“Tarda d’estiu”. Segons Henry James, les dues paraules més boniques de la seva llengua. Perquè l’estiu és ple de tardes per mandrejar sense pressa, per deixar-se tustar per la xafogor del pas del temps sense miraments ni obligacions. Perquè l’estiu és ple de tardes d’enganxosa felicitat, de parèntesis que fa poc crèiem impossibles, de banalitats que ompliran records entre la sorra, rasclets i pales, entre tramuntanes i garbins, mentre l’agost esclata, tan lentament com pot. Amb tardes d’estiu per passar una bona estona de crispetes furtives, d’aires condicionats, de foscor intempestiva mentre veiem una pel·lícula que ens fa viatjar, somiar, emocionar, per molt absurda que sigui. Perquè hi ha pel·lícules que fan estiu. Perquè, qui no voldria ser en una illa grega de somni, sense gaire cosa a fer —o més aviat res—, en ple èxtasi de l’amor romàntic, amb problemes que passen tot cantant, en escenaris que tenen més vida que a les millors postals dels millors llocs de souvenirs? Benvinguts aMamma Mia: Here we go again!, una generosa dosi de cine-espectacle especialment indicada per oblidar-se de la remor de la feina i del garbuix que fa la vida.
Sense més pretensió que la d’agafar la fórmula que la va portar directe a l’èxit, ara fa deu anys, la seqüela de Mamma mia! La pel·lícula (2008) repeteix l’esquema i glorifica el clixé. És més del mateix, són les cançons de sempre, sabem quines trampes ens prepara. Però acaba enganxant, perquè és estiu, perquè tenim ànima de pecadors culpables i ens encanta riure i aplaudir, amb l’amanit d’alguna llàgrima que llisqui galta avall. I si bé és cert que el patró és el mateix, hi ha alguna cosa que millora el precedent. Un dinamisme més gran, una precisió més afinada en tot allò que apareix, sense perdre mai el vigor. També hi ajuda la decisió d’alternar dos plans temporals, fent salts continus del present al passat, per conèixer la història de Donna (una portentosa Lily James, com a Meryl Streep jove, que mereix tota l’atenció escènica en un paper que ens guanya, a totes). Potser és, també, el benvolgut desvergonyiment autoirònic de saber-se kitsch, no pas retro, de voler riure d’allò que vam ser i ens fa certa recança, però que ara adorem gràcies a la nostàlgia glorificadora. Potser per això apareix, com a gran estrella de la funció, Cher, quan ja han passat més d’una hora i mitja de funció.
Mamma Mia: Here We Go Again!
GUIÓ I DIRECCIÓ: Ol Parker
Regne Unit, 2018
Durada: 108 minuts
Fotografia: Robert D. Yeoman
Repartiment: Amanda Seyfried, Lily James, Christine Baranski, Julie Walters, Pierce Brosnan, Colin Firth, Stellan Skarsgard, Dominic Cooper, Andy García, Cher, Meryl Streep
Gènere: Musical
L’espera valia la pena, per la banda sonora, encara que hagi de rescatar —amb la por de no farcir de prou hits l’operació— algunes cançons que ja apareixien al primer film (Mamma Mia, Dancing Queen i Super Trouper). Per un elogi del glamur passat, pel pretèrit plusquamperfet del cinema de grans estrelles convidades, per la voluptuositat tronada d’un star system que pràcticament no pot ni ballar —una òbvia qüestió física—, però que omple la pantalla com un bé de déu. I Cher, cantant Fernando amb Andy García, i totes aquestes coreografies entre l’espectacularitat i la simpatia (Waterloo i les baguettes, una Dacing queen a l’estil Titanic), detalls que acaben orquestrant una pel·lícula de les d’abans, una trapelleria convertida en un deliciós delit visual que ajuda a omplir les tardes d’estiu. Aquelles tardes d’estiu on sempre acabem amb un somriure, que ajuden a encarar bé les vacances, o bé pair-les del tot, sense indigestions.