió de quina és la millor forma perquè experts es vegin atrets per Alemanya. Ara el país, de sobte, ha d’integrar un milió de nou vinguts des de Síria, Afganistan i Iraq.

Al principi semblava com si Alemanya superés la prova de resistència (“Nosaltres ho aconseguim”). No obstant això, Merkel no va explicar, tal com ho va facilitar a l’AfD, com guanyar el tema. Ara l’ambient s’ha fet negre. Des de finals d’estiu del 2015 Merkel ha convertit la seva política d’asil liberal en tot el contrari, encara que no ho admet públicament.

El desig d’aïllar-se fa que Alemanya fins avui dia no hagi aprovat una llei d’immigració que reguli l’arribada de treballadors immigrants de forma homogènia. També fa que els europeus treballin amb dèspotes com Erdoğan, que a mig termini fins i tot obliguen les persones a fugir, i amb països com Líbia, on els refugiats estan exposats a condicions inhumanes.

Els immigrants tornen a tenir, més sovint que abans, la sensació d’haver de justificar-se per ser alemanys. La secretària d’Estat de Berlín Sawsan Chebli, filla de refugiats palestins, va escriure a Twitter: “Alguna vegada en formarem part? Cada dia ho dubto més.”

Per als enemics de les democràcies com Erdoğan aquestes crisis d’identitat són una oportunitat per dividir encara més les societats des de fora. Entretant, Erdoğan va cridar Özil i el va elogiar pel seu comportament “nacional i patriòtic”. “Li pego un petó als ulls.”

Com a lluitador contra els prejudicis seriós Özil hauria pogut afegir altres missatges, tenint en compte els dèficits democràtics de Turquia. No ho va fer.

A pesar d’això, a Alemanya la seva retirada podria suposar una mena de xoc terapèutic. Si amb la seva declaració Özil inicia un debat durador sobre racisme i cohesió social faria un major servei al país que amb tots els seus gols.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.