Antoni Tarabini va néixer de mare mallorquina i pare italià, però no un italià qualsevol. “Era un aviador militar, de l’exèrcit de Mussolini, que pertanyia a les forces que el dictador italià envià a Mallorca durant la Guerra Civil (1936-1939) per ajudar els franquistes”. Amb la mateixa partida, per cert, arribà el famós feixista Arconovaldo Bunaccorsi, el comte Rossi, que adquirí gran fama a Mallorca perseguint demòcrates i que, fins i tot, els serveis d’intel·ligència nord-americans assenyalaren —a finals de 1936, tal com publicà el gener de 1937 la revista Foreign Affairs— com l’home de Mussolini a Mallorca per aconseguir que les Balears passessin a mans italianes. “El vaig conèixer, a través d’un capellà mallorquí a Roma, on jo residia aleshores, en els anys seixanta. Era un tipus enorme, molt sonat, no tenia remordiments per res, tot el contrari, assumia i se sentia orgullós de tot el que havia fet, inclosos els assassinats”.
—Com es van conèixer els seus pares?
—Ell servia a la base dels hidroavions del port de Pollença, des d’on el seu esquadró bombardejava Menorca i Barcelona, però en els dies lliures venia a Palma. S’allotjava en el cèntric i molt luxós Grand Hotel Alhambra, que estava aferrat al Teatre Líric, on avui hi ha els jardins de S’Hort del Rei. A l’altra banda del carrer, devora el Born, hi vivia ma mare.
—Eren veïnats, doncs.
—Sí, es conegueren, prometeren, es casaren i el 1940 vaig néixer jo. Amb la Guerra Civil acabada, mon pare esperava ordres de Roma, que no es torbaren a arribar: havia de tornar-hi immediatament. El destinaren a Ferrara.
—I el juny de 1940 la Itàlia feixista entra en la Segona Guerra Mundial
—Mon pare va ser enviat al front del nord d’Àfrica, on, a Líbia, va ser detingut. Imagina’t. Ma mare tota sola a Ferrara, en un país estranger, amb un nounat... Afortunadament allà va conèixer un teatí mallorquí, de llinatge Adrover, que l’ajudà. Al cap de dos anys mon pare va tornar i va fer carrera en el Partit Feixista. Quan cau el feixisme, la situació familiar es complica, i encara més difícil fou quan acabà la guerra i els comunistes perseguien els feixistes. Va ser aleshores quan decidiren tornar a Mallorca, mon pare ens ficà en un avió a ma mare i a mi. Ell havia de venir en un altre, però abans de partir va ser detingut i condemnat a mort. Per la intermediació d’un cardenal familiar nostre se li perdonà la vida.
—Entre una cosa i l’altra vostè no devia conèixer son pare encara
—No, quan jo tenia nou anys el vaig anar a veure, encara estava tancat a la presó. Vaig fer el viatge tot sol i allà la família d’ell m’acollí durant els pocs dies de la visita. Ell va sortir de la presó el 1952, per intermediació novament del cardenal, i tornà a la fi a Mallorca. Però no s’acostumà a la vida a Palma i se’n tornà a Itàlia. Des d’aleshores el contacte que vaig tenir amb ell va ser escàs. Quan jo era a Roma l’anava a veure de tant en tant, però després ens vérem poc, la veritat. El 1990 va morir.
—Tornem a vostè, de jove, a Palma.
—Vaig estudiar amb els jesuïtes i el 1959 vaig entrar a l’orde. Ben aviat em traslladaren a Roma, on vaig viure fins a 1968, quan m’enviaren a Madrid i més tard a Barcelona. Després, a Cornellà, gràcies a un antic professor meu, Joan García Nieto, vaig entrar en contacte amb gent del moviment que posteriorment seria Cristians pel Socialisme (creat a Xile el 1971). Era el 1970 i aleshores va ser quan vaig abandonar els jesuïtes.
—I torna a Mallorca
—Sí. Tot d’una d’arribar em vaig posar a col·laborar amb Paco Obrador (un excapellà que fou posteriorment secretari general d’UGT i batlle socialista de Calvià, a més de diputat del PSIB al Parlament) i d’altra gent en l’ajuda als treballadors d’hoteleria arribats de la Península, que vivien als mateixos hotels en condicions pèssimes. Així va ser com s’organitzà un incipient sindicalisme a l’hoteleria mallorquina.
—I a la vegada militava clandestinament a l’esquerra?
—Primer en Bandera Roja i més tard en el Partit Comunista, que era l’únic partit organitzat perquè, la veritat, el PSOE no existia per enlloc. No va ser fins el 1974 que aparegueren els socialistes. Record que en una reunió il·legal es presentaren dos que deien representar el PSOE i cap dels dos no es coneixia.
—Com era l’oposició al franquisme?
—Escassa. La societat mallorquina, i balear, era molt conservadora. Per això nosaltres ens centràvem a actuar allà on pensàvem que podíem ser més útils: entre la massiva immigració de peninsulars que havia vingut a fer feina al turisme, i en especial allà on vivien, a les noves barriades obreres on s’anaren forjant pocs anys després les associacions de veïnats.
—El 1974 s’organitzà la mobilització social a favor del Parc de la Mar, de Palma, de la qual vostè fou una de les cares més visibles.
—Va ser la primera mobilització popular a Mallorca els anys finals del franquisme. Fou possible gràcies a la feina d’associacionisme que havíem fet a les barriades. Aquell moviment contra la construcció d’un aparcament i a favor d’un parc, fet sota l’eslògan “Parc Sí, Pàrquing No” va ser un gran èxit [de fet l’Ajuntament de Palma retirà el projecte i, després, ja amb el primer consistori democràtic del qual feia part Tarabini, es creà l’actual Parc de Mar, als peus de la Seu] i demostrà que si més no a Palma l’esquerra de base començava a tenir força.
—El 1975 va ser detingut, cosa que li donà encara més protagonisme...
—Anava pertot, havia sortit a la premsa per moltes coses, la mobilització del parc em donà molt de protagonisme, així que la policia devia imaginar-se que era un roig perillós i no sé molt bé per què em varen detenir, m’apallissaren... en fi, res que no hagi patit molta altra gent. S’organitzaren donatius de 25 pessetes per sumar fins a les 150.000 que m’imposaren de multa, i així la vaig poder pagar.
—En aquell moment vostè ja havia fundat l’empresa Gabinet d’Estudis Socials (GADESO), des de 2011 convertida en fundació de la qual és president.
—La vaig fundar el 1973, i fins avui, que continuem fent feina, estudis, anàlisis, publicacions per internet —els Quaderns Gadeso que repartim a més de 3.000 persones...
—I sempre ha viscut d’això?
—[Riu.] No és cap secret que vaig rebre una herència de ma mare en forma d’immobles que tinc llogats a través d’una empresa ad hoc. Aquest coixí m’ha permès sempre fer el que he volgut i no haver d’acotar mai el cap.
—El 1976 ajudà a fundar el PSI, Partit Socialista de les Illes
—Alguns dels que havíem sortit ja del PCE decidírem, amb d’altra gent, fundar un partit socialista que fos alternativa al PSOE, igual que passà en altrs llocs. Tot aquest socialisme creà la Federació de Partits Socialistes amb la idea de guanyar l’espai, i els vots, al partit de Felipe González. Un impossible. Ells tenien el suport internacional i els ajuts econòmics. Les eleccions de 1977, en què a Balears ens coalitzàrem amb el PSP de Tierno Galván, foren un desastre per a nosaltres. Després, una part dels militants decidí convertir-se en el futur PSM, d’altres se n’anaren al PSOE i jo em vaig quedar sense militar enlloc en aquell moment, i el PSI va desaparèixer.
—No fou aleshores que entrà en el PSOE?
—No, no. Després de les eleccions de 1977 vaig tornar col·laborar amb Paco Obrador, ara a Calvià, en el si de la UGT. Creàrem una promoció d’habitatges socials, cosa insòlita fora de la iniciativa no oficial, i això ens donà una certa imatge en el municipi. Aleshores el PSOE em va proposar presentar-me de candidat a les futures eleccions locals, les de 1979. Vaig acceptar i a través d’un pacte postelectoral aconseguírem entrar en el govern municipal. Però ens barallàrem per l’urbanisme, que nosaltres volíem més restrictiu, i el pacte s’espatllà.
—I el 1983 participà a la candidatura del PSOE a Palma
—Així va ser, i abans el ministre Enrique Barón (ministre de Transports, Turisme i Comunicacions entre 1982 i 1985), amb qui era amic, em va fer assessor extern seu, càrrec que vaig abandonar al cap d’un any i mig. A Palma, després de les eleccions, el batlle, Ramon Aguiló, em va nomenar regidor de Turisme (1983-1987) i en acabar el mandat la veritat és que... bé, diguem que vaig entendre que era millor seguir amb GADESO i no tornar ocupar un càrrec públic. Així ho he fet.
—Ara se senten moltes veus que posen en dubte la Transició. Què en pensa?
—Que molta gent que parla d’aquell temps no sap de què parla. En la Transició es va fer el que es podia fer. Segur que hi ha coses a millorar, però no es pot jutjar amb ulls d’avui allò que va passar fa quaranta anys. Quan sent algú que insulta un altre dient-li “feixista” sempre pens: “quina sort tens, jove, de no saber què és de bon de veres el feixisme”. No s’ho poden imaginar, què era viure sota la dictadura. La Transició va ser el pont cap a la democràcia i en conjunt va ser un procés molt positiu.
—El 1983 el PSOE, amb Fèlix Pons de cap de llista al Parlament balear, estigué a punt de tenir la presidència del Govern. Ho impedí la Banca March que forçà Jeroni Albertí, líder d’Unió Mallorquina, a fer president Gabriel Cañellas, d’Aliança Popular. Què hauria estat del PSOE balear si Pons hagués estat president?
—Fèlix Pons era un home pragmàtic, moderat i que tenia una excel·lent imatge entre la classe mitjana. Estic segur que amb ell de president del Govern el PSOE s’hauria convertit en un partit guanyador, a les Illes. Tanmateix, no va ser així i des d’aleshores ha anat perdent suport social.
—El 1995 s’imposà en el PSOE balear l’estratègia de Joan March (secretari general entre 1991 i 1995) de pactar amb UM per assolir el poder, i així van nàixer els diversos Pactes de Progrés. Com ho valora?
—Gràcies a aquesta estratègia, el PSOE ha tingut poder, és cert, tot i que sempre compartit, però els resultats electorals han estat cada vegada pitjors. Aquesta estratègia ens va costar perdre la nostra condició de la referència social progressista i alternativa a la dreta.
—El PSOE balear es convertí en PSIB, a l’estil del PSC, amb el lema “Ser més PSIB que PSOE”. Com analitza aquest procés?
—Només era una marca, una imatge. Mai no ha estat com el PSC, no només jurídicament —perquè el PSIB és una federació del PSOE— sinó políticament. S’imposà un discurs a l’estil nacionalista entre la cúpula mentre que les bases no ho són. El resultat està a la vista.
—Com veu el liderat de Francina Armengol?
—És més intuïtiva, més política que els seus antecessors i ha sabut crear un discurs que és més creïble per a les bases del PSOE. Ha tingut l’encert de posar Iago Negueruela al capdavant de Treball, que dóna una forta imatge de classicisme d’esquerres, del segell tradicional del PSOE. A més, la postura de Francina davant Madrid, la reivindicació constant i decidida, crec que li dóna molt bona imatge.
—Vol dir que incrementarà el vot, el PSIB, l’any que ve?
—És possible. Ara, siguem realistes. Si tot anés molt bé, i el PSOE federal també ajudés, parlem per ventura d’un o dos escons més per al PSIB. Aquest és l’estret marge de creixement que hi ha. I després cal comptar que Podem perdrà bastant i que Més quedarà per l’estil o minvarà un poc.
—I qui governarà?
—Tot dependrà dels regionalistes del PI.
—Creu que pactaran amb la dreta [PP i Ciutadans] o amb l’esquerra [PSOE, Podem i Més]?
—Crec que finalment pactaran amb la dreta. Ja estan preparant el terreny, amb crítiques cada cop més dures al Govern, sobretot en temes econòmics i turístics.
—Què li sembla Pedro Sánchez?
—És un personatge increïble. Tots el consideràrem un cadàver polític quan hagué de dimitir en aquell tempestuós comitè federal [1 d’octubre de 2016], i resultà que al cap de nou mesos guanyà la secretaria general i onze mesos més tard d’això es convertí en president del Govern a través d’una moció de censura. Increïble! El Govern que ha fet és potent i crec que està sorprenent positivament molta gent. Ara, que això es tradueixi en aguantar tot el que queda de legislatura o en millorar molt a les pròximes eleccions... no ho sé. S’haurà de veure com reacciona el PP, amb la línia tan dretana que suposa Pablo Casado; caldrà també saber si Podem reacciona o continua instal·lat en aquesta situació en què està —amb el referèndum sobre el xalet ha arribat a cotes d’absurd que són perilloses per als seus interessos—; què fa Ciutadans... són moltes variables que hi jugaran. I una altra, sobretot: Catalunya.
—Que creu que passarà a Catalunya?
—Així com ha anat el congrés del PDeCAT no és una bona notícia. Si de veres s’imposa aquesta línia dura, serà molt difícil que Sánchez aguanti. Tot pot rebentar i anar a eleccions abans de les de maig pròxim. Tanmateix, jo vull ser optimista. Els independentistes saben que cap país del món no reconeixerà la independència. Per tant, seria lògic que volguessin negociar amb Madrid, no l’autodeterminació impossible sinó un nou Estatut d’Autonomia. Aquest és el camí. L’únic camí que hi ha. Si és així, les coses es normalitzaran a poc a poc a Catalunya i Sánchez aguantarà fins als comicis autonòmics i locals i llavors, en funció dels resultats, haurà de convocar les eleccions generals avançades o podrà aguantar fins a exhaurir la legislatura.