—Com va nàixer la idea de fundar Edicions del 1984 ara fa quaranta anys?
—Josep Cots: Va ser una idea personal meva. És fruit de tres circumstàncies. Fins als divuit anys, jo no vaig tenir consciència que tenia una llengua pròpia escrita. Encara que vivia a Manresa, amb la família i havia llegit bastants llibres (molts Simenon i algun clàssic) però no havia llegit mai en català. Seria el 1959 i 1960. A partir d’aquí em va agafar una espècie de dèria i em subscrivia a tot el que sortia: molt de 62, per exemple. La tercera raó és el compromís polític del final de la dictadura. Per aquest component es va dir Edicions del 1984: no al totalitarisme.
—El 1984 no va ser per l’any que vàreu publicar el primer llibre sinó per la novel·la de l’Orwell?
—J. Cots: L’any no té importància. Si haguéssim sortit el 1982, també s’hauria dit “del 1984”. I ens hi vam llançar. Amb la meva dona, Maria dels Àngels Agulló, i un amic seu, en Jordi Rojas.
—I l’actriu Carme Sansa, que també és accionista?
—J. Cots: Es va fer sòcia poc després. La coneixia molt, l’hi vaig proposar i ella s’apunta a un bombardeig. Posteriorment, en Jordi Rojas ho va deixar i va entrar com a soci nou Jordi Muñoz-Castanyer. La meva dona ja no és sòcia, però igualment hi està ficada completament.
—Com va entrar en el món de l’edició?
—J. Cots: Soc un home autodidacte. No tinc cap carrera ni res. Vaig fer els estudis i després peritatge mercantil. Saps, això tan inútil? Els pares ho van voler perquè aprengués comptabilitat i no sé què més. I després em vaig posar a treballar i ja està. Jo em vaig embolicar políticament en el socialisme revolucionari.
—En algun partit en concret?
—J. Cots: Sí, però no t’ho diré perquè tant se me’n fot ja.
—Però als lectors potser els interessa.
—J. Cots: Ui, fins i tot vaig passar pel FOC (Front Obrer de Catalunya), que era un magma, una cosa molt eclèctica...
—Hi havia en Pasqual Maragall, al FOC.
—J. Cots: Sí, però jo no el vaig conèixer mai. Jo estava al sector obrer. I sempre vaig estar embolicat en moviments obrers i, com el FOC, amb un component antiestalinista i antitotalitari —i amb això no vull dir que els altres comunismes no siguin totalitaristes. A mi em va agradar la idea d’Orwell: un home compromès que arriba aquí i després fa una crítica no reconeguda pels mateixos implicats.
—Què publicava Edicions del 1984 al començament?
—J. Cots: Ens interessava fer una línia que permetés veure com són les societats que viuen sota el totalitarisme. Però no llibre polític, perquè el llibre polític és un pamflet i no serveix per a res. Per això vam fer el segell “Temps maleïts”, on vam publicar Bertolt Brecht i Aleksandr Soljenitsin, que són autors absolutament contraris i oposats. Tanmateix, l’adscripció ideològica tant se’ns donava.
—Era més difícil muntar una editorial en aquell moment que ara?
—J. Cots: Muntar una editorial mai ha sigut difícil. Continuar-la, sí! Jo no tenia ni idea d’editorials. No en sabia res. M’agradaven els llibres, el poder dels llibres i el poder de la literatura, però, d’edició, no en sabia res. Em va ajudar molt la Carme Serrallonga. Li havíem encarregat les traduccions d’en Brecht i ella s’hi va implicar. Li vam caure bé o el que sigui i fèiem llargues xerrades. Em va ajudar molt en l’aspecte literari. En l’aspecte material vam aprendre a força de garrotades i anar perdent diners.
—També en deveu guanyar. Si no, no s’aguantaria això.
—J. Cots: Sí, bé... El que passa és que llavors era diferent: fèiem tirades més llargues i es col·locava tot. Tiraves 1.200 i col·locaves 900 o 1.000. Ara fas un tiratge de 1.200 i en col·loques 400 i els llibreters diuen: “Ja no m’hi jugo més”.
—Els llibreters ara retornen de seguida els llibres?
—J. Cots: Van amb el fre de mà.
—Així i tot, les col·leccions que ara són la vostra carta de presentació, com “Mirmanda”, són posteriors a aquells anys?
—J. Cots: Sí, “Mirmanda” és del 2000-2001. Nosaltres vam començar amb la col·lecció “Temps maleïts” i després “Soldats de ploma”, que era d’aquells autors que havien combatut el totalitarisme de veritat i després en donaven testimoni: El retorn de l’URSS d’André Gide; els Deu dies que trasbalsaren el món de John Reed. Un és l’apologia de la revolta; l’altre és la crítica del fracàs... Després vam fer Cap de turc de Günter Wallraff, que Anagrama editava en castellà, i que va ser el llibre més venut del Sant Jordi del 1987. Però per això: perquè m’hi vaig llançar a publicar-lo sense por. I vam estar així fins al 1996. Amb la caiguda del mur de Berlín el 1994 havia caigut la raó de ser d’aquella col·lecció. No tenia sentit. Llavors va ser quan vaig començar a pensar en una editorial més generalista i vaig començar a treballar la idea de la col·lecció “Mirmanda”, com una col·lecció àmplia on hi és tot. Aquella etapa quedava superada.
—Ara, a les llibreries es poden col·locar menys llibres i hi són menys temps?
—J. Cots: A nosaltres les llibreries ens tracten molt bé. Ens mantenen els llibres molt de temps. I, en el cas dels llibres de fons, també. El problema és que hi ha un excés de novetats global. Abans hi havia quinze o vint novetats. Ara n’arriben dues-centes o més i ja no tens espai.
—De vegades, les contínues novetats literàries ofeguen les obres mestres? No parlo tant del vostre catàleg (que té novetats, però també clàssics, com és Faulkner) com de la llibreria.
—Laura Baena: Nosaltres intentem trobar l’equilibri, perquè dintre de les novetats hi ha aquests autors de fons que dius, com Faulkner. Tanmateix, a més, treballem molt els autors per tal de mantenir-nos a les llibreries. Per exemple, Fill d’un malparit, de Sorj Chalandon: és una novetat estricta, però, com que està dins d’un mapa de l’obra de l’autor (del qual tenim cinc obres més), d’alguna manera sempre el pots anar recuperant: vull dir que els llibres que són novetats no són només novetats. El que passa és que, de vegades, algun no funciona. Així i tot, sempre s’emmarquen en un projecte perquè allò sigui una cosa que quedi: una panoràmica de l’autor, una panoràmica d’una literatura concreta. Intentem trampejar perquè les novetats estrictes, que estan destinades a morir si no es venen, sobrevisquin. No sempre ho aconseguim, però ho intentem.
—Senyor Cots, va pensar mai que celebraria el quarantè aniversari de l’editorial o només ho somiava els dies bons?
—J. Cots: No ho vaig pensar mai. Sempre ha estat “anem fent”. Mai vam pensar “fem aquell llibre a veure si guanya no sé quin premi”.
—L. Baena: Els tres que estem aquí som conscients que això es reconstrueix cada dia; és un esport de risc. No dius: “He arribat fins aquí i amb això ja ho tinc solidificat”. Cada any, cada programació, és important.
—J. Cots: I com qualsevol esport de risc, quan arribes a una edat no serveixes per a res i necessites el relleu.
—El relleu sembla garantit amb una editora com Laura Baena, que porta en el sector més de setze anys.
—J. Cots: Sí. Però és veritat que és un esport de risc.
—L. Baena: Cada programació és com començar pràcticament de zero. Sí que tens autors que ja has fet i els pots agafar per promocionar-los, però cada programació és començar ben bé des de zero.
—A més, publiqueu autors catalans. Heu de seleccionar, també.
—L. Baena: Sí, rebem molts originals. En fem una selecció i després intentem llegir-nos-els tots. Així i tot, és difícil, perquè n’arriben molts.
—J. Cots: Excessius...
—Quan en Josep Cots parla de l’edició fa quaranta anys, Laura Baena enveja alguna cosa d’aquell moment?
—L. Baena: Em faria molt feliç col·locar pràcticament tot el tiratge només llançar-lo. Però també crec que estem en un moment molt bo de l’edició. És cert que hi ha moltes editorials, però crec que s’està editant a un nivell que no s’havia editat mai. Ells [diu assenyalant Josep Cots] van obrir pas i van desbrossar una mica, però ara estem editant a un nivell boníssim. I la competència ens fa afinar: afinar les idees i afinar el que busques. Al capdavall, la política de 1984 és donar bones obres en català perquè hi ha unes ganes de mantenir i estimar la llengua. Ells van començar i nosaltres continuem picant pedra.
—Ara, per celebrar els quaranta anys com cal, editeu Guerra i pau. Per què aquesta novel·la?
—Quan la Judit Díaz va acabar de traduir el Brodsky, va proposar de fer alguna cosa del rus i a mi em va sortir de dins: “Guerra i pau”. Com a mi m’havia agradat, no ho vaig pensar més.
—No va tenir en compte que eren més de 1.900 pàgines?
—J. Cots: Sí, però estava llançat.
—Han estat deu anys de feina en total.
—J. Cots: Al començament, ella va estar un temps que li costava de posar-s’hi i va advertir que aniria a poc a poc. No teníem pressa, perquè no hi havia ningú prou boig per fer Guerra i pau. Pensant en l’aniversari, li vam donar presses i després qui no ho agafava mai era el corrector, en Jordi Raventós, que també té l’editorial Adesiara i les seves coses, és clar. Ens va costar que s’hi posés, però ell era important perquè ho fa molt bé. I al final hem hagut de córrer per arribar a l’aniversari. Vam pensar de fer-hi un estoig i trigava dos mesos, de manera que vam decidir retractilar-lo per no endarrerir-ho més.
—Dos volums, deu anys de feina, 1.920 pàgines a 49,90 €. Això és una aposta arriscada?
—L. Baena: És car, però és assequible.
—J. Cots: 60 € ja és massa. Hi ha una sèrie de xifres que són límits.
—Heu anat publicant totes les obres de Faulkner, que també és un autor cabdal del segle XX, un referent que una llengua viva ha de poder llegir. Què us falta per publicar-ne l’obra completa?
—J. Cots: Aquest 2024 publicarem els Contes del Faulkner. No n’hi ha cap que estigui traduït al català.
—L. Baena: Són 42 contes, un volum de gairebé mil pàgines, també. Traduït per l’Esther Tallada.
—Com tota la resta de Faulkner. Molt coherent.
—L. Baena: I és la selecció que va fer l’autor. Tots els contes que ell va considerar. Sortiran el març.
—També heu anunciat que celebrareu els quinze anys d’Olor de colònia de Sílvia Alcàntara amb una segona part.
—J. Cots: No és ben bé una segona part. A Olor de colònia hi ha un personatge més jove, que, quan acaba, se’n va i s’independitza de la família. Serà una novel·la breu que tanca aquest personatge: la presenta madura, amb quaranta o cinquanta anys, i amb fills grans. I retrata com es troba. D’això encara no sabem exactament la data d’edició.
—Sílvia Alcàntara ha estat un dels autors catalans que heu llançat amb més èxit. Els altres són Raül Garrigasait i Jordi Lara...
—J. Cots: Jordi Lara prepara un altre llibre també, perquè també fa quinze anys de La màquina d’espavilar ocells de nit.
—Gran llibre.
—J. Cots: I després incorporarem un autor nou.
—Quin?
—J. Cots: Ponç Puigdevall.
—Enhorabona.
—J. Cots: Li publiquem Una novel·la comercial. Sortirà el gener.
—I arribaran més sorpreses?
—J. Cots: Acabarem el Platónov. Publicarem tots els seus relats. Traduït també per Miquel Cabal. Arribarà cap a la tardor de 2024.
—Amb això haureu publicat tota l’obra d’Andrei Platónov?
—J. Cots: Sí. I aquests relats són molt impressionants. I en poesia publicarem Ventura Ametller. Aquest era un home nascut a Pals que va fer de veterinari durant anys a l’escorxador de Mataró. I a Mataró va fer vida. Va conrear l’amistat d’Espriu i de Josep Pla. I és un poeta amb una filosofia particular. Fa cinc anys o més que estem publicant els guanyadors del Premi Ventura Ametller de poesia, però la seva poesia no estava publicada. És molt estrany que ningú no el pugui llegir. Una edició prologada per Carles Duarte i Jaume Pons Alorda a quatre mans. Sortirà el maig.
—L. Baena: I després sortirà la poesia completa de Rimbaud traduïda per Galmès. I la d’Ezra Pound.
—J. Cots: I un llibre d’Agustí Pons que es titula Catòlics, comunistes i companyia, sobre els intel·lectuals catalans i la Guerra Freda, amb crítiques al Castellet, Comín, Solé Tura, etc. Diverses editorials li han rebutjat, però nosaltres li publicarem. Encara que no estiguem d’acord amb tot el que diu, com a mínim, hi ha algú que diu alguna cosa.
—Per molts anys!