EL TEMPS té, almenys, un lector fidelíssim a Madrid. Treballa als serveis d'intel·ligència espanyols i, disciplinadament, també llegirà aquestes ratlles. Cada setmana, quan li toca agafar el setmanari que teniu a les mans, respira fondo i pensa que ho fa per Espanya i per la nòmina, perquè si no... L'home obre la revista i, amb aquella sensació d'aversió tan profunda, pensa que aquest ritual setmanal algun dia li passarà factura. Porta temps fent-ho i encara no ha vist cap editorial que li hagi semblat ni mitjanament normal. Però això no és el pitjor: hi ha dies, per exemple, que, després de llegir l'article del Pere Martí, acaba tenint una cremor d'estómac que no és normal. La seva dona ja li ha dit que no sigui babau i se salti l'article del Mira, perquè la recerca i comprovació de totes i cadascuna de les cites li comporta una pila d'hores que no li paguen. Sense anar més lluny, el Borja aquest de què parla de tant en tant, no hi ha manera de trobar-lo. Deu ser un nom en clau o alguna cosa així. De fet, l'únic que li agradava, la crítica de vins, li va acabar repugnant quan va adonar-se que el Joan Nebot només parla dels cellers dels Països Catalans, un altre com el Carod, vaja.
Per això, el nostre lector s'ha dedicat a fer informes i més informes denunciant temes que EL TEMPS ha defensat, des de les seves pàgines, com ara coses tan gruixudes com "el dret a l'autodeterminació del País Basc i el Pacte de Lizarra". Fins aquí podíem arribar! Ho va subratllar en vermell i va acabar a la pàgina 12 de la secció de "Nacional" (sí, sí, dels nacionals) d'Abcdel 10 de setembre. L'endemà, un senyor que es diu Carlos Dávila (i a qui tots plegats hem pagat molts milions a través de la televisió pública) només havia de vincular EL TEMPS amb Ardi Beltzai Kale Gorriaper acabar relacionant aquest setmanari amb l'atemptat de Santa Pola. Apa, mira que passar per dir aquestes coses de no sé què de l'autodeterminació! Sempre m'ha semblat molt curiós aquest híbrid de guàrdia civil i periodista que protagonitza, amb diverses cares, les pàgines de premsa de la dreta espanyola. Ho tenen tan interioritzat que, fins i tot, s'han acostumat a escriure sobre el País Basc o Catalunya amb pseudònims i noms de guerra, com tenen per costum La Razóni l'Abc. Però com sempre que ens referim a les clavegueres de l'estat, sempre hi ha misteris insondables.
Per exemple, per quina raó són capaços d'escriure José Luis Carod-Rovira i, en canvi, en inventar-se un nom de guerra per als seus soldats/redactors utilitzen el d'Anna Rovira? Quina ràbia, un dels nostres lectors ho sap i no ens ho vol dir…