AMORS PROHIBITS

Ricard i Felip, reis sodomites

Els amors prohibits s’enfronten a les convencions socials. A l’Edat Mitjana són famosos els que van protagonitzar Ricard Cor de Lleó, el famós rei d’Anglaterra, i Felip II de França, dit August, que havia de multiplicar per quatre l’extensió dels seus dominis. Dos homes que s’estimaren i s’odiaren.

 

 

 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

És cert que els dos homes més poderosos de la cristiandat, que els millors reis i els més valents cavallers, Ricard d’Anglaterra i Felip de França, que Felip August i Ricard Cor de Lleó dormen junts, que són més que amics? Realment què s’esdevé a l’altra banda dels alts paravents i dels tendals, de les riques cortines dels pavellons de camp, què s’esdevé en els retrets dels castells imponents, dels palaus, de la frondosa verdura que cobreix els jardins privats? La vida dels altres, a l’Edat Mitjana com ara, és un enigma irresistible. Per això tothom vigila tothom en nom de la religió, perquè l’impur ha de ser assenyalat, expulsat, fins i tot sacrificat, que l’ull de Déu tot ho mira i els pecats de la carn posen en perill la salvació de l’ànima eterna; el judici final s’acosta. El judici final sempre s’acosta, sempre és a tocar del dits. Però mentrestant, occasio calvata, com diu la cançó dels goliards, Fortune plango vulnera, l’ocasió la pinten calba i que s’ha d’aprofitar el moment, els dits no toquen encara el més enllà sinó el més ençà, i el que toquen és ben bé la pell de l’altra, de l’altre, gràcies a Déu. Avui encara no serem jutjats, avui encara no. El goig del cos és encara més desitjable quan és prohibit, amagat, vigilat, penat. Si no són família, les dones i els homes viuen tan separats com és possible per frenar la permanent cobdícia del desig, que no és altra cosa que l’exercici de la llibertat més espontània, el gest més dissident possible dels individus, tan vell com l’anar a peu. La prioritat és, per damunt de tot, evitar d’engendrar fills contraris al profit familiar.

Ricard i Felip, dues figures simètriques, diferents només pels seus colors reials. Roig i blau

De manera que les dones queden sovint apartades, remotes, invisibles, finestregen des de dins de les cases i poc importa el que puguin fer-ne, del cos, mentre no tinguin una descendència inapropiada, mentre res no sigui sabut o intuït. Les dones no es mostren gaire com tampoc no es mostra la feblesa o el dubte. Els homes, en canvi, són pura exhibició, arrogància i representació del seu suposat domini, sempre inestable i en entredit. La contenció masculina dels apetits de la carn, de les baixes pulsions, de vegades es pot assuavir; la càrrega religiosa és massa feixuga i hi ha pocs moments, de vegades, per respirar profundament. Es pot mirar cap a una altra banda, a condició que no es produeixin escàndols. Hi ha el vici solitari d’alguns imprudents, també l’altre mal menor que són els bordells, sempre insuficients; i fins i tot hi ha prostíbuls amb nois, se’n coneixen alguns a la dolça França, o a la Roma dels papes, on viuen tants cèlibes turmentats. I hi ha també alguns eximents previstos, els homes que viuen en terres frontereres amb els musulmans i els ortodoxos, potser, alguna vegada, es deixen endur per hàbits estrangers poc edificants com la sodomia. No en són gaire, o almenys això es vol creure. El pecat sempre sotja l’home medieval i, al capdavall, contínuament hi ha la possibilitat de redimir els pecats més endavant, de passar comptes amb l’Altíssim gràcies als serveis paternals dels religiosos. Almenys aquests pobres homes immoderats no forniquen posant en perill l’arquitectura social, ja hi ha massa bastards a totes les famílies principals i modestes, massa avortaments induïts, massa honor tacat per la folla concupiscència. Mentre no hi hagi gravidesa, al capdavall, tampoc és tan greu. Els homes, ben mirat, de vegades fan com les bèsties, s’hi assemblen molt si hem de creure el que escriuen els faulistes. Només cal observar bé i llegir correctament els llibres de les bèsties, al revés, amb malícia, de manera invertida.

Coronació de Ricard Cor de Lleó a l'Abadia de Westminster

Tothom ho sap, els comerciants de les vicioses ciutats són mundans i tenen mals costums. I els pelegrins, els viatgers solitaris en aquells camins de Déu, no es pot saber ben bé el que fan quan descansen, tan aïllats de la comunitat, tampoc no cal saber-ho del cert, els detalls són innecessaris. I ja no parlem dels soldats, dels cavallers, dels amics que fan plegats la guerra, cada dia com si fos el darrer, a vida o mort, i que passen tantes nits dormint junts, marxant pels boscos, cavalcant, trescant, què no faran tots aquests depredadors? La guerra sempre és excitant i alliçonadora. Sense oblidar els homes de religió que cohabiten tantes hores, que enraonen calmosament, discretament, que xiuxiuegen en els monestirs i els convents; Occasio calvata pensen per dins alguns mestres de novicis, n’hi ha de tonsurats i de ben calbs que acaricien, fent el distret, la frondosa cabellera dels joves deixebles. Són paternals i de vegades afectuosos. N’hi ha que són autèntics savis i fan una pausa en les lliçons. Els especialistes en mitologia recorden la història de Ganimedes, el jove pastor que va ser raptat per un Júpiter enamorat, transformat en àliga. Els mestres suggereixen, insinuen, indiquen, és possible, no es pot estar segur del que volen fer entendre. Potser podríem dir que s’atreveixen a llegir la contraclau d’alguns textos coneguts, com els que parlen de l’íntima amistat entre el rei David i Jonatan, príncep d’Israel, d’un amor carnal entre homes. Són textos, al capdavall, de la Sagrada Bíblia. Alguns desenfadats poetes en llatí s’atreveixen, fins i tot, a fer debats poètics sobre quin amor serà el millor, si l’amor dels nois o l’amor de les dones. Al cap i a la fi, tots som pecadors, i d’alguna cosa cal penedir-se durant el sagrament de la confessió. Com si fossin jugadors de cartes que s’acusen entre tots de tramposos, l’acusació de sodomia sol sovintejar entre bromes. Hi ha personatges principals i famosos, que en parlen obertament entre gent de món, amable i sofisticada, que no fa escarafalls, que pensen que, tot plegat, és una entremaliadura, una forma més de la cultura masculina de la societat. Tenir alegria, en canvi, sí que és realment important en la turbulenta societat feudal, els incontrolables trobadors en diuen joi i el recomanen per a tots els mals, constantment a les seves cançons, en els seus concerts de gran anomenada. Com més poderoses són les personalitats més relaxada és la moral i més festives són les rialles, les complicitats. El campió d’aquesta exhibició de llibertat personal és Guillem d’Aquitània i de Peitieu, el trobador, el besavi matern de Ricard Cor de Lleó, també trobador. I sodomita segur, orgullós de ser com és.

Noces d'Elionor d'Aquitània i Enric II (manuscrit del segle XIII)

Alguns grans senyors feudals es distingeixen per la seva impunitat, al marge de les normes i de les convencions socials, per la seva exhibició de llibertat personal. Com ara el jove Ricard, fill del rei d’Anglaterra i d’Elionor d’Aquitània, la dona més fascinant, bella i culta del seu temps. També la més independent i lliure, rica i valenta. Té molts fills, primer amb el rei de França, Lluís VII, infanta les princeses Maria i Alix, i després, un cop divorciada, amb el seu gran amor, força més jove que ella, Enric II d’Anglaterra, de la casa dels Plantagenet, no para de donar-li descendència, Guillem, Enric, Matilde, Ricard, Jofre, Elionor, Joana i, encabat, Joan, el petit. Sempre, però, se sentirà fascinada especialment per Ricard, el més intel·ligent de tota la fillada, atractiu com un àngel, lleoní, amb els cabells rojos, llargs, i la pell brillant, sempre fresca i apetible, molt atlètic, guerrer sanguinari i cruel, potser massa sanguinari, massa obsedit per la violència i la sang, massa morbós i turmentat per la seva virilitat desbocada i franca. En contrapartida, Ricard, també és un home molt culte que escriu poesies i toca admirablement el llaüt. Esdevindrà rei d’Anglaterra, hereu del gran imperi dels Plantagenet, però no aprendrà mai l’anglès, només se sent segur en el seu occità matern i, una mica, en francès. Amb el rei català Alfons el Trobador, el seu aliat, enraona en la llengua dels trobadors. Amb el rei de França, a qui coneix des de petit, parla en llengua francesa. De fet, són mig família. El rei de França és fill de l’exmarit de la seva mare, el rei Lluís. La seva germana Alix, per la seva banda, és amant del pare de Ricard, el rei Enric d’Anglaterra, tot i que oficialment és la promesa del jove guerrer i trobador. A Ricard, el que li agrada de veritat és en Felip, molt més que cap noia, molt més que cap vailet de les cavallerisses, més que ningú en el món. Rei amb només quinze anys, és un home no gaire atractiu, sofisticat, la pell rosada, la mirada serena i penetrant, temperamental, colèric i emotiu. No és una bellesa, de cap de les maneres, però serà per sempre el gran amor de Ricard, qui el busca sempre, desesperadament, i amb qui viurà, en la seva joventut, una gran passió. En la gesta llatina del rei Enric, el seu pare, l’abat Benet en deixa testimoni:

Felip August

“Ricard, aleshores duc d’Aquitània, fill del rei d’Anglaterra, va quedar-se amb Felip, el rei de França, i el va honorar tant, i durant tant de temps, que cada dia menjaven a la mateixa taula i se servien del mateix plat rodó, i durant la nit, no dormien pas en llits separats. I el rei de França se l’estimava com si fos la seva pròpia ànima; s’estimaven tant l’un a l’altre que el rei d’Anglaterra [Enric] estava estupefacte per aquell lligam que tenien ells dos i es preguntava quina mena de relació existia entre ells”.

Disputa entre Ricard i Felip a Messina (Guillem de Tir, Història, segle XIII, Biblioteca Nacional, París)

Mentre són joves s’estimen obertament, davant dels ulls de tothom, indiferents al que pugui pensar ningú. Perquè enraonar ningú no gosa. Ricard és un home temible, un formidable cavaller, un prodigi de bellesa i d’intel·ligència, fill d’una nissaga de poetes, hereu del rei d’Anglaterra que posseeix, a més a més, més de mig França. Per la seva banda, Felip és, des de ben jove, un polític extraordinari, tothora elegant, conscient de la dignitat reial que encarna. No s’aparta, però, de les dones i com més gran es fa menys es deixa endur per la passió immoderada. No és un sentimental com el seu amic Ricard. De fet, no té cap més obsessió que la corona que duu cenyida al cap; els territoris de la monarquia francesa estan reduïts a la mínima expressió i el jove rei vol recuperar tots els que havien pertangut als seus avantpassats. Vol ser el senyor de tota l’antiga Gàl·lia i, per aconseguir-ho, sap que abans o després haurà d’enfrontar-se militarment amb el seu estimat Ricard, probablement quan el seu pare, el rei d’Anglaterra, deixi d’existir. Quan el vell rei Enric mor, els dos amants esdevenen, efectivament, enemics polítics, enfrontats per l’Anjou, pel Vexin, per l’Aquitània. L’enfrontament, però, no arribarà gaire lluny perquè el papa Gregori VIII convoca una croada per recuperar Jerusalem, arrabassada als cristians pel mític Saladí l’any 1187. A finals de l’estiu de 1190 els dos joves reis ja tenen preparada l’expedició, i compten amb la companyia de la major part de la millor noblesa d’Anglaterra i de França. Es reuneixen a Messina, a Sicília, i mentre esperen durant mesos que s’acabin les tempestes d’hivern de la Mediterrània, esclata obertament el temporal entre Ricard i Felip. Es barallen tumultuosament, com si fossin altes onades batents, perquè Ricard ha decidit, al final, no casar-se amb la mitja germana del rei de França. Un matrimoni que semblava més aviat un pretext perquè els dos reis continuïn dormint junts. La poderosa, persuasiva, reina Elionor ha convençut el seu fill perquè tingui descendència, i per això es casarà amb Berenguera de Navarra. A més a més, els homes de religió han aconseguit, per fi, posar la por al cos de Ricard. Que ni somniï de conquerir Jerusalem, la terra santa, si porta al damunt tants i tan grans pecats. El cronista anglès Roger de Hoveden és explícit: un eremita sicilià diu a la cara, al rei anglès, que es recordi de l’anorreament de Sodoma, tothom sap quina és la fascinació que desperta Felip en el cor de Ricard. De manera que, abans que Felip marxi iradament cap a Sant Joan d’Acre, el rei pecador es posa a fer penitència, nu, carregant feixos de llenya en una freda platja. Des d’aleshores res ja no serà igual. L’odi més encès serà l’únic lligam entre els dos homes, permanentment atrapats entre el deure i el plaer de la carn. La croada serà un fracàs absolut, només imputable a les constants baralles entre Ricard i Felip. Després, com se sap, el rei d’Anglaterra caurà presoner dels alemanys durant molt de temps, sense que Felip mogui un dit per alliberar-lo. Ricard canta tristes cançons d’amor durant el seu captiveri, pensant probablement en aquell amor que tenia i que s’adona que ha acabat per sempre. No es rendirà mai, però, i quan torni a fer la guerra serà contra el seu antic amic, Felip de França. Una fletxa provocarà una gangrena al cap de Ricard Cor de Lleó mentre intentava conquerir el castell de Châlus-Chabrol. Mor fent la guerra contra aquell que l’havia fet morir d’amor.

Felip de França arriba a Palestina (British Library)

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.