Quan Ernest Hemingway va publicar un dels seus millors contes breus, Elsassassins, no tan sols es va fer famós per les esplèndides versions cinematogràfiques que se’n van fer després. Els lectors van quedar impactats per aquell gran conte literari que és, encara avui, un exemple de sobrietat narrativa i de creació d’un ambient d’aparent objectivitat. I, sobretot, van quedar admirats pel virtuosisme narratiu de Hemingway, que aconseguia construir una trama gairebé formada només per diàlegs, per silencis i per el·lipsis, ben lluny de la narració vuitcentista que acompanyava tothora el lector guiant-lo pels camins de la trama fins a arribar còmodament al final.
No se sap si Josep M. Espinàs, que acaba de complir uns esplèndids 91 anys, tenia en ment o no el conte de Hemingway quan es va posar a escriure, en un cafè de Barcelona, Combat de nit, que Aymà va publicar el 1959 i que ara ha recuperat molt encertadament l’editorial La Campana. De jove, Espinàs va començar publicant novel·les. Es va interessar per l’existencialisme, pel realisme social, per la novel·la nord-americana i la policíaca, pel reportatge i el llibre de viatges. Les seves novel·les van agradar a lectors i crítics, van ser traduïdes als Estats Units amb èxit, va guanyar tots els premis. Potser la millor de totes és Combat de nit, tan neta, tan mil·limetrada, tan potent i al- hora tan densament humana, en defi- nitiva, tan de la seva època que sembla escrita ara mateix. En aquesta adolorida odissea dels camioners anònims que fan un trajecte Barcelona-Valladolid, ple d’obstacles i perills, ensurts i incerteses, hi ha Hemingway i Simenon, Delibes i Sánchez Ferlosio, hi ha Le Salaire de la peuri tot el cinema italià neore- alista. I potser, paradoxalment, porta també a dins els gèrmens de la narrativa de Francesc Serés, de Toni Sala o de Ramon Erra.
Després de realitzar personalment el trajecte cap a Valladolid en el camió amic, matrícula T-7440, immortalitzat en una espectacular fotografia que es reparteix com a punt de llibre en aquesta reedició, i comptant amb la col·laboració de Miguel Delibes, Espinàs es va posar a escriure una gran novel·la que, per començar, de tan senzilla com sembla no és faàcil de llegir. Està escrita en present d’indicatiu, de manera que el seu dinamisme narratiu queda refrenat per un cert quietis- me que pot fer la sensació al lector que li impedeix avançar. En segon lloc, com en el conte de Hemingway, la majoria aclaparadora de diàlegs d’aparença real sense narrador omnipresent, de silencis i d’el·lipsis, pot dificultar la identificació i situació dels personatges en el temps i en l’espai. Un cop acceptades aquestes innovadores regles del joc, suavitzades per una segona trama judicial més convencional, el lector només ha de pujar al camió, la “bèstia adormida”, estar-se quiet a la fosca i tancada cabina, només il·luminada en la llarga nit pels llums vermellosos del tablier, i deixar-se portar amunt i avall en una successió de parades, canvis de rasant, revolts perillosos, cunetes i cotxes de la Guàrdia Civil, restaurants, fondes, pensions i meublés, gots de conyac i cafès negres, i refiar-se del conductor, que “amb l’ull tens de soldat, agafa el volant com una arma, amb el cor flotant com en la guerra”.
Qui tingui por, que es faci conductor de tramvia, diu un dels protagonistes. La por domina la psicologia dels personatges del llibre. És una por omnipresent, la de sentir-se incapaç d’aturar la “bèstia” en una baixada, una por transcendent que fa pèndol al plaer profund i morbós de prémer amb el peu el pedal accelerant fins a sentir l’esbufec del fre. Alguns conductors van fer la guerra, ara tenen fills i només pensen, preocupats, en el seu futur, saben que de nit el trajecte és perillós, tenen por de tenir un disgust, de xocar, tenen por d’adormir-se en el pou profund de la nit, el gran combat: “S’ha d’haver vist la mort sobre el capó, t’has d’haver desesperat amb esglai, anant per l’esquerra, t’has d’haver rendit a cent metres del final, per respectar aquesta derrota”. Hi ha una nostàlgia en els personatges de Combat de nit que dóna a la novel·la una densitat humana, plenament existencialista. La carretera “t’envelleix”, obliga a pensar en què has deixat enrere, en què et trobaràs quan tornis a casa. El gran combat: la carretera és com la vida, la processó dels camions és la vida mateixa, sempre “anant d’una banda a l’altra, no res més. Sentir-se sempre de viatge. Qui sap quan acabarà, qui sap on”. ¿Nou periodisme? ¿Truman Capote? ¿Tom Wolfe? Llegiu Espinàs!