Fa temps que hauria pogut deixat de treballar. Als 81 anys, pot mirar enrere i contemplar una reeixida carrera diplomàtica, una llarga llista de llibres publicats i una pròspera consultoria. Però Madeleine Albright no és pas d'aquelles persones que van i es dilueixen en la seva jubilació. Continua sent la Gran Dama de la política exterior, una carrera que va encetar com a ambaixadora de Nacions Unides a Nova York de 1997 a 2001, abans de convertir-se en la secretària d'Estat del president Bill Clinton.
Es va centrar en el conflicte d'Orient Mitjà, l'evolució de Rússia després de l'ensorrament de la Unió Soviètica i el programa nuclear de Corea del Nord –qüestions que continuen candents. Avui dia i tot, segueix sent una gran observadora dels esdeveniments mundials i aplica una perspectiva global a les tendències i els esdeveniments. Un dels temes més importants entre els que actualment estimulen Albright és el president dels Estats Units, Donald Trump, que tant de mal ha fet a les relacions transatlàntiques i que apunta contra l'ordre polític occidental, un ordre que Albright va ajudar a crear. El seu darrer llibre –encara no se n’ha publicat la traducció- es diu "Feixisme: una advertència".
Ens rep en el sue despatx de Washington, D.C. Al racó hi ha un tigret de peluix que trau l’orella d’un paquet de Toblerone , un regal dels seus estudiants de la Universitat de Georgetown. Albright assenyala una foto emmarcada que penja a la paret, és un extracte de la llista de passatgers de l’SS America, el vaixell que la va dur a Amèrica a la fi de la Segona Guerra Mundial.
‒Miri, aquí pot veure el meu nom escrit, Marie Korbelova, d’11 anys. Korbelova és el meu nom de fadrina. Vaig arribar als EUA l’11 de novembre de 1948, a bord de l’SS America, amb els meus tres germans i els pares. Al costat de la llista de passatgers pot veure el meu nomenament per l’expresident Bill Clinton i la Medalla de la Llibertat concedida per l’expresident Barack Obama. D’alguna manera, la història de la meva vida.
‒ Vostè va nàixer a Praga, fugint dels nazis durant la Segona Guerra Mundial va anar a parar a Londres, i més tard va escapar del comunisme anat als Estats Units. De quina manera va modelar aquesta experiència la seva vida posterior?
‒ Sé quina és la diferència si en les qüestions globals els EUA estan involucrats o no. La Conferència de Munic de 1938 va ser el moment decisiu. Va ser un acord a què es va arribar entre francesos i britànics amb els alemanys i els italians, sense la presència ni de Txecoslovàquia ni dels EUA. Hitler tenia llum verda per endur-se una part de Txecoslovàquia. I així que els EUA hi van intervenir, això va marcar la diferència. Després de 1945, com a resultat de les disposicions adoptades durant la guerra, Europa va quedar partida per la meitat i el país on jo havia nascut va anar a raure enllà del Teló de Ferro, per 40 anys. Per això, en el meu cas, jo sostinc que quan els EUA no hi estan implicats, comencen a passar coses dolentes. Cal que els EUA s’hi involucrin.
‒ Si es fixa en la situació d’Occident, és vostè optimista o pessimista?
‒ ... Sóc una optimista que pateix molt.
‒ En el seu llibre diu que li fa por una tornada al clima internacional que va imperar als anys 20 i 30. Què vol dir amb això?
‒ Quan vaig escriure aquest llibre, vaig decidir que necessitava fer quelcom d’històric, no pas sentimental. Hi ha similituds sorprenents entre aleshores i ara que tenen a veure amb les diferències socials, la idea que hi ha guanyadors i perdedors en el pla econòmic, i polítics que se n’aprofiten, d’aquestes diferències. En comptes de buscar els interessos comuns, fan tot el que poden per exacerbar aquestes diferències. Crec en el patriotisme, però estic molt preocupada pel nacionalisme. Tots ens hem beneficiat de la globalització, en molts sentits, però també és una espasa de doble tall, perquè sembla que la gent hagi perdut la seva identitat, i un sentiment de pertinença.
‒ El títol del seu llibre és "Feixisme: una advertència". No és una mica alarmista? Hi ha una amenaça real de tornar a caure en el feixisme?
‒ Ha de ser alarmista. Però, concretament, vaig deixar clar que no crec que el president Trump sigui un feixista. És antidemocràtic; no respecta les institucions democràtiques com ara la llibertat de premsa, a qui titlla d’"enemics del poble". A la fi del llibre dic jo: si la gent creu que resulto alarmista, és per culpa dels temps que estem vivint.
‒ Una majoria de nord-americans pensa que Trump no està fent bé la seva feina, els seus acèrrims a penes representen un terç del seu electorat. No sobreestima vostè el poder dels populistes?
‒ Més val sobreestimar que que suposar que tot va bé quan no és així. El fet és que els índexs d’aprovació de Trump van a l’alça, no cauen. Els polítics republicans tenen por d’oposar-se-li. Setmana sí setmana també, la naturalesa del debat polític canvia, i no podem desdenyar-ho. Penso que la millor cita del llibre és de Mussolini: "Si a un pollastre li arranques les plomes d’una en una el poble no se n’adonarà".
‒ Creu que la democràcia, com a gran concepte, va a mal borràs?
‒ No. Que jo vegi senyals de feixisme no necessàriament vol dir que sigui el mateix feixisme que vam presenciar al segle XX. No hi haurà un nou Tercer Reich. La democràcia es remunta als antics grecs i són nombroses les maneres com s’ha posat en pràctica al llarg de la història. Al capdavall, la democràcia liberal és la que s’ha imposat. Compromís és una gran paraula, és l’element essencial de la democràcia. Però també hi ha aquella mena de líders que actuen sobre la base d’accentuar les diferències socials en benefici propi. Actuant així el que fan és destruir la possibilitat de trobar un interès comú..
‒ A què és degut, a parer seu, que tantíssima gent no es refiï dels seus governs electes?
‒ És la mateixa discussió de sempre. Què va primer, l’evolució política o el progrés econòmic. Perquè la gent vol votar pels seus representants i vol menjar. I el fons de la qüestió és que la democràcia ha de complir. I hi ha hagut un sentiment, en alguns llocs, sobre el fet que la democràcia realment no ha abordat de manera eficaç la divisió, cada cop més gran, entre rics i pobres. Els ciutadans volen feina, un sistema d’atenció sanitària per als treballadors, educació... Els populistes ofereixen solucions aparentment fàcils. I diuen: "Jo tinc la solució per al que li passa a vostè". I, doncs, això és el que estem veient ara.
‒ El seu Partit Demòcrata, sense anar més lluny, s’escarrassa per fer front a polítics com Donald Trump. Com és això?
‒ Crec que el contracte social que abans mantenia les nostres societats unides s’ha trencat. La gent va renunciar a alguns dels seus drets individuals a fi de ser protegida per l’Estat, i que alhora l’Estat també els proveís d’un determinat nombre de serveis. El que ha passat amb els anys és que cap de les dues parts no ha complit la seva part del tracte. L’Estat ha desatès els ciutadans, i els ciutadans evadeixen impostos i estan disposats a deixar-se seduir pels populistes. Ara hem de trobar la manera de reconstruir aquest contracte social, però que totes dues parts sàpiguen el que han de fer. De moment, ens trobem en un període en què tant l’extrema esquerra com l’extrema dreta s’estan aprofitant de les diferències i les inseguretats per exacerbar-les.
‒ Com a secretària d’Estat en l’Administració Clinton , va tenir l’oportunitat d’observar un sistema feixista de molt prop quan va viatjar a Corea del Nord el 2000. Allà va conèixer el pare de Kim Jong Un i hi va parlar durant 12 hores. Què va aprendre a Pyongyang?
‒ Per començar, li he de dir que, francament, no en sabíem gran cosa, d’aquell règim. En moltes ocasions havia dit que la dinastia Kim és una nissaga de feixistes. El que ells havien elaborat allí, primer de tot, era un relat de com eren les víctimes propiciatòries del món sencer. D’aquesta manera, clar, tenien carta blanca per fer servir la propaganda i aïllar i matar de fam el seu poble, i alhora sortir-ne enaltits. Kim Jong Il era llest, un personatge fascinant. Tenia una personalitat amb un vessant pintoresc i vistós, com de voler ser director de cine. Ho sabia tot sobre qui havia guanyat els Oscar de l’Acadèmia.
‒ Kim Jong Il volia conèixer el president Clinton desesperadament. Per què no va passar mai això i, en canvi, sí que hi ha hagut una trobada entre Trump i Kim?
‒ En aquells moments el president Clinton estava involucrat profundament en les converses de pau d’Orient Mitjà. Finalment, no hi va reeixir, se li va acabar el temps. Però havíem estat en tractes amb Corea del Nord durant dos mandats, entre 1993 i 2000. Pyongyang va amenaçar d’abandonar el tractat de no-proliferació, que, de fet, més tard va complir. Vam negociar un acord marc per fer front al programa nuclear de Corea del Nord; teníem canals de comunicació oberts en diversos nivells. El president Clinton va dir que clar que li agradaria viatjar a Pyongyang en un moment donat.
‒ Amb això George W. Bush va sortir elegit i va incloure Corea del Nord en "l’eix del mal". Tres anys més tard, Corea del Nord va posar a prova la seva primera bomba nuclear.
‒ Però en acabar el nostre mandat, no hi havia armes nuclears. Hi havia alguns materials físsils –crèiem que prou per fer una o dues bombes-- i cap míssil balístic intercontinental.
‒ Kim Jong Un va prometre en l’entrevista amb el president Trump posar fi al seu programa nuclear. Es pot confiar en Corea del Nord?
‒ Cal que hi hagi un règim de verificació que sigui independent, sigui el que sigui. Hem de definir la desnuclearització i quins haurien de ser els paràmetres del procés de verificació. I per això és de bojos que Trump fes miques l’acord nuclear amb l’Iran, el qual comporta un procés de verificació nuclear molt difícil.
‒ Veu cap possibilitat, per remota que sigui, de rescatar l’acord nuclear amb Iran?
‒ Espero que es pugui fer. He deixat molt clar que jo era partidària de l’acord quan estava negociant-se, malgrat saber que no tot es podria tractar al mateix temps.
‒ Però això no ha impedit que Iran expandís la seva esfera d’influència a l’Orient Mitjà. Té raó Trump quan diu que els europeus vam ser ingenus pel que fa a les intencions de Teheran?
‒ Jo no diria ingenus. Iran una sí que es pot dir que va estenent els seus tentacles en moltes direccions, sobre Hamas a Palestina, sobre Hezbollah al Líban, sobre el Iemen. Hi ha raons de sobra per estar preocupats. Però abandonar l’acord fa que tractar amb aquests tentacles ens resulti més difícil i més complicat.
‒ El conflicte que envolta l’acord amb Iran no és l’únic entre el Govern de Trump i Europa. Trump està lliurant una guerra comercial contra la UE. Parla dels amics com si fossin enemics. Res no sembla contribuir a apaivagar la seva ira. Estem assistint a la fi de la democràcia?
‒ No, no ho crec. Tots nosaltres som països democràtics i, fa cosa de pocs dies, alguns membres de la Cambra de Representants i el Senat es van oferir a adoptar mesures i posar límit als poders del president pel que fa algunes de les polítiques comercials. Encara tenim equilibri de poders. Però el que em preocupa és que aquests conflictes més patents desviïn la gent de tractar realment de resoldre els problemes de fons.
‒ Però què es pot fer amb un president que menysprea institucions internacionalscom ara l’Organització Mundial del Comerç o l’OTAN?
‒ Molta gent encara es pensa que la política exterior dels EUA es fa de quatre en quatre anys. Però no és així. Hem tingut 70 anys de bones relacions amb Europa, no sempre uniformes. Hi ha hagut alts i baixos, i és així com hem de mirar l’Administració actual. Sota aquest president, les relacions transatlàntiques estan travessant un període difícil, però no crec que haguéssim de desesperar, ja que durant un temps serà així.
‒ Per una banda, el president Trump exigeix més compromís i més aportacions de part dels seus aliats europeus, mentre que, per l’altra, coqueteja amb el president rus Putin. Tem vostè que l’OTAN perdi la seva importància cabdal per a la seguretat europea?
‒ Malgrat les darreres polèmiques, l’OTAN continua sent, de la seva classe, la institució més potent i versàtil del món. Tots i cadascun dels membres de l’Aliança han convingut, en el passat, destinar com a mínim el 2 per cent del seu PIB al pressupost de defensa. Quan el president Trump insta que es presti suport per mantenir aquest nivell, no fa sinó seguir el que abans han fet altres presidents dels Estats Units, i també els secretaris generals de l’OTAN. D’altra banda, tampoc no té res d’extraordinari que els caps de Govern d’Europa o Estats Units s’entrevistin amb el president de Rússia. Sí que és vital, però, que els líders de banda i banda de l’Atlàntic reafirmin el seu compromís per una col·laboració i associació fructíferes. L’aliança no és ni més ni menys forta que els llaços d’amistat i confiança que els seus membres es consagren entre ells.
‒ Tant la seguretat com l’estabilitat europees estan afrontant un desafiament en múltiples fronts: per Rússia, per la immigració, per la guerra de Síria... la llista no acaba ací. Té cap paper l’OTAN en aquest escenari?
‒ La nova doctrina de l’OTAN mira de defensar els Estats membres de les amenaces a la seva seguretat, de les directes i de les indirectes, les noves i les velles. El paper de l’OTAN, doncs, és molt clar en la salvaguarda dels seus membres pel que fa a una potencial agressió de Rússia i en la contenció de l’amenaça plantejada pels ciberatacs i el terrorisme internacional. Tanmateix, en qualitat d’aliança militar, l’OTAN no s’immisceix en qüestions de política civil –com ara la immigració-- que són per dret assumpte dels governs nacionals i de la UE.
‒ Creu que la relació entre Trump i Putin és un perill per a Europa?
‒ Jo espero que, durant la cimera de l’OTAN a Brussel·les, el president Trump i els líders de l’aliança tinguin temps de debatre una estratègia coordinada sobre diversos temes relacionats amb Rússia. Tinc l’esperança que estaran d’acord a continuar donant suport a la sobirania d’Ucraïna, un final negociat a la guerra de Síria, i l’oposició a la interferència en eleccions democràtiques auspiciada per Rússia.
‒ Vostè és amiga de l’exministre Joschka Fischer, qui diu que l’aliança transatlàntica ja no és una cosa que es pugui donar per feta. La cancellera Merkel diu que ja no podem confiar en els Estats Units. No són ja senyals clars que la relació transatlàntica està implosionant?
‒ El pitjor seria abandonar ara, no? Joschka Fischer és un dels meus amics més volguts i jo l’admiro enormement. No passa res perquè faci una advertència d’aquest tipus –el meu llibre també és una advertència-, perquè crec que la gent ha de ser conscient de la discontinuïtat i del que està passant. Però això que està passant no es resoldrà dient "Tot s’ha acabat". La Unió Europea, al seu torn, té problemes interns, per exemple la manera com estan comportant-se Hongria i Polònia, i quins mitjans es poden fer servir per trampejar això. Molts europeus es van sentir molestos quan Obama va dir que anàvem a fer un gir cap a Àsia, i a mi m’agradaria recordar que els Estats Units no som monògams. Som un poder alhora atlàntic i pacífic.
‒ L’amoïna que Trump insulti fins i tot els seus aliats més pròxims, com ara el primer ministre Justin Trudeau de Canadà, de qui va dir que era "poc honrat i feble"?
‒ Això només pot contribuir a empitjorar-ho tot. Em vaig disgustar molt. No he vist aquest tipus de conducta abans en cap dels nostres presidents. En aquell moment assistia a un congrés, organitzat per Lloyd Axworthy, l’exministre d’Exteriors de Canadà. Jo portava un pin amb la fulla d’auró –la bandera canadenca. Per a mi, els canadencs són els millors ciutadans del món. Han participat en operacions de pau, han fet una feina incommensurable a la Cort Penal Internacional, han lluitat contra les mines terrestres, han fet tota mena de coses. Són extraordinaris, i els millors aliats. Compartim 9.000 quilòmetres de frontera amb ells, i per tant espero que això se solucioni.
‒ Tota aquesta situació fa l’efecte que cada dia és més difícil i complexa i, això no obstant, vostè no sembla ni esporuguida ni desesperada.
‒ El món és un caos, però des de la perspectiva d’una politòloga, són uns temps molt interessants. Les institucions occidentals, com la gent quan arriba als 70, necessiten alguna reforma. Potser ara és l’hora. El que necessitem són les ments més brillants per trobar una solució als problemes del segle XXI.
‒ Però creu que tenim prou temps, tenint en compte el deteriorament de l’aliança transatlàntica i l’auge de la Xina, com més va més poderosa?
‒ Penso que exigeix tota la nostra atenció.
‒ Serà reelegit Trump el 2020?
‒ Sé quin és el meu desig. No en tinc ni idea.
Entrevista traduïda de l’anglès per Francesc Sellés