Aborden esdeveniments prodigiosos, protagonitzats per éssers sobrenaturals, extraordinaris o fantàstics. Un dels més remots és El poema de Guilgamesh, un mite sumeri que té com a protagonista el llegendari rei d’Uruk. El text original és conegut per una sèrie de tauletes que es van trobar a la Baixa Mesopotàmia. Amb el pas del temps, s’afegiren al nucli original nous episodis que ampliaren el cicle èpic: Guilgamesh i Agga de Kish, Guilgamesh i el País de la Vida, la mort d’Humbaba, Enkidy i els inferns, i l’encontre de Guilgamesh amb l’heroi del diluvi.
El poema de Guilgamesh, rei d’Uruk, en versió de Jeroni Rubió Rodon i direcció d’Oriol Broggi, parteix d’aquest antic mite per escenificar una epopeia sobre el sentit de la vida, la lluita i la mort. No s’hi han estalviat mitjans. El muntatge del poema èpic sobre Guilgamesh, que ha inaugurat el festival Grec d’enguany, esdevé una exhibició a gran escala de l’estètica de La Perla 29. En l’espai de la Biblioteca de Catalunya, el seu estil pren un aire artesanal de pulcre teatre d’art; en el marc deliciós del Grec s’escora, en canvi, cap al gran espectacle d’estiu.
Màrcia Cisteró, Toni Gomila, Sergi Torrecilla, David Vert i Ernest Villegas assumeixen alternadament la veu dels personatges nuclears en una interpretació coral, amb escenes èpiques, trepidants, molt reeixides. Tots cinc donen veu a Guilgamesh, un home tocat pels déus, que lluita de primer per fer-se un lloc en el món, després per desafiar el dictat diví i finalment per esdevenir immortal, l’única batalla que perd sense remissió. Hi fan aportacions de solista Marta Marco, Clara Segura, Lluís Soler i Ramon Vila. I hi participa encara un nombrós cor d’intèrprets i col·laboradors afins a La Perla 29.
El poema de Guilgamesh, rei d’Uruk —Broggi hi signa també l’espai escènic— peca de massa estetitzant. La dèria d’oferir al públic un espectacle plàsticament bell té un endret i un revés. Hi ha imatges certament molt poderoses, talment pintures plenes de textures i colors ocres de la terra. Hi ha moviments dels actors molt ben aconseguits, mèrit de Marina Mascarell, responsable de la coreografia. D’un exotisme oriental, la música de Yannis Papaioannou també hi queda de meravella.
En contrapartida, l’esteticisme del conjunt, deutor de Peter Brook, sepulta la violència dels déus, els únics que no moren i dicten el destí dels homes. Broggi, a més, fa algunes concessions al públic, del tot innecessàries, per enlluernar-lo. La més obscena és la passejada del cavall, que remet a Bodas de sangre, en un autohomenatge injustificat. Resulten redundants, d’altra banda, les reiteracions que repeteixen els actors en forma coral (són pròpies dels poemes èpics, però alenteixen massa el ritme dramàtic).
Com en les epopeies antigues —L’Odissea d’Homer, posem per cas—, el poema dedicat a Guilgamesh denota la base comuna dels mites que tracten sobre la lluita prometeica dels homes per emular els déus i atènyer la immortalitat. Semblantment, hi ha molts paral·lelismes entre els mites que intenten donar un sentit transcendent a la vida dels humans. En l’epopeia de Guilgamesh hi ressonen els textos mítics i sagrats més propers. Per exemple, l’escena del diluvi, tan ben duta per Lluís Soler, recorda l’episodi bíblic de Noè. Res de nou sota el sol.
El poema de Guilgamesh, rei d’Uruk
Teatre Grec, 4 de juliol
Direcció: Oriol Broggi
Versió: Jeroni Rubió Rodon