A París -el dia de Sant Vicent i de la mona de 1999- s'esborrà una frase d'un panell de l'exposició del Misteri d'Elx on deia -tout court- que la Festa es canta en valencià, una variant dialectal del català. Les cròniques ens conten que els regidors d'Elx feren costat a la raó durant quatre hores, mentre que la Generalitat Valenciana els recordava que el dogma, com a proposició, és un principi innegable de tota ciència, inclosa la filològica. A continuació, el senyor Tarancón, conseller temerari de la Cosa, féu públic que l'esquerra valenciana tenia problemes per assumir la seua identitat valenciana.
Això -i la vergonya pel ridícul internacional que significa desautoritzar els departaments de filologia romànica de tot el planeta- és el que em mou a enviar aquesta tribuna, on se supera allò insuperable pel que fa a la quota de cinisme polític que s'exhibeix al País Valenciàfin de siècle. L'any 1998 publiquí una enquesta àmplia a la revista Festa d'Elxsobre la llengua que parlaven a casa les xiquetes i xiquets d'Elx. Comproví que un 32% de xiquets de 4 i 5 anys d'Elx i la seua rodalia parlaven català. A les escoles privades de la ciutat aquest percentatge baixava al 12%! Tinguem en compte que Elx -amb prop de 200.000 habitants- té un 50% d'immigració i que els qui porten els seus fills a escoles privades pertanyen molt majoritàriament a la burgesia del centre, d'ideologia conservadora. Afegirem que un 20% de places a les escoles públiques d'Elx són en valència -sense que s'haja obert, a pesar d'una demanda creixent, cap línia nova a Elx d'ençà que el PP és al poder!-, i que no hi ha cap línia en valencià -0%!- a les escoles privades d'Elx.
Convença's vostè amb la raó, senyor Tarancón, i no amb la fe, que els protagonistes d'aquest País Valencià, especialment els qui vivim a les grans ciutats, no tenim cap problema amb la nostra valencianitat lingüística! Ja fa alguns anys que sóc pare i sé molt bé qui són els qui ens escarnien fa vint anys quan parlàvem valencià; sé molt bé qui són els qui encara s'atreveixen a dir-me que comet pecat mortal amb mon fill i ma filla per parlar-los en valencià i que més em valdria que aprengueren coses més útils. Sé molt bé el que significa donar-li la mà al senyor Zaplana, parlar-li en valencià i que el meu president em conteste en castellà mentre alguns de la seua cohort que resideix al cap i casal em miren amb condescendència com si jo fóra una espècie en vies d'extinció.
No ens emprenye vostè, senyor Tarancón, no ens emprenye, per favor! El Misteri d'Elx -la meua festa i la d'aquell qui amb mi, diu nostra- està escrit en un bellíssim català del s. XV i està ple de paraules desaconsellades per la Generalitat Valenciana, moltes de les quals continuen vives en la boca dels milers de valencians que resistim al llarg del Vinalopó. Tot i que aconseguiren vostès crear una altra llengua, el Misteri d'Elx continuaria escrit en la mateixa llengua medieval que compartim valencians, catalans, balears i algueresos. Conten que Enric IV -gascó d'accent regional de qui París féu rialleta tota sa vida- hagué de renunciar a la seua llengua occitana i a la seua religió hugonot i protestant per tal de ser rei de França. Es posà a parlar francès i es féu catòlic, i deixà dita una frase per a la història: "París ben val una missa"; suposem, a més, que estigué almenys quatre hores pensant-s'ho i que, així com els benemèrits regidors il·licitants, es veié amb el cervell i el cor dividits entre la raó i la fe. Una vegada més guanyà el cor enfront del cervell, com acostuma a ser de rigor en èpoques d'obscurantisme i de repressió, tot i que la comitiva il·licitana es permeté el luxe occidental de fer públic el seu rebuig urbi et orbi.
Des d'aquesta associació d'El Tempir, amb prop de tres-cents afiliats i que reconeix en els seus estatuts el nom científic i internacional del nostre valencià -llengua catalana- no podem sinó lamentar-nos per l'anècdota, alhora que ens congratulem que la cultura valenciana - i catalana, vaja!- tinga un patrimoni de la humanitat tan important com la Festa d'Elx, en la qual, fins i tot els fills castellanitzats aprenen a cantar en català alhora que recuperen el seu valencià.